Don’t Panic

Fa un parell de dies, un vell amic va ser pare per primer cop. Fa un parell de dies més, el Francesc va ser pare també per primer cop. I tenim una bona amiga embarassada amb una panxa de la mida d’una síndria Deluxe Superior. Observant aquesta tendència, estic bastant segur de que, sense dades demogràfiques ara a les mans i sense haver de revisar les taxes brutes de natalitat per comarques, àmbits i províncies, malgrat l’estat actual de la salut pública i privada d’aquest país, algun altre part haurà acabat en èxit a Catalunya en les últimes vint-i-quatre hores. I els que han de venir.

Amb això us vull dir, vells i nous amics, tots benvinguts a aquest espai on faré gala del coneixement sobre la paternitat amb el que he estat imbuït i on potser repartiré consells nivell cunyat a tort i dret (perquè tots tenim un cunyat que ens dóna consells), que malgrat la paternitat és una piscina* en la que un s’ha de capbussar amb cert grau de responsabilitat, reflexió interna i planificació, una fase a la que molts ens arriba o arribarà tard o d’hora, al final, mirant enrere, així en plan avi, m’agradaria dir-vos que les coses no són tan complicades com semblen.

Don't Panic - L'Emma davant dels dubtes del seu pare
L’Emma davant els dubtes del seu pare

Sóc pare d’una nena de dos anys, l’Emma. Sé el que esteu pensant: 2 anys. Com podeu notar, l’experiència és un grau relatiu, que es dilata i es contrau. On dos anys pot semblar un món, en el món de la paternitat encara s’ha de dur la L. Però mitjançant la poca vergonya que l’educació pública m’ha donat, penso que estic en posició de dir-vos, futurs i recents pares, quatre coses:

  • que, quan tot va relativament bé, quan l’atzar ens manté protegits d’indesitjades incògnites normalment fora del nostre control, com malalties i parts conflictius dels que ja parlarem, crec que tots hem d’assumir que no naixem ensenyats i que la paternitat és una carrera de fons. Es necessita una bona sortida, sí, però és una carrera de fons (una salutació a tots els runners que m’esteu llegint, aquesta comparació va per vosaltres).
  • que aquest marrec que teniu entre mans, tingui dues setmanes o quatre anys, us ensenyarà coses. Sembla increïble però posem tanta atenció en ells que alguna lliçó de comportament acabem absorbint, ja sigui una mica de paciència, tolerància davant lo que prèviament semblava intolerable o una capacitat innata per a desencriptar proto-llenguatge entre cullerada i cullerada de farinetes.
  • feu servir l’instint. Voleu retirar el xumet o el bolquer als dos o als tres anys? Voleu donar la teta fins als cinc? Els hem de castigar més o menys? Els llibres estan molt bé, fan molt bona olor, queden bé a les Billy però no hi ha res com l’instint. Deixeu-vos endur una mica per ell… i truqueu a la sogra de tant en tant i pregunteu. No està de més. És una bona font de saviesa que no heu de menysprear i, de pas, manteniu l’equilibri diplomàtic necessari entre famílies polítiques.
  • i el que sento que és més important transmetre: que està bé entrar en mode pànic. Està bé anar insistentment a urgències. Està bé trucar al metge tres cops durant la mateixa pujada de febre i intercalar dues trucades més a les vostres mares. Està bé dubtar si poden menjar d’això o d’allò perquè mentre els aneu alimentant, aquests nens de fam no periran, creieu-me. Està bé allunyar-los constantment de gossos i portes no sigui que perdin dits. Està bé anar cada nit al seu llit amb un mirallet, posar-li sota el nas i comprovar que respiren. Està bé, de veritat.

El pànic no és més que un altre reflex del procés d’aprenentatge. I aquest (música de violins) és un procés que fareu plegats, entre pares… (pausa dramàtica) i fills (pujada de volum dels violins realment emocionant).

* ai, aquestes metàfores

Articles relacionats:

1 Comment

  1. m’encanta el vadepares ^^!!! i això que no em plantejo de moment ser mare!!

    Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: