Breu manual sobre gestió d’expectatives

Breu manual sobre gestió d’expectatives

Miquel a l'AVE, camí de Vilaür.Durant unes quantes setmanes vaig estar pensant la manera de gravar el naixement del meu fill, en Miquel, però arribat el precipitat moment (es va avançar un mes i mig, el lleonet) no vaig pensar a treure la càmera de l’abric; i van haver de passar dos mesos abans no em tornés al cap aquella boja idea. Vaig preferir no dir res, amb l’orgullós objectiu, aconseguit a mitges, d’estalviar-me els comentaris del ‘ja t’ho deia jo que no ho podries fer’.

Vaig invertir dues llargues sessions davant la meva discoteca pensant quina seria la primera cançó que escoltaria el meu fill. Em vaig decantar per Graceland, de Paul Simon, el viatge d’un pare i un fill, fugint i arribant a la vegada. O era alguna cosa de Dan Zanes?, així, en plan concessió. Però en Miquel va passar el seu primer mes de vida a l’hospital i després, a l’arribar a casa, va caldre desplegar una sofisticada logística, que no va donar-me temps ni a prémer el ‘play’ per donar-li la benvinguda amb una cançó.

Tenia preparada la moleskine ‘Baby Journal’, especial per apuntar tots els grans moments de la vida del teu fill: els grams i els centímetres aconseguits, comptadors crucials del seu creixement; fotos i felicitacions, el rebut del súper amb la compra dels primers bolquers… Però l’altre dia la vaig trobar allà sota un Ruta antic i un Capçalera de qui sap quan, en aquell revister tan pràctic, que mai no fem servir. Encara duia el plàstic de protecció.

Em vaig prometre secretament lluitar sense quarter contra ossets i animalets estampats en llençols, pijames i altres tèxtils. I si bé és veritat que en Miquel té un estil molt reconeixible (samarretes ratllades, texans i un mocadoret al coll), no és menys cert que la colonització d’estranyes criatures de tons pastel i posat cursi ha arribat més lluny del que mai havia pensat que podria suportar. Els primers mesos va dur un kit de xumets amb el seu nom escrit… en comic sans!

Tan bon punt va començar a aguantar el cap, pobret, em vaig entestar a llegir-li els Contes per Telèfon de Gianni Rodari, un dels highlights de la meva infància, amb predilecció per l’Home que va comprar la ciutat d’Estocolm (conte que no podia acabar sense que se m’humitegessin els ulls, cosa que ve a demostrar que també els homes viuen els primers dies de paternitat amb un cert desordre hormonal). Però el seu preferit es va revelar ben ràpid i de forma (malgrat tot) indiscutible: era un conte sense lletra que es podia llepar i rebregar.

El primer exercici de la paternitat és entendre que res passa exactament com havies previst. El segon exercici és en realitat una lliçó: això és, precisament, el millor.

I no patiu que els contes sempre acaben feliçment, aquest també. Des de fa uns dies, en Miquel diu alguna cosa semblant a ‘Dan Zanes’ i una de les primeres paraules que va aprendre a dir va ser Tintin (tinc testimonis). Ah, i durant unes setmanes va assenyalar amb el dit els 5 personatges principals del Peanuts de Charles M Schulz, habilitat que no ha volgut tornar a repetir, potser perquè no li agrada en Charlie Brown (perfereixo no pensar-ho!), potser perquè no ens confiem. Doncs sí, ell és amo i senyor de la seva vida…

… i des d’aquell dia a Can Ruti, que va decidir fer-nos pares, també n’és de la nostra!

 

 

Articles relacionats:

4 Comments

  1. Súper Paul Simon!

    Reply
  2. És allò de “My travelling companion is nine years old. He’s the child of my first marriage”?

    Els personatges de Peanuts són un must però pot ser complicat diferenciar entre Sally, Lucy i les dues Pattys.

    Reply
  3. Genial :-) M’has fet riure Oriol, i emocionar-me amb aquest relat. La meua filla l’altre dia em va despertar perquè volia ‘pintar-se les ungles per anar a misa’… de lluny es sentien les campanes. Jo, que ‘no tant secretament’ havia decidit allunyar-la de tantes coses, entre elles les esglèsies i els pintaungles :-p! Vaig quedar tant flipada que el somriure em va durar una estona. Em vaig alçar del llit, vaig agafar un pintaungles i cerimoniosament li vaig pintar cada ungleta de vermell lluent, vaig cridar la seua iaia i se la va emportar a misa.
    Quina sort que això ens passi O això de: ‘els teus fills no són teus, surten de tu disparats cap a la vida, com d’una fletxa. ..
    Molts besets!

    Reply
  4. No ho saps prou, com en són d ‘amos de la seva vida.
    El millor es ser-hi per acompanyar, veure,adreçar, plorar, riure, patir, compartir, enrabiar-t’hi, … Veure com es fan grans com a persones amb gustos, personalitat, humanitat, criteri .
    I de tant en tant disfrutar del moments de compartir allò que de petit et va semblar que t’agradaria un dia poder compartir amb ell, encara que a ell li sembli que ho ha descobert tot sol.
    O quant sigui ell el que et descobreixi coses que desconeixies, però que semblen fetes a mida per a tu.

    Reply

Trackbacks/Pingbacks

  1. De paternitats, un blog que va creixent | oriolllado.cat - […] passat dos mesos de la publicació al blog col·lectiu Vadepares d’aquest primer apunt meu, Breu manual de gestió d’expectatives.…

Deixa un comentari

%d bloggers like this: