Això de ser pare, compensa?

Això de ser pare, compensa?

Quan un ha de ser pare o s’ho està plantejant o s’ho està pensant… o algú li ha dit que potser que s’ho vagi pensant perquè per l’altra banda ja s’ho han pensat (llegeixi’s: ja s’han decidit i no hi ha res a fer-hi)… quan un ha de ser pare, dèiem, una pregunta clàssica (però clàssica clàssica) que es fa als altres pares és: ¿compensa?.

I sí, aquesta sol ser la formulació: compensar. Subjacent, a l’imaginari, el munt de coses que es perdran, a les que s’haurà de renunciar. Compensa?

Doncs mira, no.

Pots elaborar més la resposta? No. És a dir, “no” és la resposta elaborada. La curta i la llarga. Tenim variants: doncs mira, no; o sigui, no; en absolut, no; vaja, que no. O, si ens posem optimistes: tirant a no; més aviat no; jo diria que no, però ara no m’ho facis explicar, que sento la nena que plora, un moment que ara vinc, eh? no pengis, eh? serà un moment, Murieeeeel, què passa, ei, que ara et truco, ja et truco jo, que ha fotut els dits a l’endoll i ara m’he quedat sense Internet a casa, no, no, si parles amb la Mercè li dius que sí, que t’he dit que sí que compensa, que compensa una canya, ui, si compensa, què m’has de dir a mi, ei, que ja et truco, Murieeeel!!!

Dit això, crec que el problema és en el plantejament.

Fotografia d'una balança.

Balança de Roberval, cortesia de El Bibliomata.

El plantejament inicial és de l’estil següent:

  • Compensa haver-se de portar bé tot l’any per a què els reis et portin regals i no carbó? Sí, compensa.
  • Compensa haver-se de llevar a les cinc del matí per anar a trescar o esquiar als Pirineus? Sí, compensa.
  • Compensa patir una ressaca insuportable per haver-te’n anat de festa etílica la nit anterior? Sí, compensa, fins a una edat; no, no compensa, a partir d’una edat.
  • Compensa anar-te’n de festa tota la nit i esclafar el cotxe perquè t’has sobat al volant? No, no compensa.

És a dir, mesurem coses negatives, costos, i les comparem amb coses positives, beneficis. I en funció de si els beneficis pesen més que els costos decidim si “compensa”. Mirem-nos-ho amb uns altres ulls.

  • Compensa no anar al teatre perquè has decidit anar al cine? Mmmm, depèn. És a dir, no ho sé.
  • Compensa prescindir del gelat de torró perquè has decidit comprar-te’l d’stracciatella? Mmmm, depèn. És a dir, no t’ho sabria dir.
  • Compensa tenir un fill enlloc d’anar de groupie a tots els concerts de la gira de Jethro Tull? Mmmm, depèn. És a dir, no és la mateixa cosa.

No és la mateixa cosa.

Fuges d’estudi i esquives la pregunta.

Ja pot ser.

Però és que la pregunta del compensa és cosina germana de la pregunta de l’isi. I si hagués estat més bandarra enlloc d’anar al cau i ser bon noi? I si enlloc d’haver fet unes opos me n’hagués anat a voltar Nova Zelanda amb una mà al davant i una altra al darrere? I si hagués nascut negre amb topos vermells?

“Compensa?” no és una bona pregunta, perquè comparem coses diferents, vides diferents.

La pregunta és: t’agrada?

I la resposta és: estem a punt de donar-li un germà a la Muriel.

Articles relacionats:

4 Comments

  1. Deixar d'”anar de groupie a tots els concerts de la gira de Jethro Tull?” Si és així, francament no compensa :-)

    Reply
  2. compensa, m’agrada, emociona, cansa, diverteix, cabreja, entristeix, fa riure, et dones ales (millor que un red bull), … et fa sentir viu i la vida pren un altre sentit :-)

    Reply
  3. anar al cau i ser bon noi?

    Jejeje m’agradat això :)

    Però tornant al tema. Compensa tenir una criatura i no poder gastar-te els diners amb cacharritos? Doncs no serà el mateix, però m’agrada més tenir dues criatures vives que no un munt de criatures-cacharritos :)

    Reply
  4. Desmunta tots els esquemes i te’n torna a muntar uns de nous que ni t’hauries plantejat abans.
    No compensa. Ho capgira tot.

    Reply

Trackbacks/Pingbacks

  1. Arribar-hi amb embranzida | Va de pares - […] vam parlar l’altre dia: no és que un s’afarti d’anar al cine un cop parit, però no va la…
  2. Collit o no collit, el meu regne per un gran llit | Va de pares - […] la Muriel era petita (llegeixi’s: quan va néixer i vam haver de renunciar a tot en aquesta vida terrenal)…

Deixa un comentari

%d bloggers like this: