Això de ser pare, compensa?

Això de ser pare, compensa?

Quan un ha de ser pare o s’ho està plantejant o s’ho està pensant… o algú li ha dit que potser que s’ho vagi pensant perquè per l’altra banda ja s’ho han pensat (llegeixi’s: ja s’han decidit i no hi ha res a fer-hi)… quan un ha de ser pare, dèiem, una pregunta clàssica (però clàssica clàssica) que es fa als altres pares és: ¿compensa?. I sí, aquesta sol ser la formulació: compensar. Subjacent, a l’imaginari, el munt de coses que es perdran, a les que s’haurà de renunciar. Compensa? Doncs mira, no. Pots elaborar més la resposta? No. És a dir, “no” és la resposta elaborada. La curta i la llarga. Tenim variants: doncs mira, no; o sigui, no; en absolut, no; vaja, que no. O, si ens posem optimistes: tirant a no; més aviat no; jo diria que no, però ara no m’ho facis explicar, que sento la nena que plora, un moment que ara vinc, eh? no pengis, eh? serà un moment, Murieeeeel, què passa, ei, que ara et truco, ja et truco jo, que ha fotut els dits a l’endoll i ara m’he quedat sense Internet a casa, no, no, si parles amb la Mercè li dius que sí, que t’he dit que sí que compensa, que compensa una canya, ui, si compensa, què m’has de dir a mi, ei, que ja et truco, Murieeeel!!! Dit això, crec que el problema és en el plantejament. El plantejament inicial és de l’estil següent: Compensa haver-se de portar bé tot l’any per a què els reis et portin regals i no carbó? Sí, compensa. Compensa haver-se de...
Breu manual sobre gestió d’expectatives

Breu manual sobre gestió d’expectatives

Durant unes quantes setmanes vaig estar pensant la manera de gravar el naixement del meu fill, en Miquel, però arribat el precipitat moment (es va avançar un mes i mig, el lleonet) no vaig pensar a treure la càmera de l’abric; i van haver de passar dos mesos abans no em tornés al cap aquella boja idea. Vaig preferir no dir res, amb l’orgullós objectiu, aconseguit a mitges, d’estalviar-me els comentaris del ‘ja t’ho deia jo que no ho podries fer’. Vaig invertir dues llargues sessions davant la meva discoteca pensant quina seria la primera cançó que escoltaria el meu fill. Em vaig decantar per Graceland, de Paul Simon, el viatge d’un pare i un fill, fugint i arribant a la vegada. O era alguna cosa de Dan Zanes?, així, en plan concessió. Però en Miquel va passar el seu primer mes de vida a l’hospital i després, a l’arribar a casa, va caldre desplegar una sofisticada logística, que no va donar-me temps ni a prémer el ‘play’ per donar-li la benvinguda amb una cançó. Tenia preparada la moleskine ‘Baby Journal’, especial per apuntar tots els grans moments de la vida del teu fill: els grams i els centímetres aconseguits, comptadors crucials del seu creixement; fotos i felicitacions, el rebut del súper amb la compra dels primers bolquers… Però l’altre dia la vaig trobar allà sota un Ruta antic i un Capçalera de qui sap quan, en aquell revister tan pràctic, que mai no fem servir. Encara duia el plàstic de protecció. Em vaig prometre secretament lluitar sense quarter contra ossets i animalets estampats en llençols, pijames i altres tèxtils....
Don’t Panic

Don’t Panic

Fa un parell de dies, un vell amic va ser pare per primer cop. Fa un parell de dies més, el Francesc va ser pare també per primer cop. I tenim una bona amiga embarassada amb una panxa de la mida d’una síndria Deluxe Superior. Observant aquesta tendència, estic bastant segur de que, sense dades demogràfiques ara a les mans i sense haver de revisar les taxes brutes de natalitat per comarques, àmbits i províncies, malgrat l’estat actual de la salut pública i privada d’aquest país, algun altre part haurà acabat en èxit a Catalunya en les últimes vint-i-quatre hores. I els que han de venir. Amb això us vull dir, vells i nous amics, tots benvinguts a aquest espai on faré gala del coneixement sobre la paternitat amb el que he estat imbuït i on potser repartiré consells nivell cunyat a tort i dret (perquè tots tenim un cunyat que ens dóna consells), que malgrat la paternitat és una piscina* en la que un s’ha de capbussar amb cert grau de responsabilitat, reflexió interna i planificació, una fase a la que molts ens arriba o arribarà tard o d’hora, al final, mirant enrere, així en plan avi, m’agradaria dir-vos que les coses no són tan complicades com semblen. L’Emma davant els dubtes del seu pare Sóc pare d’una nena de dos anys, l’Emma. Sé el que esteu pensant: 2 anys. Com podeu notar, l’experiència és un grau relatiu, que es dilata i es contrau. On dos anys pot semblar un món, en el món de la paternitat encara s’ha de dur la L. Però mitjançant la poca vergonya...
Presentació de Va de pares, el blog col·lectiu sobre paternitat

Presentació de Va de pares, el blog col·lectiu sobre paternitat

Des de fa molts anys, els blogs han format part del nostre dia a dia. Com a forma de comunicació i expressió personal ens ajuden a compartir les nostres aficions, les nostres reflexions, descobriments o recomanacions. També formen part de la nostra vessant professional; ja sigui des d’un punt de vista acadèmic, periodístic o creatiu, els blogs ens han obert moltes possibilitats i posat en contacte amb moltes persones desconegudes amb qui compartim projectes i col·laborem des de diferents llocs del món. I si parlem d’experiències personals, la vivència de ser pare és única i irrepetible que marca un abans i un després en la vida i en el dia a dia de cadascun de nosaltres (i famílies). Així que no imaginem cap altra manera de compartir aquestes vivències que no sigui a través d’un blog i que hem volgut fer de forma col·lectiva. Durant l’embaràs, hem llegit molts altres blogs, majoritàriament de mares o futures mares, que expliquen i comparteixen les seves experiències. I com que al final aquest és un procés compartit, volíem difondre el nostre punt de vista, com a pares, a través d’aquest blog. Tenim quatre perfil diferents però el nostre dia a dia té un denominador comú, ser pares. Ens portarà a escriure i reflexionar sobre l’educació dels nostres fills i filles, els moments quotidians que ens fan somriure i els que ens treuen de polleguera, les situacions més inversemblants viscudes i tot allò que se’ns creua pel camí d’aquesta aventura. Estarem encantats de rebre els vostres comentaris, preguntes i crítiques. Volem compartir aquest espai amb tots vosaltres: pares, mares, avis i àvies, fills...