Arribar-hi amb embranzida

Arribar-hi amb embranzida
Fotografia d'un "half pipe".

Pure Air – Half Pipe Dream, cortesia de K. Watkins.

Crec recordar que era a segon de BUP (no ho recordo bé perquè amb tanta reforma educativa ja no sé ni qui era) que se’ns explicava que l’energia potencial (la que un cos té a mesura que guanya alçada — definició Vadepares™), es convertia en energia cinètica (en velocitat, vaja) quan el deixaves anar i queia i, finalment, en arribar a lloc, realitzava un treball (p.ex. escampar per tot arreu les peces d’allò que havies llençat enlaire).

Dit sense tants parèntesis: cal tenir energia i agafar embranzida per a arribar a lloc amb la capacitat de poder fer alguna cosa.

— Aaaaah!

I ara tothom està pensant en allò que tothom et diu quan et quedes embarassat (ja ens perdonareu als Vadepares, però aquí creiem que l’embaràs és cosa de totes i tots, al menys en la part que no fa referència a la panxa), a saber: “dormiu béeeee, que després no podreeeeu!” o bé “aprofiteu per anar al cineeeee, que després no podreeeeeeu!” (si ho llegiu amb veu de Teresina encara és més fidel a la realitat).

Bé, sobre la segona qüestió ja en vam parlar l’altre dia: no és que un s’afarti d’anar al cine un cop parit, però no va la cosa de compensar. I sobre el fet de dormir, encara hem els humans d’empescar-nos-la per a que ens surtin geps com als camells, però que enlloc de desar-hi aigua hi desem hores dormides per al futur insomne.

— I la tonteria de l’energia i l’embranzida, doncs, de què va?

Va de la parella.

Segurament el període de temps variarà segons família, però entre els sis i els dotze primers mesos de tenir un nou marrec entre les mans, l’energia s’esmuny per totes les escletxes. Les mames, les iaies, les tietes, les cosines, les amigues (els mascles alfa no solen baixar a aquesta arena) t’avisen sobre el dormir i el cine, però no t’avisen que se’t va acabant l’aigua de regar la relació de parella, que se t’està marcint i que tot arrisca gripar-se al primer giravolt perillós. I com que vas canviant bolquers (això pot ser fins i tot xulo, ja en parlarem un altre dia), vas capficat que el mocós s’agafi al pit (si pot ser, al de la mare, que té substància), t’entestes que digui alguna cosa (tot i que queda, mínim, un any, impacients!), que camini (un altre any! impacients!!!), que no es posi (massa) malalt, que dormi (MMMMPPPFFFFF…HAHAHAHA), total, que amb tant de tràfec, te n’oblides de regar.

La cosa va més o menys així: la teva parella i tu aneu amb un cotxe amb el bitxo. De la parella, un porta el volant i l’altre els pedals. Sísí, no un condueix i l’altre està pel bitxo, noooo! Un porta el volant i l’altre els pedals. Aneu tant pendents coordinant-vos que no us n’adoneu que el bitxo ha foradat el dipòsit de la benzina. I si no anaves sobrat, no arribes a la benzinera. I alguns s’animen a empènyer. Però llavors t’oblides que el peque s’ha quedat dins el cotxe. En fi, un desgavell.

— Ei, EI! On vols anar a parar!?

La Mercè i jo vam arribar a tope a l'”hora Muriel”. A tope vol dir a tope-tope. No entraré en detalls per no fer enveja a ningú ;) L’arribada de la Muriel va ser com coet entrant a l’atmosfera, a tota pastilla, a tomba oberta, tot trontollant i peces del coet desintegrant-se i saltant pels aires. Molt espectacular, tot, eh? Però quan vam arribar a terra no quedava del coet més que l’habitacle dels astronautes i poca cosa més. Sort que veníem d’un punt àlgid: sinó, ens haguéssim fet xixina amb el segon problemet que vam tenir, o amb el tercer, o amb la fotesa més absurda que hagués pogut venir després (per exemple, la bestial calor i sequera de l’estiu de 2012, una prova de foc — mai millor dit).

És curiós, perquè això no t’ho diu ningú. Al contrari: hi ha una mena de (molt absurd, al meu entendre) tòpic que la canalla uneix. Sí, segur que uneix. O no: recordeu l’exemple del cotxe? La coordinació ha de ser total! Però això no és exactament “unir”. Unir és una cosa de dos, no de tres: el tercer sempre s’interposa. Coordinar-se? Segur. Unir? Més aviat no. Ho has de treballar a banda. I costa, perquè vas pendent d’altres temes.

El consell Vadepares™ a això de la paternitat és que cal arribar-hi amb embranzida, que la inèrcia sigui suficient per a anar tirant de veta, tenint reserves afectives per quan vinguin les vaques flaques i els bolquers apestosos i els nassos plens de mocs. Perquè el bitxo no suma, el bitxo multiplica: assegureu-vos que multipliqueu números positius, no negatius.

Articles relacionats:

2 Comments

  1. Un dels avisos que vam rebre va ser que durant la primera època de ser pares la parella patia un distanciament.

    Reply
  2. I quan s’ajunta el mes de vacances d’estiu, encara més reserves son necessàries! Embranzida amb majúscules, i celebració post- vacacional (deixa’t estar de depre post-vacacional) quan reprens la vida quotidiana i rutinària (la rutina que permet el bitxo), i comproves que un any més , no hi ha separació de parella! :-)

    Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: