Co-llit o no co-llit, el meu regne per un gran llit

Fotografia d'un senyor saltant sobre un llit.

Sweden from above, cortesia d’Éole wind.

Qualsevol debat sobre nens comença i acaba, irremeiablement, de la mateixa manera. Comença amb sermons vehements sobre el que s’ha de fer sí o sí; i, segons el grau d’integrisme de l’interlocutor, amb amenaces d’anar a l’infern dels neopares i que el nen acabi drogant-se en una cantonada de tan malament que ho vas fer aquell dia amb aquell iogurt. I acaba amb un encongiment d’espatlles que diu, tàcitament o explícita “bé, però no hi ha cap nen igual”.

Així que després de barrinar-te les orelles sobre els beneficis del co-llit o que dormi sol o que vagi a una acadèmia militar als 2 anys, et diuen “bé, però no hi ha cap nen igual”. I llavors arribes a casa, et pregunten “què, farem co-llit o no?” i tu te’n vas a buscar tabac i no tornes.

El co-llit és com les meigas gallegues: tothom en parla meravelles, però ningú no ho fa. Però tothom acaba reconeixent que bé, alguna nit sí. O unes quantes. Total, el nen de Schrödinger: és al seu llit i al teu al mateix temps i només saps del cert que és al teu quan t’enfonsa una costella o saps que és al seu quan t’has de llevar a dur-li aigua.

Bé, fugim d’estudi: co-llit sí o no?

Depèn.

És que aquí els Vadepares som poc d’integrismes. Amb el que ens va costar triar el nom del blog, no estem per més consensos fins la propera glaciació.

A casa el tema del co-llit no el vam prendre com una finalitat, sinó com un mitjà.

Quan la Muriel era petita (llegeixi’s: quan va néixer i vam haver de renunciar a tot en aquesta vida terrenal) teníem una por i una necessitat:

  • La necessitat era donar-li el pit a demanda, nit inclosa, i no morir en l’intent. És a dir, poder descansar perquè un treballava i l’altre tenia la feina de cuidar la criatura a soles tot el dia.
  • La por… el pànic, més aviat, era el tema de la mort sobtada del lactant. Sí, un cop llegeixes sobre el tema ja mai més dorms al 100%: sempre deixes una neurona desperta que va escoltant com respira el cadell (i després diuen que els homes no poden fer dues coses al mateix temps — o potser és que els pares ja no som homes…)

Tant per la necessitat, com per la por, el co-llit va resultar ser fantàstic. La necessitat es va reduir a una mare somnàmbula que era capaç d’alletar pràcticament sense despertar-se (o ni pràcticament! el marsupial trepava al pitram sense ni despentinar-se). Per la por, vam llegir que, sense estar del tot provat ni ser un remei universal, semblava que el co-llit reduïa la probabilitat de la mort sobtada — els estudis acaben atribuint les causes més a factors colaterals o indirectes que no pas als directes, però el cas és que comença a haver-hi consens que, si alguna cosa és, és més aviat bo que no pas dolent.

Entre els 5 i els 7 mesos aquí el marsupial es va tornar un dimoni de Tasmània i vam acabar convidant-lo a marxar del llit conjugal i a explorar nous horitzons de descans a la seva pròpia habitació (ah, els eufemismes paterns, quina riquesa lèxica). Li costava dormir, no deixava dormir, i la nit era un calvari. Acceptada la invitació a dormir al seu propi llit, vam recobrar la calma i el descans durant molts i molts mesos.

Complerts dos anys, la pequenyuel va descobrir les pors, milers i milers d’elles. I el co-llit (total o parcial, d’entrada o a partir de mitja nit o de matinada) va tornar a les nostres vides. I, en general, contents. De tant en tant reculls una dent de sota el coixí que no recordaves haver-la-hi posat, o trobes a faltar una vèrtebra, però, en general, divertit quan veus la cara de felicitat absolutíssima de la bella dorment acceptada a l’amuntegament hamsteril familiar. I ho farem durar mentre sigui útil, fins que deixi d’anar-nos bé.

Ara, quan pensem en les filípiques que ens empassàvem (via tradició oral, escrita o audiovisual), quan pensem en les eternes reflexions peripatètiques sobre la qüestió, al final, la cosa s’ha reduït a “ens anirà bé o no?”.

L’únic secret, crec, creiem, és que en aquest “ens anirà bé”, tinguem en compte que l’ens, el nosaltres, ja no som dos. Sinó tres. O quatre. I, al final, els números més o menys surten.

I al fisioterapeuta també.

Articles relacionats:

3 Comments

  1. M’encanta la conclusió de que ho fereu servir mentre us vagi bé. En realitat quasi tot es redueix a això, i pot ser l’unic problema el tenim per a definir què és el que ens va bé.
    M’ha recordat una mica a aquest post que vaig escriure fa uns mesos. No és sobre el collit concretament, però s’hi apropa i la conclusió és similar. Us en deixó l’enllaç, per si li voleu fer una ullada entre sessió i sessió del fisioterapèuta ;)
    http://crecerjuntos.es/la-pregunta-del-millon-hay-que-coger-en-brazos-al-bebe/

    Reply
  2. A nosaltres no només “ens ha anat be” , en el sentit que ens ha permés dormir a tots tres sense plors ni passejades nocturnes ….és que ens encanta….les nits són màgiques ….. La nostra xurumbel-la està a punt de fer els 6 anys !
    Ara ja no la fem fora…..més aviat gaudirem de la màgia “hamsteril” el temps que quedi…que calculo que no serà massa.

    Reply
  3. És com si estiguessis escrivint els meus pensaments, la meva vida. Fins el novembre’13 (que ja tenien 2 anys i mig) van dormir força bé, a la seva cuna, amb aquests canvis rítmics que ja coneixem.
    En aquesta data, vam canviar al llit de nens grans. Això va ser un festival!, Bernat puja al de la Martina, Martina baixa al del Bernat, tots dos a un, crits, rises….. i no dormir.
    La Martina trobava el llit massa gran i, la meva conclusió: es trobava desprotegida. Supermami al ataque: mamí aquí amb mi, una miqueta.
    Així dorm com una reina. Bernat vol dormir-se al llit de mamà…. doncs som-hi. En un tres i no res tots 2 clapats i ja podem relaxar-nos.
    Ara, això de la docència té coses bones i dolentes, les bones, aquest semestre tinc casi tot el dia sense classes, la dolenta? les tinc a partir de les 18-19 hores…. fins les 21.30 amb la qual cosa, quan arribo, els 2 bitxos dormen.
    Conseqüència: Martina es deperta a mitja nit plorant perquè mamà no hi és. Solució?: mamà al llit amb ella….
    I el que m’agrada fer-ho…..
    Com dius, això ara en va bé, i ho faré fins que deixi de funcionar, malgrat les poderoses veus de l’experiència que et diuen constantment el que has o no has de fer…. (Si us diguès la de “uy això no ho facis” que m’estic menjant jo ara…. pssssttt no ho digueu a ningú)

    Reply

Trackbacks/Pingbacks

  1. Lactància paterna, amb pe de pare | Va de pares - […] amb i ambsense lactància). A més, un dels millors complements de la lactància materna és el co-llit, sempre tan…

Deixa un comentari

%d bloggers like this: