Un món sense matisos ni excepcions

Un món sense matisos ni excepcions
Gravat d'un jardí floral amb laberint.

Laberint floral, Corinthia, Jan Vredeman De Vries.

En una xerrada a la que vam assistir de la professora Mònica Sanz Torrent sobre com es desenvolupa la parla als nens petits (0-3 anys), ens va cridar molt l’atenció com, passada una primera etapa basada en la reproducció automàtica, el nen comença a detectar patrons i a elaborar la llengua per ell mateix. És a dir, al principi és un lloro que tot ho repeteix — sàpiga o no exactament què està dient — i a mesura que incorpora vocabulari i el funcionament de la gramàtica és capaç no de repetir sinó d’elaborar els seus propis missatges, encara que no els hagi sentit mai formulats d’una manera en particular.

Una prova del nou de si aquesta apropiació de la llengua evoluciona correctament és, paradoxalment, caure en determinats errors lingüístics i no pas el no fer-los. A saber: fer com a regulars declinacions o conjugacions quan en realitat es tracta d’excepcions de la llengua. Així, quan un nen diu, per exemple, “he coneixut”, si bé està conjugant incorrectament el participi de conèixer, el que en realitat ens demostra és que ha entès la mecànica de la llengua: cantar, cantat; témer, temut; conèixer… coneixut. Lògic, no?

Lògic, sí.

Com de lògic? Totalment.

Totalment? Sí, ho aplicarem a absolutament tot. A la llengua i al que no és llengua. A tot, tot i tot.

Per exemple: els pots de la melmelada com es posen? Doncs amb la tapa cap amunt. Així, quan s’obren, el contingut queda a baix i el forat per accedir-hi queda a dalt. I els tuppers? També. Lògic? Lògic. Logiquíssim i logiquèrrim.

— Papaaaa, el pooooooot!
— El pot!?
— El pot de la maionesaaaaa.
— Què li passa?
— Està al revéeeeees.
— Com al rev… aaaaah, nono, és que el pot de la maionesa va cap per avall.
— Posa’l béeeeee.
— Nono, que va així, mira, veus, el tap té una forma especial per a què…
— Al revéeeeees.
— Que no, que mira, que el tap és més ample per a què la maionesa quedi a punt de sortir i llavors…
— Nooooooooooooooo!!!
— Vols fer el favor de posar el pot de la maionesa del dret? [aquesta és la mare]
— No, però si està ben posat, si…
— VOLS FER EL FAVOR DE POSAR EL POT DE LA MAIONESA DEL DRET?
— Però si…
— Papaaaaa, síiiii, del dreeeet.
— Però si…
— VOLS FER…
— Va bé, va bé, així va bé?
— Molt bé, papaaaa! :)

Què és un animal pelut, amb llargues orelles i esmolades dents i és essencialment dolent? El llop. Qui persegueix la Caputxeta? El llop. Qui persegueix els tres porquets? El llop. Qui persegueix els set cabridets? El llop. Qui…? El llop. El llop. El llop (ara em ve al cap el Lluís Homar…). Qui persegueix el Correcamins? El llop.

— No, no és un llop, és el Coyote.
— Nyo, és el llop!
— Sí, ja sé que sembla un llop però és el Coyote.
— ÉS EL LLOP!
— Haha, sí, haha, ja sé que és molt semblant a un llop però…
— ÉS EL LLOP!
— És el Coyote.
— El llop!
— El Coyote!
— El llop!
— No que és el…
— No, papa, no veus que és el llop? [aquesta és la mare]
— No, però no podem edificar la seva educació sobre creences mal fonamentades!
— VOLS DEIXAR-HO ESTAR? NO-VEUS-QUE-ÉS-EL-LLOOOOOOOP??? EEEEEEHHH????
— Molt bé, és el llop… el Coyote…
— EL LLOP!!!!
— Ets pitjor tu que la criatura!

Molt bé. A aquestes alçades ha quedat clar que les coses són com són, sempre són així i punt. Els verbs sempre són regulars, els llops sempre són llops, i els pijames sempre són pijames. Sí? Doncs no.

Un temps enrere al monstru li va agafar mania als pijames de tipus mono. Es va tornar impossible posar-li els d’una peça i vam fer la progressió vers els pijames de dues peces.

— Posem el pijama?
— Nyooooooo!
— No, que no és el pijama de sempre, que és el nou.
— Nyooooo, pijama nooooooo.
— Nono, haha, que no és el pijama de nena petita, que és el pijama de nena gran, haha!
— Nyoooooooooooooooooo, EL PIJAMA NOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO!!!
— Però sí és de la Kitty, mira, que maco, el pija…
— No, no és un pijama, és un xandall! [la mare, mediadora de pau]
— No, mare, no és un xandall, és un pij..
— NO HO VEUS QUE ÉS UN XANDALL, EH? UN-XAN-DALL? QUE NO-ÉS-UN-PI-JA-MA?
— Però és que és un pijama!!
— Vine, que la mama et posa el xandall.
— Sí, el xandall sí. El pijama no!

Ho aneu entenent, no? Apliquem la norma sense matisos ni excepcions, sempre i quan no ens saltem la norma principal. I la norma principal és anar contra la norma. El problema és saber si una excepció forma part del corpus de la norma o bé és una norma excepcional. I per a això últim, admetem-ho, els pares no hi estem dotats.

Els pares vénen de Mart, les mares de Venus… i els nens de Plutó.

Articles relacionats:

2 Comments

  1. El monstru de casa te molt clar que els pares som pares perquè a l’exàmen de mares vam suspendre.
    Ara entenc que la pregunta sobre excepcions i normes va ser una de les que vam respondre lògicament i…… incorrectament. ;-P

    Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: