Fotos dels nostres fills a les xarxes socials? Sí, però.

Fotos dels nostres fills a les xarxes socials? Sí, però.

Vadepares. Oriol Lladó. Kid. Badalona

Jo publico fotos del meu fill a les xarxes socials, no sempre, no a tot arreu, no de qualsevol manera. Però sí, sí, es poden trobar fotos d’en Miquel a FB, a Flickr, Instagram, també en aquest mateix blog. En Miquel és ja un ciutadà d’aquest món interconnectat i hiperrepresentat. Com els seus pares, com tu, com l’altre, com tots (o gairebé tots) disposa ja d’una identitat digital.

Publicar fotos dels nostres fills a les xarxes? Hi ha moltes maneres d’abordar aquest tema (com es demostra a Vadepares, sense anar més lluny), i totes són bones. En serio, totes són bones. Aquesta és una decisió personal; familiar, més ben dit.

Nosaltres, la seva família, hi estem a favor, encara que sigui amb restriccions i criteris, amb tota l’atenció i sempre practicant un prudent ‘sí, però’. A continuació, apunto algunes reflexions casolanes al voltant del tema, i que han anat sortint de mica en mica, com un procés (és el que ha acabat sent, a casa) i que potser paga la pena compartir en un espai com aquest, un blog de paternitat.

En Miquel no ha demanat tenir la seva identitat a la xarxa, cert; però (ummmm…) ha nascut en una família amb una intensa activitat a la xarxa.

Les xarxes ens han permès conèixer molta gent interessant (de fet, jo i la Natalia, la meva dona, ens vam conèixer pel Facebook!) i hem après un munt de coses gràcies a l’observació, l’intercanvi d’informació i l’empatia que propicien. Volem que el nostre fill també hi tingui accés i que les entengui amb totes les seves potencialitats (i perills, també, és clar). Aquest procés descobriment haurà de ser al seu ritme, amb el nostre acompanyament i amb tota la informació, i serà diferent en cada fase. Per nosaltres la disjuntiva no ha estat tan ‘identitat digital sí o no’ sinó ‘identitat digital, de quina manera’, conscients que aquesta és una qüestió canviant i en la qual, a més, any rera any ell anirà tenint una major responsabilitat i poder de decisió, fins i tot si un dia ens demana que esborrem determinades imatges.

Per ara, la seva presència als nostres canals de relació social ens han permès compartir el seu creixement amb molta gent que l’estima, fet que ha permès enfortir i enriquir llaços, alguns de sorprenents amb gent fora del primer cercle estricte. Compartir, aprendre, sentir-se a prop. Tres de tres, de moment.

Apliquem alguns criteris, que enumerats en format de llista fan un cert respecte, però que, ben al contrari, sorgeixen del (nostre) sentit comú. Per si a algú li serveixen:

  • publiquem més o menys imatges segons la xarxa i el seu grau d’obertura: a Twitter gairebé mai pengem fotos d’en Miquel; sí en canvi a Facebook, per bé que amb el visionat restringit a les amistats. A Flickr, només ocasionalment i a Instagram amb una certa regularitat. Alguns continguts, per exemple vídeos, els publiquem només visibles a determinades persones o els enviem per email amb el link de dropbox o vimeo protegits.
  • no publiquem obertament fotos d’altres nens, quan no tenim clar el seu protocol familiar; i en tot cas, quan tenim el permís, només en canals ‘tancats’, com ara Facebook.
  • mirem d’acompanyar la foto amb una recomanació o alguna informació útil per a altres pares, però ben sovint la cosa es queda amb un ‘que macuuuu’ i tampoc passa res.
  • no pugem en obert fotografies ridícules del nostre fill, encara que facin gràcia i ‘no passi res’.
  • intentem anar en compte a prefixar amb comentaris o fotografies trets de la seva personalitat, clarament en construcció; evitem convertir-lo tan en personatge o com amb model de perfecció.
  • geolocalitzem amb prudència i un punt de desconfiança.
  • no fem servir les xarxes per mostrar ‘regals’, ni àpats amb productes cars, ni hàbits extravegants (que algun en tenim).
  • només un 1% de les fotos i vídeos que li fem arriben a la xarxa. Triem continuament, i això que posa sempre davant la càmera amb aplom i elegància (of course).
  • estem disposats a reconsiderar qualsevol d’aquests criteris, fins i tot a esmenar la major quan creiem que calgui fer-ho.

Disfruteu el viatge, valgui com a resum. I compartiu-lo amb la gent que us estima. Per nosaltres, les xarxes han estat un instrument més per a fer aquest trajecte més divertit. Click!

 

 

Articles relacionats:

7 Comments

  1. És fàcil perdre’s en la sobreexposició.

    Reply
    • És una lluita constant contra un mateix i les ganes de CRIDAR AL MÓN: heu vist quin fill més guapo? ;-)

      Reply
  2. A casa — i a títol personal jo també actuo força així — hem optat pel “principi de reversibilitat”: si es reversible, es pot fer; si no és reversible, no es pot fer.

    – Tatuar la nena: és reversible? Diguem que, a grans trets, no. Per tant, no tatuem a la nena.
    – Vestir-la de rosa: és reverible? Sí, es pot canviar de roba. Per tant, la vestim com… bé, cada cop escull més ella.
    – Fotos a la xarxa: és reversible? De moment, tirant a no. Per tant, res de fotos a la xarxa.

    Algú dirà que els comentaris que faig parlant d’ella a Facebook haurien de respondre al mateix criteri i, per tant, no parlar-ne mai ni esmentar-la mai. És cert. Penso, però, que les seves aventures i desventures no poden comparar-se amb una foto i, en qualsevol cas, llavors sí apliquem molts dels criteris de l’Oriol: contenció, “bondat”.

    En qualsevol cas, tema complicat com pocs! :)

    Reply
    • Tema complicadíssim, Isma, i en el nostre cas també en revisió constant…

      Reply
  3. A mi em “van fer fer la comunió”, l’acte social dels ’70. Amb vestidet mudat i gran festasa. El nostre parer familiar és que la presència social, ara a les xarxes, se l’ha de construïr un mateix, quan tingui criteri, no segons el criteri dels seus pares. Per tant res de fotos obertes, com a criteri general. El cert és que el meus fills han penjat moltes fotos seves de petits a les seves xarxes, però les que han volgut ells ara que son grans.

    Un altre reflexió. Amb els nadius digitals, que viuen a la xarxa has de transaccionar les fotos que surts tu. Si has estat respectuós amb ells de petits pots demanar que ho siguin amb tu (també tens una identitat digital que vols definir tu). Si no, és més complicat. I el sentit comú d’un adolescent és molt particular… i pots aparèixer vés a saber com… Ara, jo disfruto amb les fotos d’en Miquel i entenc el que diu l’Oriol… Assumpte complex certament…

    Reply
  4. Oriol, me permitirías traducirte para compartirlo en mi facebook? mi familia es asturiana, no entenderían este fantástico artículo tuyo…

    Reply
    • Ana, en la barra de navegación de la derecha deberías poder encontrar unas opciones de traducción online representadas con unas banderitas. Quizá no sean muy precisas pero igual te ahorran algo de trabajo.

      Reply

Trackbacks/Pingbacks

  1. De paternitats, un blog que va creixent | oriolllado.cat - […] 19.2.2014 | Fotos dels fills a les xarxes socials? Sí, però no. […]

Deixa un comentari

%d bloggers like this: