Laughing like a little girl she enters an enchanted world

Com a pare d’una nena, hi ha un miler de coses que em treuen la son ara malgrat l’Emma només té dos anys. Una d’elles és què passarà quan surti per la porta i comenci a quedar amb nois. No ho podem evitar malgrat soni a tòpic (i tòpics és el que probablement trobareu a les properes set-centes paraules). Als pares, això ens posa a la defensiva perquè sabem el que hi ha a l’altra costat d’aquesta porta. Estàvem allà fa quatre dies, imaginant-nos com el pare de les nostres amigues ens observava amb fúria continguda per l’espiell. Com ens podem preparar per això?

Laughing like a little girl she enters an enchanted world

La violència mai és la resposta. Ho he aprés dels còmics Marvel on tothom s’esbatussa sense sentit per qualsevol raó i això mai porta en lloc (bé, de vegades s’aconsegueix salvar l’univers o el teixit del continuum espai-temps però aquestes serien preocupacions banals per un pare d’una adolescent).I, si la violència no és la resposta, una arma de foc estaria fora de tota consideració. Pensava més en un pal. Llarg. De fusta.

Jo he compartit els carrers del meu barri amb els punks, els heavies, els gòtics, els rapers, els grunges, els latins kings i els fans de Mecano. No us en sabria dir res ni de bo ni de dolent perquè no vaig passar ni un minut del meu temps amb ells. Durant la meva joventut, em quedava tancat a casa dia sí i dia també. Generalment, la gent es xusma i mai he tingut tendència a socialitzar. La meva afinitat per les tribus urbanes durava el que dura un compacte. Però ja sabem com de capritxosa pot ser la genètica. I si ens la juga? I si l’Emma volgués socialitzar?

Independentment de les corrents estètiques amb les que la nostra filla pugui sentir-se identificada, i partint de la base on ningú és un delinqüent en potència fins a que es demostri el contrari, obrir la porta i que aparegui qualsevol dels següents (i respectables) mamarratxos, per posar un exemple:

  • un adolescent en colors salmó i turquesa i el cabell banyat en gomina com algues ondulades en el mar
  • un amb la gorra del revés, pantalons cagats, els auriculars posats i mastegant xiclet
  • un suicide boy tatuat fins al nas i fumant ves a saber què
  • un soci del Real Madrid

pot ser un terrabastall pel meu equilibri emocional. No parlem ja del que ni pugi a saludar i es quedi al carrer fent sonar el clàxon del cotxe tunejat com a ritu d’aparellament. On és el meu pal?

La meva capacitat d’observació m’ha fet notar l’extrema clonació que pateixen les adolescents avui dia. Segons a quina cantonada tombis, pots trobar desenes de nenes d’una edat indeterminada entre els tretze i els vint-i-quatre anys (en aquesta franja sóc incapaç de diferenciar-les) amb el mateix pentinat i cabell planxat, els mateixos shorts, les mateixes sabates, camises i model de Blackberry. Penso, per tant, que aquest mimetisme pot anar més enllà i traspassar l’estètica per a arribar fins a l’acte. El famós “totes ho fan” que és un comodí que guanya qualsevol carta que tinguem els pares a les mans, encara que inclogui un +10 en educació. I que aquest comodí anul·li tot rastre de la personalitat que ella s’hagi format, enduent-se-la pel davant com un tren de mercaderies.
I és que fer servir un cinturó de castedat repel·lent de necròfags amb +5 en transmutar adolescent en Santa Verge tampoc està entre les meves conviccions més fermes.

Amb això vull dir que, fins a cert punt, m’avergonyeixo de mi mateix. De tenir aquesta preocupació i aquests prejudicis que suposo formen part d’aquest típic viratge cap a la dreta que diuen que tots fem a certa edat i al que jo em vull resistir.
Els meus pares em van proporcionar una total llibertat per a fer el que bonament em vingués en gana ja que sempre van confiar en la meva capacitat per prendre decisions assenyades. En conseqüència, van assumir implícit un marge d’error. Això o passaven completament de mi, que ja podria ser també.
El meu desig és projectar sobre la meva filla aquesta confiança si crec que la mereix i no deixar-me endur per aquests prejudicis sexistes. Això i confiar plenament en que, si un dia tenim un fill mascle, la seva mare mantingui ben afinat el detector de lagartes. Pobres nens, que sembla que no ens importa el que els passi.

Però, en els moments més foscos i creatius de la meva imaginació, quan m’imagino l’Emma sortint per la porta i començant a quedar amb nois com us deia més a dalt, si em pregunteu el que de veritat li desitjo pel seu futur sentimental, és una bona dona que l’estimi i la cuidi.

Articles relacionats:

3 Comments

  1. Tranquil, segur ets un bon pare i per tan li ensenyaràs bons valors per tal que pugui reconèixer la xusma a quilòmetres lluny tal com tu ets capaç de fer-ho

    PD: M’has recordat una mica a aquest post de ion litio sobre les regles per sortir amb la teva filla :P

    Reply
  2. Va home va! “L’extrema clonació que pateixen les adolescents avui dia” és exactament igual que l’extrema clonació d’ahir dia i d’abans d’ahir dia. Igual no te n’adonaves perquè no eixies de casa (?) o perquè… eres adolescent? Confirmat que sona a tòpic i, a més, sona a home d’una altra època. D’una època… poc divertida.

    Reply

Trackbacks/Pingbacks

  1. Les vademares del vadepares | Va de pares - […] no. De fet, som uns cràpules, com tots els tios. Ja ho diuen els pares a les seves filles…

Deixa un comentari

%d bloggers like this: