Quan et comences a sentir pare?

francesc-vadepares

No hi veu però em mira. De seguida em va agafar la mà.

El dia que es confirma l’embaràs és l’inici d’un llarg camí cap a la paternitat (i maternitat), però no queda clar en quin moment exacte et comences a sentir pare. I és una cosa molt personal que poques vegades es comenta amb amics o familiars, però que nosaltres com a parella ens ho anàvem preguntant sovint.

El dia que fas el test d’embaràs i dóna positiu, el primer que fas és anar corrent a comprar-ne un altre perquè no t’ho creus “Segur que no funciona, això de 5 euros tant barat no deu marcar bé”. I quan el segon marca positiu altra vegada llavors sí que les emocions exploten. Molta alegria, però també comença la incertesa, la por, el neguit, la sorpresa…

Al 3r mes, quan veus que hi ha un embrió format i es confirma que allò evoluciona correctament, torna aquella sensació del primer dia… Però és aquí quan et sents pare? No tens marejos, no et canses, no et creix la panxa i tampoc notes que se t’alterin les hormones.

Als 7 mesos vam tenir la sort de que l’aparell que feia ultrasonografies també tenia la funcionalitat 3D i vam poder veure la cara ben definida al nostre fill. Llavors sí que l’emoció ja costa de contenir i tot i contradir als The Cure, els homes també ploren. Però et segueixes preguntant si això és el que fa que et sentis pare… qui sap!

Els dies previs al part, a més a més de l’estrès i els nervis, tornen a ser moments emotius on el pare i la mare comencen a planejar tot el que hauran de fer plegats, què correspon a cadascú, com el pare podrà ajudar a la mare, etc.
Viure aquell instant (o segles) de tensió i angoixa fins que surt el nen i està tot bé, és espectacular, esgotant i apoteòsic. Ara ja ets pare? T’en sents?

A partir d’aquí comencen els moments especials, un darrere l’altre; quan plora, quan obre els ulls, quan t’agafa la mà, quan mama, quan badalla, o quan es caga fort i ho empastifa tot. I seguiria amb la primera dent, quan seu per primera vegada, quan gateja o quan camina, però aquí encara no hi hem arribat; acaba de fer un mes.

El moment exacte en el què et comences a sentir pare jo el desconec, i se’m faria difícil de descriure què vol dir concretament. Però des del primer dia, és una successió d’esdeveniments, novetats, insomni, intrigues i emocions, que sens dubte et fan sentir pare.

I tu quan et vas començar a sentir pare?

Articles relacionats:

12 Comments

  1. Et sents plenament pare quan vas a la farmàcia a comprar llet, farineta, biberó, tots els models de tetines, bolquers, cremes… i et preguntes si no seria millor domiciliar-hi la nòmina.
    ;-)

    Reply
    • Crec que en un mes he anat més vegades a la farmàcia que en 34 anys abans :) O sigui que sí, línia oberta a la farmàcia, ja!

      Reply
  2. …quan pensava que molaria tenir fills i me’ls imaginava…aleshores ja em començava a sentir pare. Ara, que ja tinc fills (tres concretament d’11, 9 i 7 anys) més que un sentiment és una actitud! gestió, control i seguiment de la maquinaria familiar tot i que amb intermitències d’amor fraternal que de seguida tornen a donar lloc a les exigències del guió.

    Reply
  3. Com a mare, m’hi vaig començar a sentir el dia que vaig deixar de pensar en mi com a prioritat.

    Reply
  4. És una pregunta difícil de respondre, però em vaig començar a sentir pare el dia que vaig notar que la personeta que sortia de l’hospital amb nosaltres estava completament ‘indefensa’ i nosaltres, mama i papa, teníem la responsabilitat de fer-la créixer incondicionalment. Començar a sentir-se pare és diferent que començar a sentir una estimació vertadera cap als fills (crec que seria una altra pregunta interessant). A veure què en penseu.

    Reply
    • Hola Pere,

      Estic molt d’acord en aquest matís. Segurament són sensacions diferents la de sentir-se pare i el vincle que es va creant poc a poc.

      Reply
  5. Jo vaig saber del cert que era pare quan al meu mocador hi havia més material de tercers que propi.

    Reply
  6. Molt interessant aquest article, on un pare explica la seva experiència i un posterior anàlisi, del seu procés per començar-se a sentir pare. http://www.dailymail.co.uk/femail/article-1191694/Few-men-loving-baby-So-wrong-father-feel-same.html
    Maternal love may be instinctive, but paternal love is learned behaviour. Here is the central mystery of fatherhood, or at any rate my experience of it.
    A month after Quinn was born, I would have felt only an obligatory sadness if she had been run over by a truck. Six months or so later, I’d have thrown myself in front of the truck to save her from harm.
    […]

    Reply
  7. Fa tres dies, tres, que se que seré pare en uns mesos. Crec que encara no me n’he fet a la idea, suposo que entra dins la normalitat. Entra dins la normalitat sentir-se com si res? Sisplau digueu-me que sí.

    Reply
    • Si Alex, pot passar. Segurament la mare anirà sentint unes coses i tu unes altres… Jo vaig trigar bastant a “sentir”, i de fet comença a ser un sentiment més fort quan ja el tens als braços. Però això és diferent a cadascú, així que no t’hi amoïnis i gaudeix dels petits canvis que aniran passant els propers mesos.

      Reply
  8. Quina bona pregunta. Jo fa 3 mesos que sóc pare i no me’n sento, és com si em parlessin d’una cosa marciana que no va amb mi.
    Em destrossa sentir-me així perquè de fet em moria d’il•lusió des del primer segon en què vaig veure el test d’embaràs, però ara només veig una muntanya de coses que no puc fer perquè no sé com incloure el Nil en els meus plans. I la que més voldria fer és cuidar la meva dona, que sembla que com és mare, doncs ja està, ja hagi de ser feliç per sempre. Els pebrots.

    Abans érem dos i ara som tres, i ens deixem la pell pel tercer. No em volia creure ningú quan em deien “La que t’espera”, per no morir-me de por, i ara estic desil•lusionat, i cansat.

    No em sento pare perquè em dóna la sensació que ha de ser diferent de com em sento ara. Espero que algú em digui que s’ha sentit així i se n’ha sortit, francament.

    Reply
    • Hola Adrià, benvingut al club!
      En primer lloc jo t’envio un bri d’esperança, per a mi els 3 primers mesos també van ser els més estranys, canvien tantes coses… però sobretot crec que és important separar el què és la paternitat, amb retrobar les rutines personals de cadascú de la família. Els primers mesos, pràcticament el teu fill no interacciona i a mi em costava sentira la relació pare-fill si només podia “atendre necessitats” bàsiques i intentar jugar, distreure’l, o cantar sense que ell respongués massa… però poc a poc això va canviant i després ja és flipant quan comença a interaccionar; divertit, sorprenent, emocionant!!
      La part de rutines familiars això és més complicat perquè com tu dius ara sou tres i tothom ha de retrobar el seu lloc. A mi m’agradava molt córrer i portava quasi 15 anys amb un bon ritme de sortir i entrenar regularment, però al ser tres, va canviar bastant la situació. No perquè no tingués temps, sinó perquè no tenia energia sobrant per gastar corrent. El temps es va ordenant i poc a poc cadascú torna a trobar el seu espai per fer les seves coses… Estar cansat ara és el més normal, no tingueu pressa… poc a poc us anirà deixant més marge i llavors és quan vosaltres us heu d’anar reorganitzant perquè tot tingueu el vostre espai.
      Sentir-se pare o no, en el meu cas, no és que de sobte comencés a sentir coses diferents, és una sensació que s’ha anat construint poc a poc i ara s’hi m’ho pregunten puc contestar rotundament que si, però com tu, als primers mesos no ho acabava d’entendre.
      La vostra vida segurament ha canviat per sempre, així que no tingueu pressa i aneu-vos adaptant poc a poc a tots els canvis que cada mes van venint, amb tranquil·litat, paciència i il·lusió, val la pena!!!

      Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: