Quan et comences a sentir pare?

Quan et comences a sentir pare?

El dia que es confirma l’embaràs és l’inici d’un llarg camí cap a la paternitat (i maternitat), però no queda clar en quin moment exacte et comences a sentir pare. I és una cosa molt personal que poques vegades es comenta amb amics o familiars, però que nosaltres com a parella ens ho anàvem preguntant sovint. El dia que fas el test d’embaràs i dóna positiu, el primer que fas és anar corrent a comprar-ne un altre perquè no t’ho creus “Segur que no funciona, això de 5 euros tant barat no deu marcar bé”. I quan el segon marca positiu altra vegada llavors sí que les emocions exploten. Molta alegria, però també comença la incertesa, la por, el neguit, la sorpresa… Al 3r mes, quan veus que hi ha un embrió format i es confirma que allò evoluciona correctament, torna aquella sensació del primer dia… Però és aquí quan et sents pare? No tens marejos, no et canses, no et creix la panxa i tampoc notes que se t’alterin les hormones. Als 7 mesos vam tenir la sort de que l’aparell que feia ultrasonografies també tenia la funcionalitat 3D i vam poder veure la cara ben definida al nostre fill. Llavors sí que l’emoció ja costa de contenir i tot i contradir als The Cure, els homes també ploren. Però et segueixes preguntant si això és el que fa que et sentis pare… qui sap! Els dies previs al part, a més a més de l’estrès i els nervis, tornen a ser moments emotius on el pare i la mare comencen a planejar tot el que hauran de...
Laughing like a little girl she enters an enchanted world

Laughing like a little girl she enters an enchanted world

Com a pare d’una nena, hi ha un miler de coses que em treuen la son ara malgrat l’Emma només té dos anys. Una d’elles és què passarà quan surti per la porta i comenci a quedar amb nois. No ho podem evitar malgrat soni a tòpic (i tòpics és el que probablement trobareu a les properes set-centes paraules). Als pares, això ens posa a la defensiva perquè sabem el que hi ha a l’altra costat d’aquesta porta. Estàvem allà fa quatre dies, imaginant-nos com el pare de les nostres amigues ens observava amb fúria continguda per l’espiell. Com ens podem preparar per això? La violència mai és la resposta. Ho he aprés dels còmics Marvel on tothom s’esbatussa sense sentit per qualsevol raó i això mai porta en lloc (bé, de vegades s’aconsegueix salvar l’univers o el teixit del continuum espai-temps però aquestes serien preocupacions banals per un pare d’una adolescent).I, si la violència no és la resposta, una arma de foc estaria fora de tota consideració. Pensava més en un pal. Llarg. De fusta. Jo he compartit els carrers del meu barri amb els punks, els heavies, els gòtics, els rapers, els grunges, els latins kings i els fans de Mecano. No us en sabria dir res ni de bo ni de dolent perquè no vaig passar ni un minut del meu temps amb ells. Durant la meva joventut, em quedava tancat a casa dia sí i dia també. Generalment, la gent es xusma i mai he tingut tendència a socialitzar. La meva afinitat per les tribus urbanes durava el que dura un compacte. Però ja sabem...
Fotos dels nostres fills a les xarxes socials? Sí, però.

Fotos dels nostres fills a les xarxes socials? Sí, però.

Jo publico fotos del meu fill a les xarxes socials, no sempre, no a tot arreu, no de qualsevol manera. Però sí, sí, es poden trobar fotos d’en Miquel a FB, a Flickr, Instagram, també en aquest mateix blog. En Miquel és ja un ciutadà d’aquest món interconnectat i hiperrepresentat. Com els seus pares, com tu, com l’altre, com tots (o gairebé tots) disposa ja d’una identitat digital. Publicar fotos dels nostres fills a les xarxes? Hi ha moltes maneres d’abordar aquest tema (com es demostra a Vadepares, sense anar més lluny), i totes són bones. En serio, totes són bones. Aquesta és una decisió personal; familiar, més ben dit. Nosaltres, la seva família, hi estem a favor, encara que sigui amb restriccions i criteris, amb tota l’atenció i sempre practicant un prudent ‘sí, però’. A continuació, apunto algunes reflexions casolanes al voltant del tema, i que han anat sortint de mica en mica, com un procés (és el que ha acabat sent, a casa) i que potser paga la pena compartir en un espai com aquest, un blog de paternitat. En Miquel no ha demanat tenir la seva identitat a la xarxa, cert; però (ummmm…) ha nascut en una família amb una intensa activitat a la xarxa. Les xarxes ens han permès conèixer molta gent interessant (de fet, jo i la Natalia, la meva dona, ens vam conèixer pel Facebook!) i hem après un munt de coses gràcies a l’observació, l’intercanvi d’informació i l’empatia que propicien. Volem que el nostre fill també hi tingui accés i que les entengui amb totes les seves potencialitats (i perills, també, és clar)....
Un món sense matisos ni excepcions

Un món sense matisos ni excepcions

En una xerrada a la que vam assistir de la professora Mònica Sanz Torrent sobre com es desenvolupa la parla als nens petits (0-3 anys), ens va cridar molt l’atenció com, passada una primera etapa basada en la reproducció automàtica, el nen comença a detectar patrons i a elaborar la llengua per ell mateix. És a dir, al principi és un lloro que tot ho repeteix — sàpiga o no exactament què està dient — i a mesura que incorpora vocabulari i el funcionament de la gramàtica és capaç no de repetir sinó d’elaborar els seus propis missatges, encara que no els hagi sentit mai formulats d’una manera en particular. Una prova del nou de si aquesta apropiació de la llengua evoluciona correctament és, paradoxalment, caure en determinats errors lingüístics i no pas el no fer-los. A saber: fer com a regulars declinacions o conjugacions quan en realitat es tracta d’excepcions de la llengua. Així, quan un nen diu, per exemple, “he coneixut”, si bé està conjugant incorrectament el participi de conèixer, el que en realitat ens demostra és que ha entès la mecànica de la llengua: cantar, cantat; témer, temut; conèixer… coneixut. Lògic, no? Lògic, sí. Com de lògic? Totalment. Totalment? Sí, ho aplicarem a absolutament tot. A la llengua i al que no és llengua. A tot, tot i tot. Per exemple: els pots de la melmelada com es posen? Doncs amb la tapa cap amunt. Així, quan s’obren, el contingut queda a baix i el forat per accedir-hi queda a dalt. I els tuppers? També. Lògic? Lògic. Logiquíssim i logiquèrrim. — Papaaaa, el pooooooot! — El...
Els superpoders d’un pare recent estrenat

Els superpoders d’un pare recent estrenat

El pare recent estrenat, després de 8 dies a l’hospital, el primer que fa en arribar a casa és posar-se els calçotets per sobre els pantalons, la capa vermella i l’antifaç. Ja ha agafat pràctica en moure el nen amb cautela, assegurar-li el cap, vigilar l’esquena, posar-lo de costat, fer el rotet… i a mesura que ha anat guanyant confiança, ja domina el pes i la mida del nen, ja és capaç de fer tirabuixons, voltes de 720 amb grip, backflips i tot amb un sol braç!! A casa no serà menys, i hi ha tantes coses a fer que mentre el nen penja d’un braç, amb l’altre s’agafen uns bolquers, es posa aigua al cotó per rentar-lo, es renten els plats, s’endreça la roba, es llença la brossa… és un no parar d’activitats que el pare amb superpoders i ple d’energia vol resoldre tot seguit. La mare encara convalescent, s’ho mira entre sorpresa i preocupada, i es deixa ajudar. Però sembla que els superpoders no eren tals, primer cau l’antifaç, després la capa i finalment els calçotets. El còmic que hi havia obert sobre la taula es tanca i el pare torna a ser ell mateix. Ara té tendinitis al braç esquerra, uns ulls inflats de dormir poc i les reserves d’energia fa hores que piten per estar sota el límit vermell. Serà millor prendre-s’ho amb calma, escoltar Cat Stevens i anar poc a poc. La marató tot just acaba de començar. Vosaltres també teniu superpoders? Foto de N....
Co-llit o no co-llit, el meu regne per un gran llit

Co-llit o no co-llit, el meu regne per un gran llit

Qualsevol debat sobre nens comença i acaba, irremeiablement, de la mateixa manera. Comença amb sermons vehements sobre el que s’ha de fer sí o sí; i, segons el grau d’integrisme de l’interlocutor, amb amenaces d’anar a l’infern dels neopares i que el nen acabi drogant-se en una cantonada de tan malament que ho vas fer aquell dia amb aquell iogurt. I acaba amb un encongiment d’espatlles que diu, tàcitament o explícita “bé, però no hi ha cap nen igual”. Així que després de barrinar-te les orelles sobre els beneficis del co-llit o que dormi sol o que vagi a una acadèmia militar als 2 anys, et diuen “bé, però no hi ha cap nen igual”. I llavors arribes a casa, et pregunten “què, farem co-llit o no?” i tu te’n vas a buscar tabac i no tornes. El co-llit és com les meigas gallegues: tothom en parla meravelles, però ningú no ho fa. Però tothom acaba reconeixent que bé, alguna nit sí. O unes quantes. Total, el nen de Schrödinger: és al seu llit i al teu al mateix temps i només saps del cert que és al teu quan t’enfonsa una costella o saps que és al seu quan t’has de llevar a dur-li aigua. Bé, fugim d’estudi: co-llit sí o no? Depèn. És que aquí els Vadepares som poc d’integrismes. Amb el que ens va costar triar el nom del blog, no estem per més consensos fins la propera glaciació. A casa el tema del co-llit no el vam prendre com una finalitat, sinó com un mitjà. Quan la Muriel era petita (llegeixi’s: quan va néixer i...
The Happiest Days Of Our Lives

The Happiest Days Of Our Lives

A casa ens trobem en plena fase de buscar escola per a l’Emma, la nostra filla de dos anys que en tindrà tres en algun moment d’aquest dos mil catorze. Escollir una llar d’infants ja va ser un petit drama. Barcelona ciutat, on vivim, no gaudeix d’una llarga llista de llars d’infants públiques, com tothom sap, i el nostre districte en té un dèficit alarmant. Per tant, un cop vam assumir la despesa extra d’una privada, vam escollir una per logística (a prop de casa o de camí a la feina), per feeling (aquell instint eteri del que us parlava al post anterior i que el Pep va fer servir per a fer fora del Barça a Eto’o) i per les instal·lacions. L’Emma va trigar en adaptar-se. No tenia encara un any quan va començar. No caminava i va lluitar amb totes les seves forces per a no romandre allà tirada fins a que va ser més autònoma. Per tant, la seva adaptació va dependre més de començar a caminar i moure’s lliurement que de l’estimulació, els jocs, els tutors o “és que són dues o tres setmanes” (tres mesos, amics, tres mesos va trigar en no plorar). Però una llar d’infants té un aire de temporalitat. Té data de caducitat a la vista. Per tant, acabis o no d’estar convençut del lloc escollit (ja no parlem de si el nostre fill ha d’anar a la llar d’infants més d’hora o més tard,  perquè tots volem no anar a treballar i estar allà quan faci la primera passa, quan plori, quan parli, quan faci moneries, volem consolar-lo, alimentar-lo i,...