Lactància paterna, amb pe de pare

Fotografia de tassa i coberta de llibre de "A room of one's own", de Virginia Wolf

A room of one’s own, cortesia de chasing bawa.

Les decisions de la primera criança solen prendre’s en base a dos beneficiaris: el nadó i la mare. Segurament és per això que la meitat de llibres parlen dels bebès i l’altra meitat de les mares. I la majoria d’ells escrits per pediatres i/o mares. Una mena de cercle de confiança que tot ho recull i tot ho comprèn.

Prenem l’exemple de la lactància materna. És bo donar el pit als nens? Per suposat:

  • És bo, o molt bo, per a la canalla: és un aliment perfecte, reforça el vincle amb la mare, els dóna superpoders i l’OMS recomana que hi hagi lactància materna exclusiva durant els 6 primers mesos de vida.
  • És bo, o molt bo, per a la mare: genera hormones que són bones per a la recuperació del part i per a dormir una mica (quines hormones? jo què sé: aquest és un blog de pares, no de biòlegs), reforça el vincle amb el cadell i també els dóna superpoders.

A casa ens ho vam creure, ho vam seguir fil per randa, i li vam donar (el plural no és majestàtic, d’això va aquesta reflexió) el pit a la Muriel durant 20 mesos: 6 en exclusiva i la resta anar combinant, de forma creixent, amb altres aliments. I això que els inicis van ser un Via Crucis: 7 setmanes de patir i insistir i mugroneres i insistir i patir i classes de lactància i insistir i patir fins que vam trobar el problema — el tel de la llengua massa curt — i la solució — tallar-lo.

En tot això, els eixos motivadors per a tant d’insistir i patir eren molt clars: (1) que era bo per a la patufeta i (2) que era bo per a la patufota.

I el pare?

Sisplau reteniu la dada de 20 mesos de lactància materna de la Muriel. I el pare anant a comprar mugroneres a les tantes de la nit a l’altra punta de la ciutat on hi havia la farmàcia de guàrdia. O les espatlles i mànigues xopes del pare de llàgrimes de la mare amb un “mai més donaré el pit” en els pitjors moments. O treballar de sol a sol per a pagar els paquets i paquets de clínex llençats en la fase “que maco donar el pit” dels millors moments. Reteniu la dada perquè si la lactància materna és fantàstica, la lactància paterna és un exercici que no surt a cap llibre. I hi ha motius.

La lactància materna no afavoreix el vincle entre el nen i el pare. En absolut. Sense biberons per donar, mentre la mare dóna el pit, el pare frega els plats i les olles. Mentre la mare dóna el pit, el pare endreça la casa. Mentre la mare dóna el pit, el pare treballa, cuina, fa la bogada. Sense biberons, el vincle es postposa per temps millors.

La lactància materna no afavoreix tampoc el vincle entre la mare i el pare: sempre hi ha el bitxo per enmig (bé, això passa amb i ambsense lactància). A més, un dels millors complements de la lactància materna és el co-llit, sempre tan convenient. Entre altres molts avantatges, el co-llit permet notar que el ratolí neguiteja de gana abans que es desperti. I si no es desperta (del tot) no cal tampoc tornar a adormir-lo. Amb temps i traça, fins i tot no cal ni que la mare es desperti del tot per a alletar: el lactant repta fins el pit, una mà semi-automàtica l’amorra al mugró i a dormir. És estrany que al Vaticà no es fomenti més la lactància materna, essent com és un gran antídot contra la luxúria.

Davant aquest panorama, jo em vaig refugiar en els bolquers i el bany. Refugiar? Troia, Numància, Massada i el llogarret poblat per irreductibles gals eren un chiquipark al costat de la meva defensa tancada de l’hora del bany i el canvi de bolquers. Sé que no sembla massa romàntic a primera vista (no, a segona vista tampoc), però el canvi de bolquers era el meu moment íntim amb la Muriel, des dels primers dies fins molts i molts mesos després. El canvi de bolquers, complerta la seva primera funció higiènica, era (de fet, és!) el meu moment de fer patarrufes, ganyotes, fer-li fer el titella… i quan dic “el meu” vull dir que era només per a mi. Hi havia altres moments de patarrufes i ganyotes i titelles, però el dels bolquers era només meu. Com seu era donar el pit per a la mare.

El mateix amb el bany — que, a més, mai ha agradat massa a la mare, per a la meva sort. Les primeres rialles i riallades sorolloses de la meva filla van succeir a la taula de la cuina, amb una Tummy Tub i un drap de cuina per a tapar la banyera i jugar a fet i amagar. La lactància paterna feia olor de tovalloletes amb àloe vera, rebregava les puntes dels dits de la Muriel i acabava, irremeiablement, amb mitja cuina xopa d’aigua. La lactància paterna no surt als llibres de pediatria i cadascú se l’ha d’inventar. Suposo que és aquí on vaig començar a forjar vincles i és també aquí on, amb sort, també li vaig traspassar algun superpoder (encara que menor).

Fins aquí, més o menys reflexions personals i anecdòtiques. Amb un gran valor per a mi i valor zero per a la Humanitat, just al revés que la mítica passa de Neil Armstrong.

La reflexió de veres — la pregunta — és fins on ha de decidir el pare sobre la lactància materna i en quin sentit. Pot semblar obvi, pel que ja he escrit: que sí a la lactància i fins a l’infinit i el pare que canviï bolquers pensant que s’ha posat una 120. Obvi, sí? Doncs no.

Hi ha moments en què la lactància és bona per al nen… o no, perquè per diversos motius no li treu prou profit a l’esforç d’amorrar-se al piló. I hi ha moments (sovint els mateixos) en què tampoc és beneficiós per a la mare: clivelles, perles de llet, la frustració de les mugroneres. Fins on ha d’intervenir el pare? ¿Fins on ha de forçar el pare el promoure la lactància materna en benefici del nen i potser en malefici de la mare… i de totes totes en perjudici del propi pare i el seu vincle de segona amb el nen i el seu no-vincle amb la mare?

I al revés (pitjor encara), ¿fins on ha d’empènyer el pare vers abandonar la lactància materna o, millor dit, una lactància materna frustrada, perquè no puja la llet, per exemple, o perquè la mare no s’hi veu amb cor (també hi deu tenir dret, dic jo, a no veure’s postrada en un sofà els primers mesos de lactància a demanda)?

Retornem al començament. Hem quedat que la lactància materna és bona per al nano i per a la mare, sí? En això no hi teníem dubtes, oi? I se suposa que el pare és un agent neutral: quan hi ha problemes perquè costa aconseguir donar el pit o perquè costa el sacrifici de donar-lo (malgrat els beneficis), el pare posa racionalitat, distància, fredor, calibra pros i contres i en fa una avaluació assossegada, salomònica. “Jo crec que hauríem de provar-ho una mica més”, “jo crec que ja podríem anar afluixant”, “jo crec que els beneficis no compensen els sacrificis”, etc.

Bé, això no va així. El pare és part implicada. El pare ha llegit tots els llibres i sap tota la teoria. Però el pare sap també que rere la lactància materna, de la que parlen els llibres, hi ha una lactància paterna, de la que no parla cap llibre. Amb els seus indubtables guanys, però també amb els seus propis contrapesos. La lactància paterna també hauria de sortir als informes de l’OMS.

Fa tres dies, el dimecres 26 de febrer de 2014, “em” va néixer el Jofre, el germà de la Muriel. S’ha agafat com una paparra al pit de sa mare i tot fa pensar que no tindrem els problemes que vam tenir amb la Muriel per a alletar-lo de forma natural els propers dies, les properes setmanes, els propers mesos. Reclamaré per a mi canviar-li els bolquers mentre jo sigui a casa i esperaré amb impaciència que li caigui el cordó per a poder banyar-lo. I tapar-lo amb el drap de la cuina “cu-cúuuu”. I xopar el terra d’aigua. I establir vincles amb olor d’aloè vera i traspassar-li superpoders ensabonats.

I faré veure que la lactància materna és cosa de dos.

Però algun dia escriuré en un llibre un capítol sobre la lactància paterna.

O potser serà un breu apunt en un blog de pares.

Perquè la lactància paterna existeix, encara que no en parli cap llibre.

Articles relacionats:

4 Comments

  1. No estic d’acord al 100%, el pare només ha de recolzar la mare en les seves decisions sobre lactància, siguin les que siguin. Amb suport i ajuda les mares poden donar el pit sense problemes en el 99% del casos. I si no volen, o son del 1% que no pot, el pare ha d’estar al costat de la mare, sense res mes. Què no és fàcil, de vegades, donar el pit? Què hi ha alguna cosa fàcil quan et fas pare o mare?
    Això si, un cop instaurada la lactància, la decisió de quant temps alletar es de la mare i el fill, de ningú més.

    A part d’aquest comentari, una entrada preciosa i sincera, com totes les d’aquests pares….

    Reply
  2. Me encanta este texto. ¡Qué familiar! En las primeras 3 semanas de vida de nuestro hijo, por complicaciones del parto, yo no podía hacer más que dar el pecho. Todo lo demás era función del padre. De manera que puedo mostrarte el otro lado de la moneda.

    Claro, la cuestión es que el niño se dormía al llegar al pecho, seguramente sin darse cuenta de a quien pertenecían. Y la madre, secretamente insegura de estar haciendo “tan poco”, le decía al niño en broma (o no tanto): “ves angelito, papa te cambia los pañales y te ducha (dos cosas que el niño odia), y mamá de te da el pecho. ¿Quién es más divertido, hu?”

    Bromas a parte, estoy 100% de acuerdo que la lactancia paterna existe sí y que sin ella, en nuestro caso como mínimo, la lactancia materna no hubiera sido posible.

    Reply
  3. Molt d’acord amb la Carme. La decisió en aquest cas és de dos i no de tres, i el pare assumeix el sector serveis. Mentrestant, a més del bany, 20 minuts de massatge shantala: vincles, relax, msgarrufes i, veient els resultats, superpoders :) Un plaer. El nostre llibre rebregat que venia de no sé quantes llars ja no se quantes més en deu haver visitat. Allò tan fràgil es pot tocar i no es trenca. Primera lliçó per afrontar la lactància paterna.

    http://api.ning.com/files/-K5gsOBQUIOVwI62hKbJ-akTV3ORlqs85LRd4yewK97nNDnpo0BfO9srRHpCIRpUaUfEHgHrAxGOx-DDiIZ9WOrZzSsL3Fer/ShantalalibroMasajeinfantil.pdf

    Reply

Trackbacks/Pingbacks

  1. Tu a París, jo a la feina | Va de pares - […] a l’embaràs és el nou repartiment de feines. En parlava l’altre dia a rel de la lactància paterna amb…

Deixa un comentari

%d bloggers like this: