Frivolitzar la història

Frivolitzar la història
Comencem una nova sèrie de posts on els dimecres un pare convidat compartirà les seves experiències amb nosaltres. En aquest cas es tracta de l’Albert, qui es considera un intrús en totes les coses que fa, ja sigui fotografia, disseny o escriure.

_MG_0861

Sabeu aquella estranya sensació de passejar entre ruïnes històriques…aquella sensació gairebé infantil de voler palpar la pedra d’aquella paret mig derruïda pel plaer que suposa pensar que aquella paret potser la va tocar un romà fa 2.000 anys?

Tenir una filla ha convertit tots els elements de la ciutat en peces d’una història que crida a la nostàlgia a cada dia que passa. Clar que la nostàlgia sense present, (abans futur), no té raó de ser.

Aquell gronxador del parc, aquell tram elevat de formigó per on ella passa fent equilibris agafada de la meva mà. Aquell vidre d’hotel on ens reflexem cada dia i ens saludem amb vehemència mentre un guiri ens mira sorprès.

Són testimonis d’una felicitat desfermada  que perdurarà en el nostre temps fins que arrossegant els peus pel terra i amb l’ajuda del bastó repassem amb les mans tremoloses aquell petit tram de formigó amb un nus a la gola.

Elements dipositaris d’una emoció continguda que també és present en els pares. O com a mínim en els pares més sensibles. O potser només jo. Cony a algú li passa?? Entre tant futbol, cerveses i parlar de ties em faig un embolic.

Articles relacionats:

1 Comment

  1. Tens raó…la ciutat es descobreix com a nova…amb més elements que la fan més teva…i només teva. Quina reflexió més maca! Gràcies Albert per les teves paraules…

    Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: