S’aigua des torrent és cel·lofana

“Papa, explica’m el conte del Peter que li pica una aranya”. Ni una vegada he corregit a l’Emma perquè les aranyes no piquen sinó que mosseguen. Però sí li he corregit que es pronuncia Peter Parker i no Peter Pàrquet (infructuosament perquè ella segueix pronunciant-lo com si parléssim del protagonista d’un anunci de la cadena Els Tigres).

S’aigua des torrent és cel·lofana

Tots els pares projectem les nostres aficions en els nostres descendents. Esto es así. És un altre lligam més enllà de la sang, que ens permet compartir amb la canalla el que s’anomena temps de qualitat, convertint els nostres propis interessos en comuns. Una manera d’emmascarar aquesta mania que tenim en convertir els nostres fills en minijòs. Els modelem poc a poc amb les nostres obsessions. Però, de passada, potser que aquestes facetes tinguin una càrrega educativa on sigui possible i poleixin el seu criteri.
A casa, aquesta projecció es divideix en tres etapes que inclouen activitats que segur molts tenim en comú però que, personalment, a nosaltres ens han funcionat per a que l’Emma aprengui alguna cosa més.

Etapa de gustos bàsica o Les aficions directes dels pares

  • Els coneixements de sa mare envers la música es tradueixen en l’Emma seient davant del piano i improvisant temes mínims mentre ens mira i diu: “Toco Mozart. Mozartbeethoven” (dos exemples). El seu pare aquí present compensa la seva pròpia saturació de Xesco Boix posant-li de tant en tant, com alternativa, els tòpics The Beatles (tots els pares ho fem i ens creiem d’allò més guays). L’Emma sembla apuntar al Team Paul pel seu gust per “Hey Jude”, “The Long and Winding Road” o “Let It Be” malgrat també li agraden “Julia” i especialment “Yellow Submarine”.
    En diferents etapes de la seva curta vida, també ha escoltat en repeat bells temes de The Smiths o Morrissey, Antònia Font i l’àlbum col·lectiu Colours Are Brighter (imprescindible). Li agraden també certes cançons pels seus videoclips, com aquests d’OK GO, Feist o She & Him. Actualment escolta de vegades a Travis. Als escocesos els va descobrir ella sola donant-li al play a l’iTunes sense voler i, per tant, crec que els vol seguir escoltant simplement per ser la protagonista d’aquest accident.
    S’ha d’aclarir, però, que cap d’aquests sons moderns tenen ni la influència ni la incidència en el seu desenvolupament corporal, oral ni en la seva sensibilitat que ha tingut la música pensada per a la xavalada de la seva edat. Però que reconegui d’oïda el que escolten els seus pares no està de més.
  • La sensibilitat per l’art, sent capaç d’acompanyar-nos a un museu i observar les obres com un visitant més. Fa les preguntes impertinents que qualsevol de nosaltres faria però sense la vergonya que s’adquireix amb l’edat i, de vegades, ens sorprenen amb les seves lectures de lo abstracte.
  • M’agradaria dir que la seva facilitat pel dibuix és ciència infusa però no crec que això existeixi. Tampoc crec que intenti replicar el que ha vist a la Fundació Miró o al Museu Dalí. Això sí, és capaç de reconèixer un bon número de personatges de còmics com els de Peanuts o Marvel, per tant, tinc esperances en que hereti la col·lecció del papa i no la posi a eBay quan em mori. Això i que segueixi dibuixant.
    La diferència en el seu gust pels herois radica en que, amb els ninos a les mans, en comptes de lluitar o passar aventures, es posen en cercle i comenten perquè uns duen botes (Capità Amèrica) i altres van despullats (Silver Surfer) o per què Hulk va descalç i sempre porta trencats els pantalons (“Molt malament, Hulk!”).
  • El seu gust per devorar contes és un reflex de veure els seus pares llegir a la cadira, al sofà i al llit. I ja sabem com de bé se’ls dóna als nens mimetitzar comportaments i actituds. Encara no sent una vertadera devoció per Faulkner com succeeix als pobles manxecs però ja queda menys per a que pugui llegir els llibres de la seva mare, propis i en propietat.
  • Què pot aprendre de les pel·lícules Disney més antigues? Anglès? Cagar-se de por amb les bruixes i els pirates? El gust per les substàncies psicotròpiques després de mirar l’Alícia? No se sap. Jo no ho tinc clar. Ho complementem amb altres coses com El Petit Talp, Mary Poppins, The Sound of Music (el dia que el cervell de l’Emma faci *clic* i sigui conscient que la Mary “practically perfect in every way” Poppins i la Fräulein Maria són la mateixa actriu probablement tingui una crisi nerviosa) o el súper èxit The Wizard of Oz, Judy Garland mediante.

Mode avançat o Etapa tots els pares creiem que els nostres fills són superdotats

  • Etapa també coneguda com rizar el rizo, és quan sa mare li posa òpera i ballet. Poden semblar gèneres molt cerebrals i complexes però res més allunyat de la realitat si escollim bé, segons les tendències més o menys cursis dels nostres fills.
    La Flauta Màgica, amb els seus Papageno, Monostatos, reines, prínceps i princeses són un èxit a casa, ja sigui pels personatges als que hem convertit en titelles o per les melodies que li han quedat gravades amb foc al cervell. El Pere i El Llop en versió ballet infantil va ser un èxit sense precedents. El va mirar cada vespre repetidament durant 4 o 5 mesos fins a cantar-lo de memòria i reconèixer totes les melodies al piano com si fos el més normal del món. I d’aquí a mirar-se més d’una hora del Llac dels Cignes o el seu favorit, el Trencanous, ballet en el qual s’està convertint en una vertadera experta. Podria fer una tesi sobre diferents adaptacions de les tantes que ja ha vist. Representar les escenes al ben mig del menjador és habitual, vestida amb el seu propi tutú i mini-Trencanous a les mans (jo sóc el Màgic Drosselmeyer o el Príncep, segons l’escena – ella sempre és la Clara).

Etapa moral o Geopolítica infantil

  • L’Emma és sòcia del Barça perquè sí. Per tradició i perquè sí.
  • La part on l’Emma exigeix anar a una escola on tinguin banderes independentistes ha sortit d’ella, paraula, però probablement perquè així són els seus pares malgrat encara no li hem dit.

Deixo per un altre dia l’etapa estètica. Jo ja no sé si tendim a vestir els nostres fills o a disfressar-los d’adults. El meu sentit pragmàtic sovint col·lisiona amb el cuquisme.

On vull anar a parar és que no té res de dolent si, a través de les aficions dels pares, els nens aprenen coses a casa, siguin més o menys els estímuls. Estic bastant segur, des del meu total desconeixement sobre la matèria, que ells posen més atenció en el que interessa als seus pares que en cap altre activitat.

Articles relacionats:

3 Comments

  1. Em temo que la Martina també tindrà un col.lapse nerviós quan s’adoni que la “Mestra” i la “Cangur” són la mateixa persona!! aagggrrr!

    Reply
  2. No pareu d’estimular culturalment a l’Emma! Si mai tinc un fill us l’enviaré de colònies a casa vostre xD
    PD: Ja veig que si l’Emma fos la productora de les noves pel·lícules de Marvel potser no es guanyarien tan bé la vida la gent dels efectes especials xD

    Reply
    • Els nens s’estimulen sols, eh?

      MARVEL modo Dogma.

      Reply

Trackbacks/Pingbacks

  1. That’s no way to tell a lie | Va de pares - […] Política. El Real Madrid. Una temàtica que potser ja vaig cobrir breument a la secció Etapa moral o Geopolítica…
  2. That’s no way to tell a lie | PRODUCTES DE NETEJA - […] Política. El Real Madrid. Una temàtica que potser ja vaig cobrir breument a la secció Etapa moral o Geopolítica…
  3. It’s like a watercolour forming between the pages of a dream | Va de pares - […] peatge que hem anat pagant per deixar que l’Emma consumís tants clàssics (ballets clàssics, òperes clàssiques, pel·lícules clàssiques de…

Deixa un comentari

%d bloggers like this: