La intrusa, l’intrús, la intrusa

Imatge d'un senyor fent fora d'un núvol a un altre senyor

Get off my cloud, cortesia de drgutman.

La intrusa

Recordo com si fos ahir la quarta nit de la Muriel o, el que és el mateix, la segona nit a casa (la primera també: me la vaig passar de farmàcies de guàrdia, però avui toca una altra història). Vaig tenir un atac de rei destronat de manual, i això que a casa som republicans. La Mercè maldava perquè la Muriel s’agafés a uns pits als que els acabava de pujar la llet i allò era més del que podia abastar. Feia (literalment) hores que érem al llit i vinga la Mercè i la Muriel i la Muriel i la Mercè. “I jo què? Fes-me una mica de cas, no?”, vaig mig cridar ja prop de la matinada. I vaig fer mitja volta i em vaig posar a dormir, tot despitat (en tots els sentits de la paraula).

La vergonya pràcticament no em va deixar obrir els ulls l’endemà. En el campionat de cretinatge artístic, aquell dia vaig aconseguir un 10 unànime de tots els jutges, l’accèssit i el premi de consolació. Bé, el de consolació no el vaig tenir perquè la Muriel seguia essent la propietària dels meus pits. No sé quants cops vaig demanar aquell matí, i aquella tarda, i l’endemà, i durant dies, perdó, clemència i, ja amb la boca més petita, molt més petita, comprensió. No pel que havia perpetrat aquella nit, sinó, al menys, ni que fos una micona, pels motius que havien desfermat el meu irraciocini.

L’intrús

Quan et quedes embarassat del segon fill, el primer que et diuen que és tinguis en compte el primer. No et diuen “me n’alegro molt” o “com es troba la mare” sinó “oju — la gent no està molt per normalitzacions fabrianes de la llengua quan es posa a donar consells — oju, oju, oju amb els gelos — la no-normalització, recordeu? — del que serà el germà gran”.

I tu penses: si jo vaig comportar-me com un cafre, i sóc (o era) un home fet i dret i en total ús de les meves facultats mentals, ¿què no farà un pobre bitxo de dos anys i mig que és l’edat que tindrà la Muriel quan neixi el Jofre? I llavors desplegues una estratègia que riu-te’n tu del muntatge que fas quan et toca fer la preinscripció per a l’escola. Bàsicament, l’estratègia consisteix en:

  • Explicar-li poc a poc al petit (que després serà el gran), però no massa que no s’agobiï, en què consisteix l’embaràs i que d’allà en sortirà un germanet.
  • Assegurar-te que no el bandeges durant l’embaràs, encara que tothom estigui petat, ja sigui per la ciàtica ja sigui perquè la de la ciàtica no pot amb la seva part de la casa i de la nena.
  • Que quan el deixis amb els avis — no admeten menors de tres anys a la sala de parts — entengui perquè ho fas, i que el que vindrà en unes hores no l’agafi per sorpresa.
  • Que vingui a l’hospital i la gent estigui per ell, que pugui gaudir de la mama com si “res no hagués passat”, que sigui partícip de la festa com un més però fent-li notar que ell és més que un més.
  • Que el nounat li porti un regal al seu germà gran.

Tot això ho vam seguir fil per randa i, de moment, l’encaix ha estat perfecte i no hi ha hagut rei destronat. No, jo no: la restauració només passa entre els borbons i als pares se’ls destrona una vegada i per sempre. La Muriel segueix essent la Muriel I i el Jofre ha estat coronat Jofre I sense cap tipus d’incompatibilitat: quant han d’aprendre els carlins de la paternitat!

La intrusa

Fins aquí molt bé, no?

No.

Mentre tothom girava la vista vers la filla gran que no havia de veure’s desplaçada pel fill petit, en un racó, a l’ombra, amagat aguaitava el Gòlem, Mr. Hyde, Gargamel.

No, aquesta vegada no vaig córrer els 100m tinya en 9,58s com un Usain Bolt de la gelosia, ni encara menys vaig veure el Jofre com un altre despitador contumaç. De fet, el sentiment em va agafar tant de sorpresa que no el vaig ni veure venir — tot i que va ser identificat i neutralitzat a temps, amb calma i no sense un cert interès científic. Tant pendents estàvem, deia, de no tornar a caure de quatre grapes en un bàsic i infame atac de banyes que no vaig veure com un altre sentiment m’avançava per l’interior de la corba.

El mateix dia del part, la comitiva dels avis cum Muriel va desembarcar, al vespre, a l’habitació on érem tots tres reposant el postpart. Cadascú la seva part, s’entén: la Mercè les 9h de dilatació i expulsiu, el Jofre l’haver sortit per un (literalment) forat i haver de respirar ara pel seu compte, i jo haver hagut de tallar el cordó umbilical i posar el maxicosi al cotxe (sé que ningú valorarà mai prou el que significa posar un maxicosi: aquí ho deixo en cerca de la solidaritat de gènere).

Estàvem tots tres, gaudint del nostre moment… i va aparèixer la Muriel… volent participar… del nostre moment. El nostre, moment. Nostre. De tots tres.

És un sentiment no només estrany, sinó molt sobtat: te’n vas de casa dilatat de 4cm i pensant que no podràs estimar el Jofre tant com estimes la Muriel. I tot i que tothom et diu que sí, que i tant, que els estimes tots igual, siguin dos o quatre, tu vas pensant en com li diràs al Jofre que mira, ho sento, però has arribat en època de rebaixes en això de l’amor paternal i la Muriel fa dos anys i mig que espera a les portes del cortinglés i t’ha passat pel davant amb avantatge. T’hauràs de conformar amb simpatia paterna, Jofre, que l’amor se l’ha endut ta germana.

I, de cop, enmig del teu oasi postpart, amb la Mercè amb l’oxitocina que li surt per les orelles i tu pensant si hauràs posat bé el maxicosi, notes com si aquella persona per la que eres (ets!) capaç de qualsevol cosa… et fa… com… com nosa!

El sentiment va repetir-se l’endemà al vespre, quan es va reproduir la situació de la visita dels avis cum Muriel. I es va esvair per complet en tornar tots quatre a casa. Només 24h, però 24h de desconcert total. Et passes nou mesos fent pujar qui més t’estimes al teu carro i després et descobreixes preguntant-te què coi hi fa en el teu núvol. És bèstia com són les coses.

Sempre acabes deixant-te fora de l’equació una variable important: com reaccionaràs tu.

El maxicosi estava ben posat. El que ara no puc és treure’l.

Articles relacionats:

4 Comments

  1. Uf… Has fet que se’m moguin moltes coses per dins. Això que a mi em toca la part de la mare, que veu com tens enganxada una coseta sl pit durant hores mentre la filla gran (18 mesos menys un dia quan va nèixer el petit) et reclama amb els ulls i les mans.
    Us portem uns mesos d’avantatge… Ara ja estem amb els pures de verdura però cada cop que et llegeixo ens reconec en tot.
    Espereu a que en Jofre sigui un pèl mès gran per fer un post com el que ens ha passat aquest matí: en Guillem ni m’ha gairebé mirat fins que la Martina no ha marxat a piscina. I és que l’amor que es tenen és… és inanarrable!
    Per molts anys d’històries meravelloses!

    Reply
  2. A mi també m’has remogut…
    Fa 2 mesos, qua va néixer l’Àlaric (en Gòdric tenia just 2 anys), a la sala de parts vam plorar d’emoció però estàvem tristos perquè ens faltava el fill gran en aquell moment tant especial. Em vaig passar la primera nit d’hospital plorant perquè em sentia culpable per estimar un altre nen. Tant, que vaig demanar l’alta voluntària per tornar a casa. Les 2 primeres setmanes van ser molt estranyes, tenia 3 mascles reclamant la meva atenció i el que seria un triomf per altres dones es va convertir en una angoixa constant per intentar que ningú se sentís destronat. Sort que tot va posar-se al seu lloc!

    Reply
  3. He de reconeixer que no vaig saber muntar ni el maxicosi, ni cotxet quan vaig anar a buscar a mare i primer fill. Vaig entrar remugant a l‘habitació de sant joan de déu contra la meva cunyada per no passar-nos les instruccions i avergonyit per la imatge entre “hi ha que neixen estrellats i mister bean” que vaig donar. Vam sortir de hospital amb en Lluc en braços i, va ser l‘Anna la que el va muntar (per cert les instruccions estaven en un dispositiu especific sota el maxicosi)… Sort de les mares.

    Fa un mes va néixer en Gil. Ens han deixat un nou cotxet (que quasi no utilitzem gràcies a la bobbawrap), però aquest cop el vaig poder muntar!

    El meu sentiment és diferent amb el naixement d’en Gil. El miro i em sap greu que s’hagi perdut els 4 anys meravellosos que hem compartit amb Lluc…

    Gràcies per les teves reflexions

    Miky

    Reply
  4. Potser, no, ben bé segur, no és el mateix … o potser si, al ser un nou membre de la familia, tot i que de 4 potes … el que vull dir, és que tot i que un gos no és un nen (i ho sabem bé a casa), el que descrius també ha passat (i segueix passant a estones a casa). El Lucas no ha sigut totalment destronat, però sí veu que compartim l’atenció també amb el Shiro. I de vegades, el Lucas fa com nosa. I de vegades el Shiro fa com nosa …. i és aquí on els adults (tan poc llestos de vegades), hem de saber mantenir l’equilibri, no flagelar-nos interiorment per estimar més d’un alhora, i sobretot no extarnalitzar-ho (en el meu cas amb el Lucas – la sort que tinc es que amb el Shiro comparteixo les meves “pajaras” i no opina ni reacciona – que jo sàpigue!).
    Gràcies una vegada més per les reflexions!

    Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: