L’opció conscient de pensar-hi

L’opció conscient de pensar-hi
Fotograma de Junior, amb Arnold Schwarzenegger i Danny DeVito

Arnold Schwarzenegger i Danny DeVito a “Junior”

La preparació al part — que, en molts aspectes, podria assimilar-se a la preparació a la paternitat — es redueix, a casa nostra, a un breu curs que sol durar dos o tres dies. En aquest curs — que no és obligatori — es toquen els principals temes que afecten els principals actors, a saber: el nounat i la mare.

És evident que en aquests cursos ens deixem fora moltes coses. Per començar, tot allò que no té a veure amb el part, sinó amb l’embaràs mateix: no en va, el curs sol fer-se cap a la setmana trenta-i-moltes, és a dir, un mes o mes i escaig abans de donar a llum. També, tot allò que no té a veure amb el part, sinó el que passarà després i que sol durar uns 35 anys: la mitjana en què els cadells triguen a marxar de casa. Ni una pista sobre criança, ni que sigui sobre els primers dies. I, per acabar, ens deixem també — com hem comentat ja per aquí sovint — un dels actors de l’obra: els pares.

Més enllà dels cursos formals, hi ha entorns informals en què les mares tenen la sort (o la dissort, elles diran)  de poder dedicar llargues estones a pensar i reflexionar sobre la seva futura o just acabada d’encetar maternitat: l’embaràs i les setze setmanes posteriors al part.

Per sort o per desgràcia els pares ens podem abstraure de tot això: quan marxem pel matí a treballar, deixem la panxa a casa, amb la futura mare. Mentre ella la carrega minut sí i minut també, nosaltres podem acabar oblidant-nos-en completament. L’absència de ciàtica, de túnel carpià, de cames inflades, de [poseu aquí el l’efecte secundari de l’embaràs que més us “agradi”] ens permet prendre distància amb l’embaràs i el que vindrà després. I el mateix passa amb tot allò immediatament posterior al part. Fins i tot amb la baixa del parell de setmanes que els nois ens podem agafar — si ens l’agafem —, els pares no tenim un borinot enganxat als pits tota l’estona, no hem de donar la major part de biberons perquè ja ens hem reincorporat a la feina, o no solem ser els que durem el nen a les primeres consultes al pediatre amb conseqüent reforç de rols de qui te cura de la canalla.

Absència de cursos, absència de temari específic per a pares, absència de conseqüències físiques en el cos dels pares durant, absència de lligams biològics després del part… tot això fa que en la paternitat s’ha ha de fer una opció conscient per a pensar-hi, per a imbuir-s’hi. Durant el primer any que sumen els mesos d’embaràs i els mesos de baixa de maternitat, a diferència de les mares,el pare ha de fer una opció conscient per a implicar-se. Les mares, por contra, molts cops ja voldrien tenir l’opció de desentendre-se’n una mica, ni que fos per a dormir ben estirades o fer una cervesa amb pernil de gla. Després les coses es van equilibrant, però moltes de les decisions i reflexions que es fan els primers mesos, cabdals, els pares ens hem de proposar ser-hi, perquè ni la natura (ni sovint la societat) ens hi han convidat.

Encara estàvem molt poc avançats en l’embaràs, que a casa vam decidir fer un curs “diferent”. Ben aconsellats per una bona amiga, vam inscriure’ns en un curs d’embaràs, part i criança que durava sis mesos. Heu llegit bé: sis mesos. Un cop per setmana, durant bona part de l’embaràs o les primeres setmanes de postpart, ens aplegàvem a una cooperativa de salut amb d’altres parelles en el mateix trànsit per a parlar i pensar sobre allò que ens estava afectant o ens afectaria en un futur molt i molt proper — i, en la immensa majoria dels casos i si tot va bé, inexorable.

En el curs hi vàrem aprendre coses essencials i altres coses preferiríem potser no haver-les après. Hi ha coses que ens van agradar i després hem valorat diferent, i aspectes que en el seu moment no vam valorar i que han resultat aprenentatges que hem amortitzat a bastament. Com qualsevol curs, vaja.

El que sí que va ser d’un valor incalculable, especialment per als nois (és a dir, per a mi) va ser obligar-nos a reservar unes hores a la setmana per a abstraure’ns de tot i concentrar-nos en la cada cop més propera paternitat, incloent-hi l’acompanyament de les mares. L’opció conscient de pensar en la paternitat es va convertir en una acció conscient. Potser altres tenen més força de voluntat o més vocació: jo sé que sense el curs me n’hagués desentès força més.

Perquè, ja ho deia la Carrà, “en el amor todo es empezar“: comences dedicant-hi dues o tres hores a la setmana per a assistir al curs, després et recomanen un llibre, després fas exercicis a casa (sí, els nois també) i al final acabes intercanviant telèfons amb els companys del curs, veient-te de tant en tant (sempre massa poc) i tenint una llista de correu, la Collita 2011, que ara ja té la meitat de membres embarcats de ple en la Collita 2014 (!!!). I tot per a intercanviar experiències i vivències, dubtes i pors, bones i males estones.

Cursos, llibres, fòrums d’Internet… més que un sentit en ells mateixos, sovint el que suposen és una coartada per a què la feina, els problemets de cada dia, o fins i tot els amics, no et prenguin hores de paternitat. I quan s’acaben els cursos, sempre pots acabar muntant un blog.

Articles relacionats:

4 Comments

  1. El meu home no és de blocs. No de blocs sobre criança. I aquest vadepares.cat m’està donant una feinada: llegir-vos quan tinc un moment (entre teta i teta; entre teta i feina, que jo ja m’he reincorporat; entre fregona i rentadora…) i buscar un moment per convèncer-lo que us faci una ullada, que aquest post també està moolt bé.

    Uf!

    Reply
  2. Gracies un cop més! Ja m’hagues agradat haver tingut una amiga que em recomanes un curset aixi en el seu moment!

    Reply
  3. Suposo que ja saps la història dels orígens de la cooperativa COS (el link del lloc on vas fer el curs).
    Per ser honest, jo conec la història a través de només una de les parts implicades.
    Només dir que els orígens no van ser fàcils i que van causar dolor.
    Jo, quan sento parlar d’aquesta cooperativa, arrufo el nas.
    Però ja dic, només conec una versió. I la història, si algú la vol saber, que pregunti a qui l’ha viscut.

    Reply
    • Conec remotament la història, probablement parcial.
      Però l’apunt no anava sobre ells ;)

      i.

      Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: