Per un conveni internacional sobre la síndrome del plor descontrolatPor un convenio internacional sobre el síndrome del llanto desconsolado

Per un conveni internacional sobre la síndrome del plor descontrolatPor un convenio internacional sobre el síndrome del llanto desconsolado

Va de pares
Segons alguns llibres, i n’Oriol Malet ho dibuixava molt bé, a les dues setmanes els pares han d’aprendre a diferenciar els tipus de plors segons la necessitat del nen: gana, incomoditats, còlics*, fred, calor, avorriment, dolor… i poder atendre a cadascuna d’elles. És com demanar a algú que va fer el BUP de ciències que distingeixi entre 4 quadres de 4 artistes renaixentistes.

I és que segons quins llibres i blogs llegeixis, pobre de tu que deixis plorar el teu fill més de 2 minuts sense atendre’l, que li estàs creant un trauma i trencant el vincle d’amor i seguretat entre pares i fills (alguns dels arguments de les opositores a mètodes estivills et all.).
Hi ha altres llibres i pediatres, com Michel Cohen, que defensen que els nens necessiten plorar també com a mecanisme relaxant i antiestrés i que no cal saltar del llit, de taula o de l’estudi cada vegada que la radio xivato t’avisa de plors.
I finalment hi ha altres pediatres, els pediatres d’amics i familiars, i els consells i recomanacions de gent de bona voluntat que et vol ajudar. Sovint amb propostes contradictòries i radicalment oposades.

A partir de tots aquests actors, la llista de tasques proposades per quan el nen plora és infinita:

  • Moure-li les cames com si fes bicicleta
  • Posar-li una gassa calenta a la panxa
  • Donar-li no sé quines herbes que a l’època de l’àvia anaven molt bé
  • Donar-li el xumet
  • Abrigar-lo i tapar-lo, posar-li guants, mitjons i un gorro
  • Donar-li copets a l’esquena
  • Abraçar-lo i fer-li petons
  • Donar voltes pel barri dins del cotxe
  • Posar-lo prop d’algun electrodomèstic que vibri com la secadora
  • No donar segons quins aliments
  • Fer-li un massatge
  • Fer sorolls d’aspirador o assecador de cabell que li recorden els sorolls del ventre de la mare
  • I un llarg etc.

Així que per facilitar la vida als pares recent estrenats, i partint del sentit comú com a base científica, podríem anar pensant en un protocol universal en cas de la síndrome del plor descontrolat. Només dues premisses bàsiques: fàcil d’aplicar i que no culpabilitzi als pares per la seva actuació o no actuació.

Si teniu un truc infalible que us funciona, COMPARTIU-LO als comentaris. Moltes gràcies!

*Quan el nen plora i ningú sap perquè, a molts llocs del món en diuen còlics. Dit ràpid seria l’adaptació que fan els esfínters i el colon per anar-se acostumant a fer el procés digestiu que dins la panxa no havien de fer. Pot ser que en tingui o potser què no. O pot ser que fins i tot després del còlic i tot el què t’han dit que havies de fer, segueixi plorant. És curiosa la conclusió d’aquest article del BabyCenter:
Es probable que tu bebé continúe sintiéndose mal aun cuando haya superado el cólico. Si llora mucho y no puede calmarse fácilmente, su nerviosismo seguramente hará que termines agotada. Si nada parece darte resultado, comenzarás a pensar que tu propio estado de ánimo está afectando a tu bebé. Pero no te desanimes: la ansiedad de los padres no es lo que causa el cólico. Por otro lado, el cólico puede estresar a los padres, y un padre ansioso difícilmente podrá calmar a un bebé nervioso.

Foto: MemeKodeVa de pares
Según algunos libros, y Oriol Malet lo dibujaba muy bien, a las dos semanas los padres deben aprender a diferenciar los tipos de llanto según la necesidad del niño: hambre, incomodidad, cólicos*, frío, calor, aburrimiento, dolor… y poder atender a cada una de ellas. Es como pedir a alguien que hizo el BUP de ciencias que distinga entre 4 cuadros de 4 artistas renacentistas .

Y es que según qué libros y blogs leas, pobre de ti que dejes llorar a tu hijo más de 2 minutos sin atenderlo, que le estás creando un trauma y rompiendo el vínculo de amor y seguridad entre padres e hijos (algunos de los argumentos de las opositoras a métodos Estivill et all.).
Hay otros libros y pediatras, como Michel Cohen, que defienden que los niños necesitan llorar también como mecanismo relajante y antiestrés y que no hay que saltar de la cama, de la mesa o del estudio cada vez que la radio chivato avisa de llantos.
Y finalmente hay otros pediatras, los pediatras de amigos y familiares, y los consejos y recomendaciones de gente de buena voluntad que te quiere ayudar. A menudo con propuestas contradictorias y radicalmente opuestas.

A partir de todos estos actores, la lista de tareas propuestas para cuando el niño llora es infinita:

  • Mover las piernas como si hiciera bicicleta
  • Ponerle una gasa caliente en la barriga
  • Darle no sé qué hierbas que en la época de la abuela iban muy bien
  • Darle el chupete
  • Abrigarlo y taparlo, ponerle guantes, calcetines y un gorro
  • Darle palmaditas en la espalda
  • Abrazarlo y besarlo
  • Dar vueltas por el barrio dentro del coche
  • Ponerlo cerca de algún electrodoméstico que vibre como la secadora
  • No dar según qué alimentos
  • Hacer un masaje
  • Hacer ruidos de aspirador o secador de pelo que le recuerdan los ruidos del vientre de la madre
  • Y un largo etc .

Así que para facilitar la vida a los padres recién estrenados, y partiendo del sentido común como base científica, podríamos ir pensando en un protocolo universal en caso del síndrome del llanto descontrolado. Sólo dos premisas básicas: fácil de aplicar y que no culpabilice a los padres por su actuación o no actuación.

Si tenéis un truco infalible que os funciona, COMPARTIDLO en los comentarios. Muchas gracias!

* Cuando el niño llora y nadie sabe porque, en muchos lugares del mundo le llaman cólicos. Dicho rápido sería la adaptación que hacen los esfínteres y el colon al irse acostumbrando a hacer el proceso digestivo que en la barriga no debían hacer. El bebé que llora, puede que tenga o puede que no. O puede que incluso después del cólico y todo lo que te han dicho que tenías que hacer, siga llorando. Es curiosa la conclusión de este artículo de BabyCenter:
Es probable que tu bebé continúe sintiéndose mal aun cuando haya superado el cólico. Si llora mucho y no puede calmarse fácilmente, su nerviosismo seguramente hará que termines agotada. Si nada parece darte resultado, comenzarás a pensar que tu propio estado de ánimo está afectando a tu bebé. Pero no te desanimes: la ansiedad de los padres no es lo que causa el cólico. Por otro lado, el cólico puede estresar a los padres, y un padre ansioso difícilmente podrá calmar a un bebé nervioso.

Foto: MemeKode

Articles relacionats:

5 Comments

  1. D’una banda, quan el meu fill va passar els còlics els metges ens van dir que el que el calmaria seria la succió, o sigui que el vam deixar succionar. Quan vaig tenir els mugrons en carn viva (estic exagerant, la meva parella no m’hauria deixat arribar a aquest extrem) li vaig oferir el dit (havíem decidit no donar-li xumet si no era imprescindible) i va xumar el meu dit. Hi va haver nits que vam dormir així: tots dos estirats (fem collit), ell sobre el meu pit i el meu dit índex dins la boqueta. Quan se li van passar els còlics vaig començar a trobar-ho a faltar.

    De l’altra, no em queda clar quin és el teu límit quan dius: “pobre de tu que deixis plorar el teu fill més de 2 minuts sense atendre’l”. Pel que intueixo estic en desacord amb tu. Sóc partidària de la criança amb afecte i me n’he llegit uns quants llibres. Tots marquen clarament el límit: el nen haurà d’esperar si tu estàs fent alguna cosa que no admet espera (rentant-te les dents, fent el dinar, al vàter…), però és immoral (com ho seria amb un adult) fes-lo esperar per la simple necessitat que s’esperi.

    Realment el problema crec que està en l’expressió “deixar plorar”, que no és clar què vol dir, però que fa la sensació que impliqui una voluntarietat. De la mateixa manera que no deixaria que el meu fill (ni el de ningú) posés els dits als endolls, no el deixaré plorar. Encara que de vegades hagi de sortir de l’habitació mentre plora (per anar a buscar els bolquers, per calmar-me jo mateixa, per…). Què vols dir amb “deixar plorar”?

    Si fossis el meu marit i jo arrenqués a plorar i no vinguessis de seguida per saber què em passa, pensaria que no m’estimes. Si quan arribessis em diguessis: “ho sento, carinyo, estava colant la verdura; què et passa, què tens”, entendria que era un imponderable. Amb els nadons passa el mateix: si sempre que ploren passes d’ells, encara que estiguis al seu costat sense fer res, què vols que pensin? Com que no et poden demanar el divorci, agafaran un trauma (fixa’t bé en el “sempre”). Si de tant en tant quan et crida hi vas, i l’abraces, i mires de calmar-lo (encara que no puguis: els adults a vegades també som inconsolables), entendrà que sí que l’estimes. I si quan s’ha d’esperar hi acabes anant igualment, doncs també. Són nens, no tontos!

    Reply
    • Hola Roser, moltes gràcies per compartir la teva experiència.
      La intenció era precisament provocar el debat. Què vol dir deixar plorar? Què vol dir que el nivell d’estima va en funció dels segons que trigues a atendre el plor? Perquè hi ha teories tant enfrontades al respecte? Perquè es culpabilitza als pares i mares quan fan massa o quan no fan prou? La idea era recollir testimonis i opinions reals, de gent diversa que ho ha viscut i no conformar-nos només amb llibres. I si del text n’has extret que considero els nadons com “tontos” o que defenso l’abandonament o el desafecte, és que no m’he explicat bé.

      I sobre on és el límit, per davant de tot el sentit comú.

      Reply
  2. El Lucas ja no és un nadó – però recordo les primeras setmanes, primera mesos en que ens estavem coneixent (7 a nys después, encara hi som!) – i concordo força amb la ultima part del post. Si tu estàs nerviós, difícilmente podrás ajudar, transmetre calma (i no és fácil, quan et reventen els timpans, cuan estàs cansar, cuan et sents impotente). No hi ha formula mágica universal, sino una particular per cada nadó/nen. Però la calma interna pròpia crec que es fonamental – aquest és el meu truca (encara a día d’avui, i per molts més anys!)

    Reply
  3. Gràcies per participar Alma! Com tu dius és un procés de coneixença mutu, on cada part ha d’anar aprenent de l’altre. Buscar maneres d’estar tranquils i relaxats nosaltres mateixos segur que ajuda a estar més receptiu amb un nadó que no para de plorar :)

    Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: