Amb tu, a la Lluna!

Un nou post en dimecres on un pare convidat compartirà les seves experiències amb nosaltres. En aquest cas es tracta del Jordi Ventura, guionista i pare d’un nen de 3 anys.

A la lluna!1. Fa poc, la meva dona, el nen (3 anys) i jo vam passar un cap de setmana a Tolosa de Llenguadoc. El diumenge al matí vam anar a La Cité de l’Espace, un parc temàtic dedicat a l’astronomia i l’astronàutica (per fer-ho engrescador al nen, vam simplificar-ho dient-li: “Hi haurà coets que van a la Lluna!”)

Al metro, vam coincidir amb quatre matrimonis de catalans que vorejaven els 60 anys. Tots anàvem allà mateix, i vam fer junts el transbord cap a la parada d’autobús. En arribar-hi, la pantalla indicava que el proper vehicle no passaria fins al cap de 51 minuts.

En van sobrar 46. En un tres i no res, els matrimonis van esbrinar que vaig néixer a la seva ciutat, al mateix barri, i vaig anar a l’escola on ells havien portat els fills. De fet, les parelles s’havien conegut perquè els fills anaven junts a la classe i, 30 anys després, encara conservaven l’amistat i l’empenta per fer escapades junts.

Vam celebrar la coincidència i, 46 minuts més tard, l’autobús va arribar puntualment. L’últim cop que els vaig veure va ser dins del parc temàtic i estaven a punt d’entrar a la nau espacial Soiuz. Espero que tinguessin un bon viatge de tornada a casa.

2. Des de fa unes setmanes, sóc del grup de whatsapp: “Els dimarts al sol”. Som mitja dotzena de pares i mares de l’escola del meu fill. Tornant de les vacances de Nadal, vam comentar que les tardes d’hivern es feien molt llargues i vam posar un dia fix per trobar-nos al parc (per allò que entre tots els vigilem a tots, etc.) La idea ha quallat. La dona en fa broma: “Avui vas al parc amb els teus amics?”.

És el primer any del nen a l’escola i iniciem una nova etapa de socialització de la nostra vida. Amb els del grup de whatsapp encara no som amics. Alguns ho seran, alguns no, o potser en vindran d’altres. En el procés, hi intervindran les afinitats electives, tenint en compte que pot passar que els pares que ens caiguin bé no siguin els pares dels companys que cauen bé al nostre fill. Si durant molts anys les amistats han estat una afirmació personalíssima, íntima i, sovint, alternativa a la família, ara toca fer amics en família.

3. Generalitzem: les dones fan amistats en xarxa; en canvi, els homes les fem de manera radial. Totes les amigues de la meva dona es coneixen entre elles. En canvi, jo difícilment barrejo grups d’amics. Amb uns parlo de bàsquet, amb d’altres, de pel·lícules, de música, etc. Amb els de l’institut, ho confesso, de vegades encara parlem de ties.

Ara, amb els pares i mares de l’escola parlo d’hàbits fisiològics, de polls, d’activitats extraescolars i d’espectacles de titelles. I és que amb els futurs amics de l’escola del meu fill potser mai ens passarem tota una tarda en una habitació escoltant discos. Potser no tancarem cap bar junts. Potser, al capdavall, ens acabem ajuntant amb pares amb els quals la principal afinitat serà que renyen els fills pels mateixos motius que renyem el nostre.

4. Molts dies, a la porta de l’escola o al parc, miro els altres pares i em pregunto: amb quins d’ells continuaré en contacte d’aquí a 30 anys? Amb quins faré escapades a França i, acostumats a fer activitats infantils plegats, anirem a un parc i ens enfilarem a un coet que vagi a la Lluna?

Un nou post en dimecres on un pare convidat compartirà les seves experiències amb nosaltres. En aquest cas es tracta del Jordi Ventura, guionista i pare d’un nen de 3 anys.


A la lluna!1. Fa poc, la meva dona, el nen (3 anys) i jo vam passar un cap de setmana a Tolosa de Llenguadoc. El diumenge al matí vam anar a La Cité de l’Espace, un parc temàtic dedicat a l’astronomia i l’astronàutica (per fer-ho engrescador al nen, vam simplificar-ho dient-li: “Hi haurà coets que van a la Lluna!”)

Al metro, vam coincidir amb quatre matrimonis de catalans que vorejaven els 60 anys. Tots anàvem allà mateix, i vam fer junts el transbord cap a la parada d’autobús. En arribar-hi, la pantalla indicava que el proper vehicle no passaria fins al cap de 51 minuts.

En van sobrar 46. En un tres i no res, els matrimonis van esbrinar que vaig néixer a la seva ciutat, al mateix barri, i vaig anar a l’escola on ells havien portat els fills. De fet, les parelles s’havien conegut perquè els fills anaven junts a la classe i, 30 anys després, encara conservaven l’amistat i l’empenta per fer escapades junts.

Vam celebrar la coincidència i, 46 minuts més tard, l’autobús va arribar puntualment. L’últim cop que els vaig veure va ser dins del parc temàtic i estaven a punt d’entrar a la nau espacial Soiuz. Espero que tinguessin un bon viatge de tornada a casa.

2. Des de fa unes setmanes, sóc del grup de whatsapp: “Els dimarts al sol”. Som mitja dotzena de pares i mares de l’escola del meu fill. Tornant de les vacances de Nadal, vam comentar que les tardes d’hivern es feien molt llargues i vam posar un dia fix per trobar-nos al parc (per allò que entre tots els vigilem a tots, etc.) La idea ha quallat. La dona en fa broma: “Avui vas al parc amb els teus amics?”.

És el primer any del nen a l’escola i iniciem una nova etapa de socialització de la nostra vida. Amb els del grup de whatsapp encara no som amics. Alguns ho seran, alguns no, o potser en vindran d’altres. En el procés, hi intervindran les afinitats electives, tenint en compte que pot passar que els pares que ens caiguin bé no siguin els pares dels companys que cauen bé al nostre fill. Si durant molts anys les amistats han estat una afirmació personalíssima, íntima i, sovint, alternativa a la família, ara toca fer amics en família.

3. Generalitzem: les dones fan amistats en xarxa; en canvi, els homes les fem de manera radial. Totes les amigues de la meva dona es coneixen entre elles. En canvi, jo difícilment barrejo grups d’amics. Amb uns parlo de bàsquet, amb d’altres, de pel·lícules, de música, etc. Amb els de l’institut, ho confesso, de vegades encara parlem de ties.

Ara, amb els pares i mares de l’escola parlo d’hàbits fisiològics, de polls, d’activitats extraescolars i d’espectacles de titelles. I és que amb els futurs amics de l’escola del meu fill, potser mai ens passarem tota una tarda en una habitació escoltant discos. Potser no tancarem cap bar junts. Potser, al capdavall, ens acabem ajuntant amb pares amb els quals la principal afinitat serà que renyen els fills pels mateixos motius que renyem el nostre.

4. Molts dies, a la porta de l’escola o al parc, miro els altres pares i em pregunto: amb quins d’ells continuaré en contacte d’aquí a 30 anys? Amb quins faré escapades a França i, acostumats a fer activitats infantils plegats, anirem a un parc i ens enfilarem a un coet que vagi a la Lluna?

Articles relacionats:

3 Comments

  1. Barrejar amistats de diferents àmbits… PERÒ A QUI SE LI ACUT!

    Reply
  2. I si es cauen bé i es fan amics? Uix…

    Reply
    • The Horror.

      A més, així no hi ha manera de tenir diversos registres vitals. Sempre hauries de ser la mateixa persona amb ells pq després podrien comparar notes.

      Clarament contraproduent.

      Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: