That’s no way to tell a lie

That’s no way to tell a lie

Mentir és fàcil. És suficient amb contradir la veritat de forma voluntària i intencionada. Fer-ho bé és més complicat. Requereix versemblança en el missatge, consistència en la mentida a través del temps, de l’espai i de múltiples receptors, bona memòria, certes dots d’actor i, sobretot, que els receptors s’empassin la faula.
Per tant, la vida és més senzilla sense mentir. Aquesta és la raó pura per la que, dins de les meves possibilitats, he regit el meu dia a dia sobre l’eix de la sinceritat. No per honorabilitat sinó per pragmatisme.

No hem de confondre, però, sinceritat amb mala educació. Emular allò que feia el Doctor House a la sèrie del mateix nom o el que s’explica a les lletres d’Astrud només et converteix en un maleducat, probablement en una mala persona i possiblement en un cabronàs.

That’s no way to tell a lie

Mentir a un fill, en canvi, no té cap mèrit. La seva fe cega en els seus progenitors fa que colar-los una bola sigui com marcar a porteria buida (o de corner al Barça). Però, encara no sé si de manera premeditada o inconscient, potser per la pena i la mala consciència, des de que em puc comunicar amb l’Emma amb frases compostes amb predicat, m’he proposat no mentir.
Però s’ha convertit en una tasca impossible.

Mentides socials

Si per mi fos, no li hagués explicat mai aquesta faula dels Reis Mags a un fill. M’hagués negat a ser partícip d’una ficció, la d’uns monarques de països remots que violen el sagrament del domicili particular amb nocturnitat per a deixar uns regals a canvi de la bona conducta, d’unes mandarines i un got d’aigua. Per no parlar del senyor aquell gras, amb pinta d’alcohòlic, que ve del nord amb intencions similars o allò del tros de tronc que baixa del bosc a cagar al ben mig del teu menjador cada any. Una cosa és la fantasia i el joc, una altra és aquesta casa de cartes que s’ensorra el dia que el company de classe s’apropa i assenyalant-te amb el dit se’n riu e tu a la teva cara perquè encara creus en aquests representants mitològics del Corte Inglés.
Però, com es pot llegir una mica més a dalt, una bona mentida requereix de consistència en el temps i l’espai, i aquí culpo i dono les gràcies a la societat a parts iguals. Aquesta mentida és necessària per a ser consistent amb altres mentides familiars (cosins, germans, amics) però l’entorn ho posa tot a favor per a que aquesta mentida no requereixi esforç (decoració nadalenca, tradició, les escoles van a una amb els comerços i els mitjans audiovisuals), per tant, compleix amb la primera llei del pragmatisme a la que també m’acollo (encara que, per a que la cosa tingués una mica més de validesa, evitaria emetre cinc cavalcades de Reis Mags de manera simultània per diferents canals de televisió).

Mentides físiques i químiques

Si l’Emma pregunta qualsevol dubte, de manera automàtica em surt donar-li una resposta vàlida. De vegades, la resposta és de comprensió impossible. Al caixer automàtic em preguntà què són els diners i no vaig trobar una fórmula prou senzilla i acurada que li fes entendre la cadena capitalista d’esdeveniments en la que vivim avui dia. Però si pregunta d’on surt la llet? De la teta de la vaca. El jersei de pelar una ovella. I el pernil? Doncs el pernil és porc, com la Pepa Pig. I no passa res.
Però després estan les que no sé contestar pels meus simples límits intel·lectuals. Per tant, els llamps i trons són “núvols que xoquen” i el sol està fet de foc (crec que un cop vaig fer servir l’expressió “massa de magma” i l’Emma em va mirar amb aquells ulls blaus ben oberts i aquell mig somriure que s’estira d’una única comissura dels llavis i que normalment significa “no tinc ni idea de què m’estàs dient”).

Mentides personals

Déu. Política. El Real Madrid. Una temàtica que potser ja vaig cobrir breument a la secció Etapa moral o Geopolítica infantil d’un post anterior i és on barregem veritat amb opinió i tot es podreix perquè aquesta vida, de vegades, té una manca de certeses absolutes. És el Real Madrid una merda? No però espero que entengui la figura retòrica que faig servir per a definir un rival quan sigui una mica més gran.

La conclusió és que, malgrat estic convençut que les meves intencions són ben intencionades, hom acaba deixant-se endur per la riuada social per a no caure en més contradiccions de les necessàries. Sacrifiquem un punt de la nostra integritat per una mica de comoditat.
O potser tot el que us he explicat és mentida.

Articles relacionats:

3 Comments

  1. Jo tampoc dic mentides al meu fill (deixant de banda les socials, és clar!) però crec que m’he deixat de donar algun detall… L’altre dia vam anar al cinema de l’Splau! i també hi havia partit de l’Espanyol i la conversa va anar així:

    Jo: Veus? Tots aquests nois amb bufandes blaves i blanques són de l’Espanyol.
    G: De l’Espanyol? Com? És que estem a Espanya?

    MMMMMMMMMMMmmmm em sembla que se m’ha oblidat comentar-te un petit detall :)

    Reply
  2. Les mentides, si tenen una finalitat pragmàtica son perdonables. El problema es si comences a mentir per comoditat a fer una resposta fàcil.
    Com bé dius al principi mentir es fàcil, ara bé, mentir bé es molt complicat, per tan es la raó principal que faig servir per no fer-ho, la ètica també influeix, però la complexitat guanya.

    Reply

Trackbacks/Pingbacks

  1. Through A Long & Sleepless Night | Va de pares - […] o respondre amb normalitat que la seva filla dorm onze hores seguides des de que era un bebè. Escullo…

Deixa un comentari

%d bloggers like this: