Les males mares

Les males mares
Fotografia de The Runaways a la platja

The Runaways, cortesia de Michael Ochs.

Quan jo era petit, si un dia se m’acudia intentar sortir de casa fet un grapat de parracs, el crit d’alerta de ma mare era habitualment del tipus:
— I què en pensaran de mi?
— I què en pensaran de ta mare?
— Què pensaran de ta mare quan et vegin?
I variants de mateix tema.

El mateix passava si era l’home adult el que sortia al carrer (parlo aquí en genèric perquè fer supòsits sobre un pare meu desparracat seria allunyar-se massa de la realitat):
— Ai, mira, que no té una dona que li planxi les camises?
— Que marrana deu ser la seva dona.
— El pobre, com va: que no té ningú a casa que el cuidi?
I variants de mateix tema.

Em permeto aquesta digressió en el meravellós món del masclisme patri tardofranquista perquè potser té alguna relació amb el tema d’avui: les mares que són males mares… o, sense ser-ho, s’hi senten.

Als pares (mascles) en general ens fa gràcia veure els acudits que circulen arreu sobre “pares de l’any” (no us perdeu la pàgina). Ens fa gràcia primer perquè fa gràcia perquè en fa; segon perquè ens hi veiem una mica identificats; tercer perquè encara que faci gràcia i ens hi identifiquem, nosaltres no ho faríem però sí se’ns havia passat pel cap (per això fa gràcia: perquè algú ha estat transgressor i no som nosaltres); i, per últim, perquè no ens sentim culpables.

Això no vol dir que siguem uns sàdics: jo he arribat a plorar (bé, potser era una brossa a l’ull) per batacassos de la Muriel on jo no hi tenia cap culpa, ni per obra ni per omissió (us ho prometo que no va ser culpa meva quan gairebé es deixa les dents al marc del futon — per cert, ens el volem vendre: raó, aquí). Però que et sàpiga greu no vol dir que sentis culpa. Gens ni mica. Ni gota. El nen s’espachurra, el duus a l’hospital, l’arreglen i a tornar a fer el burro.

Les mares (o moltes d’elles, al menys) no juguen en aquesta lliga. Per algun motiu — potser el que apuntava més amunt, potser el famós lligam biològic — elles juguen a la lliga de sentir-se culpables. Insisteixo: als pares ens sap greu, i patim, i patim molt. Però les mares se senten culpables:

  • Que la nena s’estampa amb la bici? El pare: “serà millor que n’aprengui abans que es mati” o “li comprarem un casc”. La mare: “no la hi hauríem d’haver comprat” o “quan es vegi al mirall amb la cara esgarrapada, no m’estimarà”.
  • Que la nena s’atipa de Güevokinder i vomita? El pare: “ui, potser el cinquè Güevokinder estava caducat” o “quan enganxi el teu avi li faré rentar la cadireta del cotxe del dret i del revés”. La mare: “i si ara agafa intolerància a menjar, a tot el menjar, i no menja mai més?” o bé “li estic destrossant la salut donant-li una nutrició desequilibrada, és tot culpa meva”.
  • Que la nena s’adorm (literalment) a taula mentre dina i gairebé fot el cap dins les farinetes? El pare: “osti, llàstima no haver-ho gravat a temps, haguéssim rigut de valent ensenyant-li als seus futurs nòvios”. La mare: “li estem causant transtorns de la son que la traumatitzaran per sempre, sóc una mala mare”.

Ja ho tenim aquí: no m’estimarà, és tot culpa meva, sóc una mala mare.

És fascinant (parlant antropològicament i psicològica, s’entén, és un especular acadèmic) aquesta singularització de la primera persona (no és mai un “nosaltres”, i encara menys un “emcagun els avis” que és tercera persona del present de jonoheestat) i aquesta hiperbolització de les causes i les conseqüències sinó, directament, el diagnòstic salomònic i inapel·lable: sóc una mala mare.

Desconec si és per una cultura judeocristiana/catòlica, un tema de magnificació hormonal i de lligam marrec-mare, simple masclisme interioritzat (el pitjor) o què. Però tinc la impressió que és generalitzat a les noies i que en canvi, als nois, no ens passa (repeteixo, per última vegada, que no és que siguem insensibles, sinó que no apuntem tant a una qüestió de culpes com a una aproximació més racionalitzada de causes i conseqüències).

La reflexió, però, a la que volia arribar és que, més enllà del patiment extra que sempre afegeix la culpa i tot el pes de la contrició, també implica que es faci més difícil avançar, prendre segons quines decisions. Sobretot perquè hom acaba anticipant les culpes futures:

— Què fem amb el tema del pit? Li anem reduint?
— Vols dir? I si diuen que sóc una mala mare per no voler donar-li el pit?

— No sé si amb “estivillasso” o ambsense, però això del dormir s’ha d’arreglar.
— Vols dir? I si el traumatitzem i la gent creurà que sóc una mala mare per haver-lo traumatitzat?

— A veure si hi ha sort i entra a l’escola de la primera opció a la preinscripció.
—Vols dir? I si no entra i acaba en un zulo d’escola on no aprèn a sumar fins els 16 anys i fracassa a la vida i llavors m’ho retreu i no m’estima mai més perquè he estat una mala mare?

I així.

Exagero una mica. O no.

La qüestió és que, per algun motiu, elles van carregant amb això de la culpa. Totalment paral·litzant, immobilitzant, afogant amb el seu propi pes.

Se n’haurien de desempallegar. Ens n’hauríem de desempallegar. Tot seria molt més fàcil.

Si us plau, qui els va posar la culpa a dins, que faci el favor de venir a endur-se-la ja.

Articles relacionats:

1 Comment

  1. Una gran reflexió Ismael, que segurament ja comença durant l’embaràs… amb el què pot fer i què no pot fer, si es dóna un cop a la panxa, si un dia menja xocolata o beu un cafè. Segueix durant el part “I si hagués fet / I si no hagués fet” i sembla que ja no s’atura mai :(
    A vegades si insisteixes massa en què no és culpa seva, sembla que llavors tu siguis un despreocupat i siguis tu el mal pare… difícil equilibri.

    Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: