Viure el teatre anant-hi de pareVivir el teatro yendo de padre

Viure el teatre anant-hi de pareVivir el teatro yendo de padre

Per gentilesa de la gent de Viu el Teatre, els Vadepares vam poder assistir a diferents representacions de teatre. VIU EL TEATRE és un projecte d’exhibició de teatre per a nens i nenes amb una programació d’octubre a maig amb funcions al Teatre Poliorama i al Teatre CCCB de Barcelona, els caps de setmana adreçats a famílies i entre setmana, a escoles amb infants de 0 a 12 anys. Els objectius de Viu el Teatre són: Introduir a l’espectador al món de les arts escèniques i les seves diverses disciplines Contribuir a la dignificació i potenciació del teatre dirigit a infants Fomentar el teatre com a eina per descobrir i compartir emocions i aprendre a verbalitzar-les Potenciar l’autoria contemporània de textos teatrals i composicions musicals Donar a conèixer la creació de qualitat i innovadora d’artistes catalans En el meu cas, va ser una experiència increïble, que em va recordar aquelles excursions que fèiem amb l’escola per anar al teatre. Des de La Llacuna (Anoia) per anar al teatre implicava quasi sempre una excursió de tot el dia a Barcelona, i per tant era un dia de molta excitació. Vam veure titelles, pallassos, teatre, màgia, etc. Però ara com a pare t’ho mires des d’una altra perspectiva i d’entrada sorprèn. En primer lloc em va sorprendre veure tants pares i mares amb fills i filles de totes les edats que vivien el teatre intensament, però encara em va sorprendre més com els nens i nenes seguien amb interès tota l’obra des del principi fins al final. 15 o 20 anys després d’anar al teatre com a alumne, pensava que una...
Les males mares

Les males mares

Quan jo era petit, si un dia se m’acudia intentar sortir de casa fet un grapat de parracs, el crit d’alerta de ma mare era habitualment del tipus: — I què en pensaran de mi? — I què en pensaran de ta mare? — Què pensaran de ta mare quan et vegin? I variants de mateix tema. El mateix passava si era l’home adult el que sortia al carrer (parlo aquí en genèric perquè fer supòsits sobre un pare meu desparracat seria allunyar-se massa de la realitat): — Ai, mira, que no té una dona que li planxi les camises? — Que marrana deu ser la seva dona. — El pobre, com va: que no té ningú a casa que el cuidi? I variants de mateix tema. Em permeto aquesta digressió en el meravellós món del masclisme patri tardofranquista perquè potser té alguna relació amb el tema d’avui: les mares que són males mares… o, sense ser-ho, s’hi senten. Als pares (mascles) en general ens fa gràcia veure els acudits que circulen arreu sobre “pares de l’any” (no us perdeu la pàgina). Ens fa gràcia primer perquè fa gràcia perquè en fa; segon perquè ens hi veiem una mica identificats; tercer perquè encara que faci gràcia i ens hi identifiquem, nosaltres no ho faríem però sí se’ns havia passat pel cap (per això fa gràcia: perquè algú ha estat transgressor i no som nosaltres); i, per últim, perquè no ens sentim culpables. Això no vol dir que siguem uns sàdics: jo he arribat a plorar (bé, potser era una brossa a l’ull) per batacassos de la Muriel on jo...
That’s no way to tell a lie

That’s no way to tell a lie

Mentir és fàcil. És suficient amb contradir la veritat de forma voluntària i intencionada. Fer-ho bé és més complicat. Requereix versemblança en el missatge, consistència en la mentida a través del temps, de l’espai i de múltiples receptors, bona memòria, certes dots d’actor i, sobretot, que els receptors s’empassin la faula. Per tant, la vida és més senzilla sense mentir. Aquesta és la raó pura per la que, dins de les meves possibilitats, he regit el meu dia a dia sobre l’eix de la sinceritat. No per honorabilitat sinó per pragmatisme. No hem de confondre, però, sinceritat amb mala educació. Emular allò que feia el Doctor House a la sèrie del mateix nom o el que s’explica a les lletres d’Astrud només et converteix en un maleducat, probablement en una mala persona i possiblement en un cabronàs. Mentir a un fill, en canvi, no té cap mèrit. La seva fe cega en els seus progenitors fa que colar-los una bola sigui com marcar a porteria buida (o de corner al Barça). Però, encara no sé si de manera premeditada o inconscient, potser per la pena i la mala consciència, des de que em puc comunicar amb l’Emma amb frases compostes amb predicat, m’he proposat no mentir. Però s’ha convertit en una tasca impossible. Mentides socials Si per mi fos, no li hagués explicat mai aquesta faula dels Reis Mags a un fill. M’hagués negat a ser partícip d’una ficció, la d’uns monarques de països remots que violen el sagrament del domicili particular amb nocturnitat per a deixar uns regals a canvi de la bona conducta, d’unes mandarines i un got d’aigua....
A Hamelin

A Hamelin

Un nou post en dimecres on un pare convidat comparteix un text amb nosaltres. En aquest cas es tracta d’en Jaume Miró. Va estudiar filosofia però escriu teatre mentre investiga assassinats i desaparicions de la guerra civil a Mallorca. Tenir fills m’ha canviat la manera de veure les coses. No sé si m’ha canviat la vida, que sí, que un poc també, però sobretot m’ha canviat la manera de veure i entendre el món.   Tot va començar quan una tarda en que vaig mirar per la finestra de la meva habitació, situada prop del centre del meu poble no vaig veure infants. El meu poble nom Hamelin i des de sempre que he viscut aquí. Així que en veure el carrer buit em vaig demanar on eren els nens que jugaven sols al carrer no fa tants d’anys? Els han adduït els aliens? Són a casa mirant Bola de DraOH WAIT? Han quedat a escola castigats per alguna malifeta que desconec? Després de donar-li voltes vaig deduir que no hi eren perquè la plaga de cotxes-rata els havia desplaçat dels seus llocs habituals de joc durant milers d’anys. Per tant on eren els infants? I just després em va sacsejar la segona pregunta. On jugaran els meus fills? *** RESUM: Premisa 1: Les rates-cotxe s’han apoderat d’Hamelin. Premisa 2: El carrer és un lloc insegur i ple de perills per jugar. Conclusió: Cal protegir als infants. Nou inici: Com que hem de protegir als infants dels perills d’aquests artefactes hem de cercar espais perquè puguin continuar “jugant”. *** No sabíem ben bé què fer així que vam trucar...
Quant pagaries per dormir una nit sencera?¿Cuánto pagarias por dormir una noche entera?

Quant pagaries per dormir una nit sencera?¿Cuánto pagarias por dormir una noche entera?

Durant el primer mes, l’únic que vols és poder dormir 4 hores seguides, no cal més. Tothom et deia que aprofitessis per anar al cine, per sortir, etc. i ara que ha nascut et diuen que si necessites cangur per anar al cine, a sopar… Però més que anar al cine o un sopar romàntic tots dos sols, el què voldries és poder dormir tota la nit seguida. Quant estaries disposat a pagar per dormir tota la nit? El problema principal, més que no dormir, és que cada nit és un món diferent. No saps a quina hora haurà pres el pit per darrera vegada al vespre, ja a punt per anar a dormir. No saps quantes vegades més es despertarà a la nit, ni a partir de quina hora de la matinada ja no dormirà ningú més. I si al matí següent has de treballar dificulta poder organitzar-te i començar cada dia a la mateixa hora, per exemple. Així que a part de no dormir cada dia toca improvisar i anar-se adaptant al no-ritme. Però què passa quan per qüestions de feina, t’has de separar 8200 km del teu fill d’un mes i de la mare durant unes setmanes? Doncs que pots dormir; tantes hores com vulguis!! Però els humans som així i ho volem tot. Quan fa un moment pagaríem el què fos per poder dormir tota la nit seguida, ara la cosa canvia. Això d’estar lluny en uns moments tant intensos com aquests, pagaries el què fos perquè algú es quedés aquí fent la teva feina i tu poguessis passar les 24 hores al seu costat,...
Les aventures del Pare Batman

Les aventures del Pare Batman

El Pare Batman travessa les foscors de la nit per a aconseguir el preuat líquid que els seus assedegats fills anhelen. El Pare Batman no ha estat sempre així: es va fer a sí mateix del no-res. El Pare Batman no sempre ha estat el Pare Batman. Fa molts, molts anys, quan vivia amb els seus propis pares, era el Petit Batman. El Petit Batman era capaç de recórrer l’enorme distància des de la seva habitació fins la cuina a les palpentes. Fins i tot en la més fosca de les nits, el seu superpoder manllevat dels ratpenats del Maresme li permetia desplaçar-se amb comoditat entre ombres i penombres, tenebres de gola de llop i foscors de profunds pous. El Petit Batman es va curtir els colzes amb el xifonier del passadís i va enfortir els dits petits del peu amb la tauleta de centre del menjador. El Petit Batman marcava amb sang els marcs de les portes per recordar quin camí havia recorregut i saber tornar al llit sense encendre el llum. El Pare Batman no sempre ha estat el Pare Batman ni el Petit Batman. Després de ser el Petit Batman i abans de ser el Pare Batman, el Pare Batman va ser el Jove Batman. El Jove Batman no va veure minvats els seus poders quan va emancipar-se. El Jove Batman trobava totes les portes de casa malgrat les males arts del Jim, el Jack y el Johnny. El Jove Batman era capaç de fer-se unes torrades i una mica d’arròs bullit amb només la llum del rellotge digital per no despertar els trons que dins...
Amb tu, a la Lluna!

Amb tu, a la Lluna!

Un nou post en dimecres on un pare convidat compartirà les seves experiències amb nosaltres. En aquest cas es tracta del Jordi Ventura, guionista i pare d’un nen de 3 anys. 1. Fa poc, la meva dona, el nen (3 anys) i jo vam passar un cap de setmana a Tolosa de Llenguadoc. El diumenge al matí vam anar a La Cité de l’Espace, un parc temàtic dedicat a l’astronomia i l’astronàutica (per fer-ho engrescador al nen, vam simplificar-ho dient-li: “Hi haurà coets que van a la Lluna!”) Al metro, vam coincidir amb quatre matrimonis de catalans que vorejaven els 60 anys. Tots anàvem allà mateix, i vam fer junts el transbord cap a la parada d’autobús. En arribar-hi, la pantalla indicava que el proper vehicle no passaria fins al cap de 51 minuts. En van sobrar 46. En un tres i no res, els matrimonis van esbrinar que vaig néixer a la seva ciutat, al mateix barri, i vaig anar a l’escola on ells havien portat els fills. De fet, les parelles s’havien conegut perquè els fills anaven junts a la classe i, 30 anys després, encara conservaven l’amistat i l’empenta per fer escapades junts. Vam celebrar la coincidència i, 46 minuts més tard, l’autobús va arribar puntualment. L’últim cop que els vaig veure va ser dins del parc temàtic i estaven a punt d’entrar a la nau espacial Soiuz. Espero que tinguessin un bon viatge de tornada a casa. 2. Des de fa unes setmanes, sóc del grup de whatsapp: “Els dimarts al sol”. Som mitja dotzena de pares i mares de l’escola del meu fill. Tornant...
La paternitat desastrosa de Loudon Wainwright III

La paternitat desastrosa de Loudon Wainwright III

Serveixi aquest apunt d’homenatge particular al pare de la Lucy, la Martha i en Rufus. Vet aquí el pare absent; ombra allargada, reflex familiar i imprecís, cicatriu íntima; egoista, gelós, seductor i a estones un tirà. És el pare rebel, que no sap fer-se gran i que no vol morir; el pare que marxa de casa a mitja nit quan a casa tothom dorm, amb les maletes plenes d’alleugiment i retrets; el que no arriba a la festa d’aniversari del petit de la família, malgrat haver dit i redit que aquest cop no fallaria. És també el pare que es disfressa rera una rialla, que canta per domesticar els fantasmes, mentre ofereix a qui els vulgui/pugui entomar retalls catàrtics d’una paternitat desastrosa. I també plena de vida (és clar). El dolor d’un pare recordant aquella bufetada massa forta, la ferotge humanitat d’un cantautor enorme… i pare (paràs) com pocs. Vet aquí un recull de cançons de Loudon Wainwright III que podrien ser posts de Vadapares, si aquest blog no fos tan feliçment ensucrat i si no fos perquè no li hem pogut proposar (no ha respost el nostre ‘whats’). Aquest gran cantautor nordamericà (també humorista i actor) nascut a Chapell Hill, Carolina del Nord, és autor d’una de les discografies més emocionalment incisives (a voltes desconcertant) de la música nordamericana contemporània. Avui és el ‘convidat’ impossible al nostre blog. A continuació una breu selecció de retalls sobre el ‘nostre tema’, espigolats d’entre la vintena de discos que ha editat. Sense concessions, i amb l’àcid sentit de l’humor marca de la casa. Són aquests: Be careful there’s a baby in...