Per un conveni internacional sobre la síndrome del plor descontrolatPor un convenio internacional sobre el síndrome del llanto desconsolado

Per un conveni internacional sobre la síndrome del plor descontrolatPor un convenio internacional sobre el síndrome del llanto desconsolado

Segons alguns llibres, i n’Oriol Malet ho dibuixava molt bé, a les dues setmanes els pares han d’aprendre a diferenciar els tipus de plors segons la necessitat del nen: gana, incomoditats, còlics*, fred, calor, avorriment, dolor… i poder atendre a cadascuna d’elles. És com demanar a algú que va fer el BUP de ciències que distingeixi entre 4 quadres de 4 artistes renaixentistes. I és que segons quins llibres i blogs llegeixis, pobre de tu que deixis plorar el teu fill més de 2 minuts sense atendre’l, que li estàs creant un trauma i trencant el vincle d’amor i seguretat entre pares i fills (alguns dels arguments de les opositores a mètodes estivills et all.). Hi ha altres llibres i pediatres, com Michel Cohen, que defensen que els nens necessiten plorar també com a mecanisme relaxant i antiestrés i que no cal saltar del llit, de taula o de l’estudi cada vegada que la radio xivato t’avisa de plors. I finalment hi ha altres pediatres, els pediatres d’amics i familiars, i els consells i recomanacions de gent de bona voluntat que et vol ajudar. Sovint amb propostes contradictòries i radicalment oposades. A partir de tots aquests actors, la llista de tasques proposades per quan el nen plora és infinita: Moure-li les cames com si fes bicicleta Posar-li una gassa calenta a la panxa Donar-li no sé quines herbes que a l’època de l’àvia anaven molt bé Donar-li el xumet Abrigar-lo i tapar-lo, posar-li guants, mitjons i un gorro Donar-li copets a l’esquena Abraçar-lo i fer-li petons Donar voltes pel barri dins del cotxe Posar-lo prop d’algun electrodomèstic que vibri...
L’opció conscient de pensar-hi

L’opció conscient de pensar-hi

La preparació al part — que, en molts aspectes, podria assimilar-se a la preparació a la paternitat — es redueix, a casa nostra, a un breu curs que sol durar dos o tres dies. En aquest curs — que no és obligatori — es toquen els principals temes que afecten els principals actors, a saber: el nounat i la mare. És evident que en aquests cursos ens deixem fora moltes coses. Per començar, tot allò que no té a veure amb el part, sinó amb l’embaràs mateix: no en va, el curs sol fer-se cap a la setmana trenta-i-moltes, és a dir, un mes o mes i escaig abans de donar a llum. També, tot allò que no té a veure amb el part, sinó el que passarà després i que sol durar uns 35 anys: la mitjana en què els cadells triguen a marxar de casa. Ni una pista sobre criança, ni que sigui sobre els primers dies. I, per acabar, ens deixem també — com hem comentat ja per aquí sovint — un dels actors de l’obra: els pares. Més enllà dels cursos formals, hi ha entorns informals en què les mares tenen la sort (o la dissort, elles diran)  de poder dedicar llargues estones a pensar i reflexionar sobre la seva futura o just acabada d’encetar maternitat: l’embaràs i les setze setmanes posteriors al part. Per sort o per desgràcia els pares ens podem abstraure de tot això: quan marxem pel matí a treballar, deixem la panxa a casa, amb la futura mare. Mentre ella la carrega minut sí i minut també, nosaltres podem acabar oblidant-nos-en...
Welcome To The Machine:  5 aplicacions que generen tendinitis infantil

Welcome To The Machine: 5 aplicacions que generen tendinitis infantil

Els nostres fills volen fer servir els nostres aparells interactius (digues-li iPhone, digues-li iPad, diga-li altres) no només perquè són atractius i interactius sinó perquè els fem servir davant dels seus morros constantment. Un cop són prou destres per a manegar-se amb un d’ells, és difícil justificar que no puguin ni olorar-los. Fer servir aquests aparells per a què el nen no molesti o calli és una cosa que em fa ràbia. Per tenir-los distrets i que dinin mentre estan embovats és un concepte que no acabo de digerir. Els tan discutits natius digitals no es caracteritzaran per tenir tecnologia a les mans des de petits si no per fer-la servir de la manera més assenyada i productiva. Malauradament, crec que tots pequem una mica de recórrer a aquest recurs fàcil quan la situació ho requereix. Nosaltres som de l’opinió que, amb mesura i amb el contingut adequat, cap aparell electrònic és satànic. La televisió, les consoles, els smartphones i les tablets no són una escombraria per si mateixos. Són aparells. I estan a les nostres ordres. El que pot ser una porqueria és el que s’emet i consumim a través d’ells. Com pot ser una porqueria el que consumim al cinema, al teatre o a través d’un equip de música o a un concert (uns mitjans on rarament ningú posa en dubte el perill de consumir sense criteri). La fase addicció està allà. L’alt nivell interactiu pot fer que hi hagi cert estira i arronsa al principi però, amb paciència, l’Emma va aprenent quan pot i no pot consumir un joc o un vídeo. Intentem que entengui quin...
 Homenatge a l’amic desconegutHomenaje al amigo desconocido

Homenatge a l’amic desconegutHomenaje al amigo desconocido

En Miquel està jugant al parc. Se li acosta un nen una mica més gran que ell i li pregunta: vols jugar amb mi? En Miquel, el més petit de la colla, gens acostumat a que un altre nen li faci gaire cas, diu que sí, és clar… però amb un punt de sorpresa. Amb tot, no s’ho pensa dues vegades, no fos cas. En un tres i no res el nostre fill ja corre darrera l’altre nen: reprodueix cada gest, sincronitza cada salt, comparteix cada cop. Els dos són un, per una estona. Però passen uns minuts i la mare crida el nen; és hora de marxar. La Natalia fa cap a ells i li diu al vailet: que li dius el teu nom a en Miquel? El nostre petit enfila cap al tobogan distret, mentre l’altre nen s’agafa de la mà de la seva mare sense haver respost com es deia; els menuts, quan volen, saben fer-se els desmenjats i dir-se adéu sense haver de dir adéu. Quan tornem a passar pel parc de tornada ja camí de casa, en Miquel va cridant ‘amiiiiic, amiiiiiic’ mentre assenyala els tobogans i els gronxadors. És la primera vegada que li escoltem dir aquesta paraula. Després, ja a casa, quan repassem amb ell el dia li preguntem: Que recordes el seu ’Nom’? Miquel, com es deia el teu ‘amiiiiiic’? ‘Nom’ ens contesta, tot orgullós. Nom, el seu primer amic. Miquel está jugando en el parque. Se acerca un niño algo mayor que él y le pregunta: ¿quieres jugar conmigo? Miquel, acostumbrado a ser el menor de la pandilla, no está...
Viatjar en transport públic com a pare

Viatjar en transport públic com a pare

A partir del 3r mes (algunes abans i d’altres més tard) la dona embarassada es comença a cansar més, a marejar, a tenir calor, a estar incòmoda… i per tant viatjar en transport públic en hora punta passa a ser un esport d’aventura. Com que encara no té prou panxa com per demostrar visualment que està embarassada, ha de demanar que la deixin seure. Tu que vas al seu costat, et converteixes en l’objectiu de totes les mirades interrogatives perquè confirmis si realment ho està o no i s’acaba creant una certa tensió. Quan hi ha algú assegut i li demanes que si us plau s’aixequi que és un seient reservat, es miren la panxa i no hi ha panxa… O si ella ja està asseguda i arriba una senyora gran carregada amb bosses del supermercat, i veu una noia més jove a la zona reservada, es queda mirant i pensant que és una falta de respecte i que això ja no és com era abans. A Londres, entre altres llocs, ja fa temps que van resoldre aquesta situació tensa i ofereixen una xapa per penjar-se a la jaqueta o a la bossa que t’identifica com a dona embarassada (i que et donen a les oficines del metro) per evitar que t’hagin d’estar qüestionant amb la mirada si la panxa ja és o no d’embarassada. Baby on board! Però és que després, passats uns mesos, la dona embarassada arriba a casa molt contenta i t’explica que una persona s’ha aixecat per deixar-la seure sense demanar-ho. Sense dubte això li facilita viatjar una mica més còmoda en transport públic ja...
La intrusa, l’intrús, la intrusa

La intrusa, l’intrús, la intrusa

La intrusa Recordo com si fos ahir la quarta nit de la Muriel o, el que és el mateix, la segona nit a casa (la primera també: me la vaig passar de farmàcies de guàrdia, però avui toca una altra història). Vaig tenir un atac de rei destronat de manual, i això que a casa som republicans. La Mercè maldava perquè la Muriel s’agafés a uns pits als que els acabava de pujar la llet i allò era més del que podia abastar. Feia (literalment) hores que érem al llit i vinga la Mercè i la Muriel i la Muriel i la Mercè. “I jo què? Fes-me una mica de cas, no?”, vaig mig cridar ja prop de la matinada. I vaig fer mitja volta i em vaig posar a dormir, tot despitat (en tots els sentits de la paraula). La vergonya pràcticament no em va deixar obrir els ulls l’endemà. En el campionat de cretinatge artístic, aquell dia vaig aconseguir un 10 unànime de tots els jutges, l’accèssit i el premi de consolació. Bé, el de consolació no el vaig tenir perquè la Muriel seguia essent la propietària dels meus pits. No sé quants cops vaig demanar aquell matí, i aquella tarda, i l’endemà, i durant dies, perdó, clemència i, ja amb la boca més petita, molt més petita, comprensió. No pel que havia perpetrat aquella nit, sinó, al menys, ni que fos una micona, pels motius que havien desfermat el meu irraciocini. L’intrús Quan et quedes embarassat del segon fill, el primer que et diuen que és tinguis en compte el primer. No et diuen “me n’alegro...
S’aigua des torrent és cel·lofana

S’aigua des torrent és cel·lofana

“Papa, explica’m el conte del Peter que li pica una aranya”. Ni una vegada he corregit a l’Emma perquè les aranyes no piquen sinó que mosseguen. Però sí li he corregit que es pronuncia Peter Parker i no Peter Pàrquet (infructuosament perquè ella segueix pronunciant-lo com si parléssim del protagonista d’un anunci de la cadena Els Tigres). Tots els pares projectem les nostres aficions en els nostres descendents. Esto es así. És un altre lligam més enllà de la sang, que ens permet compartir amb la canalla el que s’anomena temps de qualitat, convertint els nostres propis interessos en comuns. Una manera d’emmascarar aquesta mania que tenim en convertir els nostres fills en minijòs. Els modelem poc a poc amb les nostres obsessions. Però, de passada, potser que aquestes facetes tinguin una càrrega educativa on sigui possible i poleixin el seu criteri. A casa, aquesta projecció es divideix en tres etapes que inclouen activitats que segur molts tenim en comú però que, personalment, a nosaltres ens han funcionat per a que l’Emma aprengui alguna cosa més. Etapa de gustos bàsica o Les aficions directes dels pares Els coneixements de sa mare envers la música es tradueixen en l’Emma seient davant del piano i improvisant temes mínims mentre ens mira i diu: “Toco Mozart. Mozartbeethoven” (dos exemples). El seu pare aquí present compensa la seva pròpia saturació de Xesco Boix posant-li de tant en tant, com alternativa, els tòpics The Beatles (tots els pares ho fem i ens creiem d’allò més guays). L’Emma sembla apuntar al Team Paul pel seu gust per “Hey Jude”, “The Long and Winding Road” o...
Frivolitzar la història

Frivolitzar la història

Comencem una nova sèrie de posts on els dimecres un pare convidat compartirà les seves experiències amb nosaltres. En aquest cas es tracta de l’Albert, qui es considera un intrús en totes les coses que fa, ja sigui fotografia, disseny o escriure. Sabeu aquella estranya sensació de passejar entre ruïnes històriques…aquella sensació gairebé infantil de voler palpar la pedra d’aquella paret mig derruïda pel plaer que suposa pensar que aquella paret potser la va tocar un romà fa 2.000 anys? Tenir una filla ha convertit tots els elements de la ciutat en peces d’una història que crida a la nostàlgia a cada dia que passa. Clar que la nostàlgia sense present, (abans futur), no té raó de ser. Aquell gronxador del parc, aquell tram elevat de formigó per on ella passa fent equilibris agafada de la meva mà. Aquell vidre d’hotel on ens reflexem cada dia i ens saludem amb vehemència mentre un guiri ens mira sorprès. Són testimonis d’una felicitat desfermada  que perdurarà en el nostre temps fins que arrossegant els peus pel terra i amb l’ajuda del bastó repassem amb les mans tremoloses aquell petit tram de formigó amb un nus a la gola. Elements dipositaris d’una emoció continguda que també és present en els pares. O com a mínim en els pares més sensibles. O potser només jo. Cony a algú li passa?? Entre tant futbol, cerveses i parlar de ties em faig un...