L’anell invisible

L’anell invisible

anellinvisible

“La seva mà radiant m’encercla el dit,
la meva filla, mentre caminem ara junts.
Sentiré ja per sempre un anell invisible
envoltant aquest os amb llum, quan ella sigui
molt lluny d’avui com ja ho són els seus ulls.” (*)

És un poema breu, cinc línies tan sols. El poeta anglès Stephen Spender (1909-1995) hi sintetitza de forma perfecta, a la manera d’un cercle, com la felicitat és tota vegada aquesta cosa tan senzilla, el teu fill caminant al teu costat mentre s’agafa al teu dit, i aquesta de tan efímera; ulls que miren endavant, àvids de temps i aventures; que tu has trobat, sí, en el mateix moment que el teu petit comença a buscar. Pare i fill units per un anell invisible, un diàleg sense veu ni verb, fet de record i pensament, i per això mateix, per sort, indestructible, imperdible, imarscible.

Quan et comences a sentir pare?, es preguntava fa unes setmanes en Francesc Balagué en aquest mateix blog. D’alguna manera, és com si aquest apunt d’avui volgués respondre aquell interrogant. És quan sents l’anell invisible que et converteix en pare, per sempre més. Pot ser a l’Hospital quan el tens a braços per primera vegada, o potser a casa, mentre li cantes una cançó; o un dia passejant a la ciutat: “… la seva mà radiant m’encercla el dit, la meva filla, mentre caminem ara junts.”

* Poema contingut a l’Antologia Poesia Anglesa i Nordamericana contemporània (Edicions 62, dins Les Millors Obres de la Literatura Universal – Segle XX), i traduït per Joan Curbet Soler.

Articles relacionats:

Deixa un comentari

%d bloggers like this: