Tu a París, jo a la feina

Tu a París, jo a la feina
Mapa de la Batalla del Mar del Corall

Batalla del Mar del Corall, cortesia de Kathannja.

Jo sóc impacient de mena. Bé, més que impacient — que també — el que realment duc malament són les situacions transitòries. Els impasse, que en diuen més al nord. I la situació transitòria per excel·lència en això de la paternitat és la baixa de maternitat. O, millor dit, la baixa de maternitat mentre no hi ha baixa de paternitat. M’estic explicant fatal. La seqüència és la següent:

  1. Embaràs, que ja és una situació transitòria de l’alçada d’un campanar, però que acaba fins i tot convertint-se en normalitat.
  2. Els quinze dies on ambdós tenim permís per a no anar a la feina. Això és transitori, però entre que es fa curt i que tota la família és a casa i fent un munt de coses, també acaba essent com una cosa mig programada.
  3. El moment on tu, home, tornes a la feina (si la tens, és clar, però això ja són figues d’un altre paner) i la mare es queda a casa, generalment 14 setmanes més, tot i que de vegades més (compactació de lactància, vacances que coincideixen, altres permisos).
  4. Retorn de tothom a la normalitat, és a dir, cada ovella al seu corral: tothom a treballar, canalla a escola o llar d’infants, logística d’avis i cangurs a tope. La normalitat. Nova normalitat, però normalitat.

El punt 3 el duc fatal. No em malinterpreteu, no és que no vulgui anar a la feina, és una altra cosa.

Tampoc és que em passi com al tòpic (tòpic real: en conec uns quants): el pare penques que s’escapoleix del caos que hi ha a casa estirant la jornada laboral per davant i per darrera. Se’n va que la canalla encara està a la fase REM i arriba que ja fa hores que serren troncs. “No he pogut venir abans, carinyu, ho sento”.

No, no va per aquí.

A mi el que em passa és que em destirota i em deslloriga tot allò que se surt de la normalitat: sóc així de cartesià. I no perquè sigui encarcarat, sinó perquè si les coses no són normals, no puc improvisar si cal.

Un dels canvis bèsties a l’embaràs és el nou repartiment de feines. En parlava l’altre dia a rel de la lactància paterna amb pe de pare: com que l’embaràs és una tasca a temps complet, la resta sol entomar-les el pare. I quant pitjor es troba la mare, més entoma el pare. Amb el part i la represa de la feina, es corre el perill que ens n’anem a l’altre extrem: com que la mare es queda a casa, que ho faci tot. Total, té tot el temps del món, no? Si el nen dorm tot el dia, no? Jo ja estic treballant, no? No. Segurament no. Pot ser que hi hagi una part de raó (si el nen dorm), però només una mica molt micona. I el perill d’arrepenjar-se és allà, com un estimball que t’atrau fins que t’hi tires de cap — però enlloc de matar-te et maten, per penques.

Aquest moviment pendular — mesquí — també pot no donar-se, el que pot acabar essent pitjor. Ho segueixes entomant tot, igual que abans, però també et reparteixes les noves tasques que el petit ha dut sota el braç. I, encara més: et sents culpable. Culpable d’anar a la feina. I si, a més, no has de fitxar, o tens certa flexibilitat, o no depens d’un rellotge, acabes plantejant-te si hi has de dedicar “tant”. “Total, no tinc tanta feina”. El problema no és que en tinguis molta o poca: és que hi has d’anar, és que t’hi has de dedicar, és que per això et paguen, sigui molta o poca, sigui urgent o no. És que tens un contracte (amb l’empresa o amb els clients, tant és).

La primera qüestió — la de deixar que tot el pes de la llei domèstica caigui sobre la mare — crec que és fàcilment corregible. Et mires al mirall, te n’adones que t’estàs escapolint de les teves responsabilitats, i fas propòsit d’esmena — en la línia del que es fa per a lluitar contra la síndrome PAS. Sempre i quan no siguis un desgraciat, està clar.

La segona és més fotuda. I és més fotuda perquè el context hi ajuda. Si et tornes un malparit perquè t’inhibeixes de la feina de casa i de la criança, a casa t’ho fan notar ràpid. Ràpid-ràpid. Però si dediques més (“massa”) temps a casa, els de casa t’ho agraeixen. I tu t’hi sents bé. És com un opi balsàmic que quan més t’hi submergeixes, més et parapeta dels problemes de la feina. Per a què tornar-hi.

Amb la fi del trànsit de la baixa, tot torna a lloc. Agafes la graella dels dies de la setmana, agafes els peons dels cangurs, els cavalls dels avis, les torres de l’escola, els alfils del pare, la reina de la mare, i planteges la partida per a defensar el rei. I aquí no es mou peça sense que tothom hagi pensat bé la jugada. Saps quan comença la feina i, més important, saps quan acaba. O quan ha de començar i quan ha d’acabar.

Articles relacionats:

Deixa un comentari

%d bloggers like this: