Que pensin com vulguin però que pensin com jo

Que pensin com vulguin però que pensin com jo
Fotografia de nens representant una Passió i un nen amb una estelada

Nens, religió i política. La imatge de l’esquerra, d’origen desconegut (potser de la @silviadomi22); la imatge de la dreta cortesia d’e-notícies.

Contra el costum força generalitzat, a casa a la Muriel no li vam voler posar arracades només néixer. I la cosa va ja per més de dos anys i mig. Ella ja tria (força) la roba, ja tria (força) les lectures, ja tria (força) les aficions, però, de moment, de les arracades, no se n’ha parlat més. Bé, sí, de tant en tant alguna àvia ens ho recorda, però ens fem l’orni.

De motius per a no posar-les-hi n’hi havia uns quants, però a mi (que en vaig ser el principal impulsor, tot i que de seguida hi va haver acord al concili familiar) em va semblar que no li havíem d’imposar res a algú que acabava d’arribar al món. Personalment tinc la màxima de no fer mai (o sempre que es pugui evitar) res que no sigui irreversible. I sí, les arracades són força reversibles… però… mira, això de foradar el personal, vaig pensar que ho decidís la Muriel quan en fos conscient. Al cap i a la fi, per què hauríem de foradar la Muriel i no el Jofre? Per obeir un costum? Hauria estat discriminatori? Sexista vers la Muriel? Sí, potser m’enfilo… però davant el dubte, que decideixi ella.

A l’hora de fer la preinscripció per a l’escola aquest també va ser un argument. Aquest vol dir la llibertat d’escollir. Deixant de banda les pròpies creences, ens va semblar més respectuós amb la Muriel que fos ella qui, més endavant, plenament conscient (o al menys molt més que ara) de les seves eleccions, escollís si volia professar una fe o no, adherir-se a una església o no. En conseqüència, totes les nostres opcions a la preinscripció eren escoles laiques.

Laiques, sí, i públiques, també. És a dir, amb uns valors i no uns altres. Ni millors ni pitjors, que se sol dir, però sí diferents a altres escoles. Fins i tot dins de les públiques hi ha diferències en la panòplia de valors que mobilitzen. I nosaltres n’hem escollit una i no una altra perquè preferim una escala de valors a una altra.

Ho aneu veient, no?

De vegades ens posem estupends i deixem que triï la canalla, quan siguin grans, que no els determinem amb els nostres judicis i prejudicis. Altres vegades, el mateix dia per la tarda, els exposem a uns valors, a una oferta cultural, a un llenguatge, a unes maneres, i no a uns altres perquè… perquè els volem condicionar.

La imatge d’uns nens ben petits escenificant la crucifixió de Crist durant la Setmana Santa m’ha assaltat aquest matí mentre feia el borinot per la xarxa. Ha estat tremendament colpidora. “Deuen tenir la més remota idea de què estan fent? De què significa?”. M’ho preguntava — i ho reprodueixo aquí — sense ànim de polemitzar. Era una pregunta honesta, un exercici intel·lectual que, en certa manera, vinc o venim fent-nos a casa des d’abans de néixer la Muriel (i ara hi tornarem a passar amb el Jofre). És evident que no saben què estan fent ni, menys encara, què significa: són, objectivament, massa petits per a abastar-ho. Els n’hauríem, doncs, d’apartar? O forma part del legítim llegat cultural que volem deixar als nostres fills, de l’aparatatge social i socialitzador amb què se les hauran de veure des que van néixer en endavant?

Per a no centrar-me en la religió, he volgut acarar la fotografia amb una altra professió religiosa: el nen petit que duu una estelada en una fotografia de la Diada de 2013. Sobre això, em va resultar molt interessant la peça que l’escriptor Joan Carreras va fer a rel de la polèmica que es va generar aquella diada per determinades declaracions que menors d’edat feien sobre la independència. A Els nens de l’Info-K l’autor venia a argumentar que els nanos també tenen opinió, tenen necessitats informatives i el que feia el programa de televisió Info-K era tancar el cercle: treure d’un tema d’actualitat, preguntar als nanos, informar als nanos de l’opinió dels seus companys. L’article em va agradar molt (llegiu-vos-el, val la pena) però no em va treure del meu dubte: per a mi, és evident que la canalla no saben ben bé què estan fent ni, menys encara, quines implicacions té tot plegat: són, objectivament, massa petits per a abastar-ho. Els n’hauríem, doncs, d’apartar? O forma part del legítim llegat cultural que volem deixar als nostres fills, de l’aparatatge social i socialitzador amb què se les hauran de veure des que van néixer en endavant?

La meva filla durà arracades quan vulgui i farà la Comunió o es farà indepe si així ho vol; però respectarà el color de la pell, el gènere, la procedència geogràfica i l’orientació sexual perquè li barrinaré el cervell fins que no tingui dubte que no és una racista, una sexista, una xenòfoba o una homòfoba. Aquests dos extrems els tinc clars.

El que no sé és on és la ratlla entre el que ella ha de voler i el que jo voldria que ella volgués.

I pensar que ja em costa que no vulgui les botes de pluja quan fa un sol que esberla les pedres…

Articles relacionats:

7 Comments

  1. Interessant, però molt complicat. Els pares sempre són exemple, per acció o per omissió. Per tant, fem o no fem estem educant. No crec que hi hagi educació neutre. Els pares i els seus valors i comportaments no els trien… és el que toca :-) que tinguem tots sort!

    Reply
    • Això ha sonat a “morituri te salutant” total, Guillem ;)

      Reply
      • Porto 3 dies seguits d’immersió total infantil. Perdona el fatalisme. Quan comenci el cole tot serà millor. Llavors les eduquen els companys al pati. Molt més neutre. :-)

        Reply
  2. A casa hem fet una tria semblant a la teva. Jo sóc cristiana practicant, però no he volgut batejar el meu fill una mica pels mateixos motius que tu no li has volgut fer arracades. Ve a missa amb mi i espero que n’aprengui almenys els valors, però fer-se del “club” ho pot fer més endavant… si vol.

    I la família tampoc no entén que el vulguem dur a la pública. “Les oportunitats de futur, els contactes, són a la privada”, diuen. Però és que jo no vull que el meu fill entengui que els contactes són el més important. Vull que aprengui els valors que jo mateixa, com a professora d’un centre públic (que va sortir escaldada de les privades on treballava), imparteixo entre els meus alumnes: igualtat d’oportunitats, fraternitat, justícia social, esforç…

    L’ecologia, el respecte i l’amor sí que són coses que penso que ha d’aprendre a casa. I, per sort, el gust per la música sembla que ja el porta a nivell epigenètic ^_^

    Reply
  3. Bienvenido al club!!! Y espérate que tengan 10 años, o 14, o más, que lo vas a flipar con eso de hasta dónde pueden elegir y hasta donde marcas tú ;)

    Reply
  4. Com diuen per aquí, no pots deixar mai d’educar. Qualsevol cosa que fem té una repercussió en les criatures. El millor que podem fer, doncs, és predicar amb l’exemple i transmetre aquells valors humans que creiem que han de rebre i que després ells solets processaran. El seu caràcter i els seus impulsos els faran treure una mica d’aquí i prendre una mica d’allà, però la nostra obligació és, com a mínim, posar ls cartes sobre la taula i que ells puguin triar.

    Els valors humans van molt més enllà que una religió o una creença política. Segurament aquestes ideologies s’hauran fundat en base a uns valors bàsics, però les ideologies són productes artificials de les necessitats humanes de controlar la voluntat dels altres i fer que pensin com tu (o per alguns, de deixar-se dur i no haver de decidir). Per això jo crec que les ideologies les hem d’apartar de les criatures des d’un principi, perquè si n’abracen una, exclourem totes els altres valors que no inclouen, per norma, aquests ideologies ben definides i tancades.

    Religió, política, afiliacions de qualsevol mena (i aquí hi incloc el Barça, el Madrid i l’Espanyol) són opcions que poden prendre més endavant, si és que algun dia s’interessen per aquests temes. Però una cosa és clara: quan ens preguntin per tot això, cal explicar-los tan bé com poguem en què consisteix cada un d’aquests ismes, per a que tinguin com més informació millor i puguin fer amb ella allò que decideixin (que serà el millor).

    Però és clar, això porta feina. I no ens enganyem, sempre és millor que segueixin les teves passes. Però a no ser que siguis el cap de família de les Flos Mariae i tinguis prou prole i diners per crear el teu propi món imaginari apartat de la resta d’éssers humans, hi ha una cosa que hem de tenir en compte: com més fiquem una idea al cap dels nostres fills, més possibilitats hi ha que la facin servir en contra nostre el dia que, amb la rabieta, ens vulguin fer enrabiar.

    Òbviament aquesta és la meva opinió, que després acosegueixi dur-la a terme ja és una altra cosa.

    Reply
  5. En tot cas, del que es tracta és de que li expliquis totes les opcions i que llavors esculli lliurement. Segurament ho farà per imitació però almenys tindrà el “material” per poder sospesar si ho fa perquè vol o perquè ho fas tu.

    Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: