De moment, tot va bé

De moment, tot va bé

Avui donem la benvinguda al Josep Asensio, pare de la Joana. De futbolista frustrat a informàtic, i que escriu de tant en tant. Dissabte, de nit. La Joana i sa mare dormen al menjador, l’una al meu costat, estirada al sofà, i l’altra arronsada al seu cabàs, que gronxo compassadament per temor que, en aturar-se, es desperti. Al cap d’una estona, amb el cor en un puny, deixo de gronxar-la. Segueix dormint. Per celebrar-ho, em serveixo un got de whisky i començo a mirar la segona temporada de “House of Cards”. Surto un parell de cops al balcó, a fumar, entre capítol i capítol. La plaça de davant està a la penombra, mal il·luminada per l’absurda política energètica de l’Ajuntament. Hi veig algunes siluetes, sento paraules en un idioma que no identifico. Un cotxe de policia, fugaç, travessa el carrer projectant una llum blava, que fa més efecte sense el so eixordador de la sirena que l’acompanya normalment. Fa uns anys valorava l’èxit de la nit de dissabte en funció de la ressaca del dia següent i ara sóc feliç observant com dormen les dones de la casa. La diferència no l’explico per un brot sobtat de maduresa o perquè m’hagi tornat avorrit -d’això n’hi ha proves des de fa temps- sinó per l’efecte d’una creixent lucidesa que neix de la por terrible a que tot vagi malament. Tenir una filla no et canvia la vida, et canvia la mirada. Amb la C. hem fet un recompte de malsons: des que la Joana va néixer, fa tres mesos, hem somniat que la segrestaven, que la perdíem, que la raptaven...
Fill, hem de parlar.Hijo, tenemos que hablar.

Fill, hem de parlar.Hijo, tenemos que hablar.

Encara queda molt lluny la situació en la que li hagi de dir al meu fill la tant peculiar frase “Fill, hem de parlar”. Però abans s’ha de fer molta feina i entre altres coses, acompanyar el desenvolupament del llenguatge (la parla, la lectura, l’escriptura, etc.). A casa nostra, tenim dues llengües maternes diferents: el català i el portuguès, i això ja marca unes condicions de bilingüisme de partida. Però evidentment com que no volem deixar de banda l’anglès ni el castellà, la situació ja s’anima. Jo li parlo en català, ella li parla en portuguès, entre nosaltres parlem castellà/portuguès i ara comencem a introduir el català. I de tant en tant utilitzem l’anglès. Així que hi hauria dues llengües principals i dues secundàries. Hi ha molts blogs, webs, llibres i estudis sobre el bilingüisme, trilingüisme i l’ús de múltiples llengües amb recent nascuts i primers anys de vida. Com en tants altres temes, hi ha estudis, opinions i llegendes de tot tipus. Alguns diuen que trigaran molt més a parlar, d’altres que confondrà al nen, d’altres parlen de la possibilitat de que el nen prefereixi una de les llengües i en rebutgi unes altres… I al final les experiències reals de les famílies són de tots colors. En aquest article de TrilingualChildren, recullen molta informació amb enllaços a altres articles realment interessant. Com per exemple la descoberta d’estudis recents que rebutgen les hipòtesis que els nens i nenes bilingües o multilingües retardin la parla pel fet d’estar exposat a dues o més llengües. Val la pena també llegir els comentaris de famílies que expliquen la seva experiència, i...
They say your brain is a comic book tattoo

They say your brain is a comic book tattoo

Recordo el menjador de casa meva amb la típica tauleta davant del sofà i, a sota, es podien trobar entre revistes, diaris i Jueves plens de pols, petits recopilatoris de Mafalda i Peanuts. I recordo, encara avui, certes tires que em van impressionar. Compartint una angoixa amb els seus protagonistes que ben bé no entenia. A continuació, quatre lectures infantils per adults amb l’excusa més mainstream possible: Sant Jordi. Peanuts Potser el còmic per antonomàsia protagonitzat per nens que no es comporten com a nens en absolut. Peanuts (coneguts en aquestes terres com les aventures de “Snoopy”, “Charlie Brown” o de “Carlitos y Snoopy”) va ser una tira còmica escrita i dibuixada diàriament per en Charles M. Schulz durant gairebé 50 anys, des de l’octubre del 1950 fins al gener del 2000, pocs dies abans de la seva mort. Probablement la història més llarga mai publicada, va consolidar el format de tira còmica continuada amb gag. Els seus protagonistes, ja mítics, són l’insegur i pessimista Charlie Brown, el gos (cada cop més antropomorf a tots els nivells) Snoopy i una sèrie de personatges contemplatius però extremadament rics en matisos malgrat rondar tots les edats de 4 a 8 anys (Linus, Lucy, Schroeder, …) que són un hibrid de nen i adult. Són un mitjà a través del qual Schulz retratava les seves pròpies experiències d’infantesa, els seus traumes, manies o la seva visió de la vida com a adult a través el món simplificat dels nens, atacant temes socials tan diversos com la psiquiatria, l’art o la religió. A molts d’ells els podem veure créixer (i fins i tot...
Que pensin com vulguin però que pensin com jo

Que pensin com vulguin però que pensin com jo

Contra el costum força generalitzat, a casa a la Muriel no li vam voler posar arracades només néixer. I la cosa va ja per més de dos anys i mig. Ella ja tria (força) la roba, ja tria (força) les lectures, ja tria (força) les aficions, però, de moment, de les arracades, no se n’ha parlat més. Bé, sí, de tant en tant alguna àvia ens ho recorda, però ens fem l’orni. De motius per a no posar-les-hi n’hi havia uns quants, però a mi (que en vaig ser el principal impulsor, tot i que de seguida hi va haver acord al concili familiar) em va semblar que no li havíem d’imposar res a algú que acabava d’arribar al món. Personalment tinc la màxima de no fer mai (o sempre que es pugui evitar) res que no sigui irreversible. I sí, les arracades són força reversibles… però… mira, això de foradar el personal, vaig pensar que ho decidís la Muriel quan en fos conscient. Al cap i a la fi, per què hauríem de foradar la Muriel i no el Jofre? Per obeir un costum? Hauria estat discriminatori? Sexista vers la Muriel? Sí, potser m’enfilo… però davant el dubte, que decideixi ella. A l’hora de fer la preinscripció per a l’escola aquest també va ser un argument. Aquest vol dir la llibertat d’escollir. Deixant de banda les pròpies creences, ens va semblar més respectuós amb la Muriel que fos ella qui, més endavant, plenament conscient (o al menys molt més que ara) de les seves eleccions, escollís si volia professar una fe o no, adherir-se a una església o...
Pares i violència, a quina temperatura bull la sang?

Pares i violència, a quina temperatura bull la sang?

Sembla que cadascú té una temperatura d’ebullició de la sang diferent, que fa que a uns els bulli de seguida, a d’altres trigui una mica més i a alguns no els bull pràcticament mai. Per bullir la sang em refereixo a aquella ràbia que corroeix per dins, que comença als peus i va pujant poc a poc per tot el cos. En els rars moments que arriba al cap i es comença a treure fum, és quan sonen totes les alarmes i ja dependrà de l’autocontrol de cadascú per saber com acaba la història. Doncs des de fa uns dies m’estic fixant que això de ser pare trastoca la física i la química interna – potser qüestió de testosterona o d’altra hormona – i fa que la temperatura d’ebullició de la sang sigui molt més baixa que de costum. Parlant clar, aguantes menys i saltes a la primera de canto. Però no estic parlant de quan a les 3 de la matinada t’has de llevar per canviar bolquers, no trobes l’interruptor, cau tota l’aigua per terra, es trenca el got de vidre i s’ha mullat mig sofà. Això forma part de la festa i és una alegria indescriptible, res de ràbia ni de bullir la sang. Estic parlant de quan vas a creuar un pas zebra empenyent el cotxet amb el nen a dins, quan els cotxes ja tenen els semàfor en vermell, i un autobús de 12 tones i 37 passatgers segueix gas a fondo com si el vermell volgués dir “100 punts si atropelles un vianant, 200 una àvia, i 300 un nen amb cotxet”. I això...
Tu a París, jo a la feina

Tu a París, jo a la feina

Jo sóc impacient de mena. Bé, més que impacient — que també — el que realment duc malament són les situacions transitòries. Els impasse, que en diuen més al nord. I la situació transitòria per excel·lència en això de la paternitat és la baixa de maternitat. O, millor dit, la baixa de maternitat mentre no hi ha baixa de paternitat. M’estic explicant fatal. La seqüència és la següent: Embaràs, que ja és una situació transitòria de l’alçada d’un campanar, però que acaba fins i tot convertint-se en normalitat. Els quinze dies on ambdós tenim permís per a no anar a la feina. Això és transitori, però entre que es fa curt i que tota la família és a casa i fent un munt de coses, també acaba essent com una cosa mig programada. El moment on tu, home, tornes a la feina (si la tens, és clar, però això ja són figues d’un altre paner) i la mare es queda a casa, generalment 14 setmanes més, tot i que de vegades més (compactació de lactància, vacances que coincideixen, altres permisos). Retorn de tothom a la normalitat, és a dir, cada ovella al seu corral: tothom a treballar, canalla a escola o llar d’infants, logística d’avis i cangurs a tope. La normalitat. Nova normalitat, però normalitat. El punt 3 el duc fatal. No em malinterpreteu, no és que no vulgui anar a la feina, és una altra cosa. Tampoc és que em passi com al tòpic (tòpic real: en conec uns quants): el pare penques que s’escapoleix del caos que hi ha a casa estirant la jornada laboral per davant...
Through A Long & Sleepless Night

Through A Long & Sleepless Night

El típic nen que es desperta a mitja nit i, a les fosques i abraçat al seu peluix, creua el pis fins al llit dels seus pares i s’acomoda entre els dos*. De naturalesa mig Ninja, els nens perfeccionen la seva tècnica fins al nivell de despertar-nos al matí per anar a treballar i trobar-nos inesperadament un marrec al nostre llit. Ningú sap com. Ningú sap quan. Però ha passat i allà estan ells, relaxats, calentons i enxovats. L’escena és tan típica que sembla d’arxiu. L’Emma sempre ha sigut de bon dormir. Sí, ho sé, sóc el típic pare que quan algú es queixa de les hores de son perdudes al limb de les hores de son perdudes es troba en la vicissitud d’escollir entre la mentida social i somriure incòmodament amb un “No, si ja…” entre les dents o respondre amb normalitat que la seva filla dorm onze hores seguides des de que era un bebè. Escullo respondre amb la versió oficial per pragmatisme malgrat hi ha qui us dirà que aquests nens no existeixen. Si podeu superar el rebuig inicial de les comparacions odioses i seguiu llegint, heu de saber que aquest bon dormir té un peatge. Tot va començar amb uns estranys sorollets guturals semblants a la llengua dels Orcs que feia l’Emma quan estava al moisès, de recent nascuda. Tirant d’experiències adquirides amb la neboda que NO DORMIA BÉ, vaig deixar caure la mà dins el bressol, mig adormit, mig en estat de vigília i, oh, sorpresa, l’Emma s’apropava la mà a la galta i l’escalfor la relaxava fins a passar a modo mute. Això...
Putos Nens

Putos Nens

Queda demostrat que els pares no tenim una línia editorial clara. Avui donem la benvinguda al Jair Domínguez. Té dos fills, és escriptor, periodista i toca la guitarra i canta amb The Gudjohnsens.   Més que cap droga o vici inconfessable, més que qualsevol trauma infantil o accident de trànsit, els putos nens et destrueixen el cervell de manera irreversible. Et tornen boig. Oblida tot el que t’hagin explicat sobre “l’experiència de ser pare” o del “miracle de la vida”. Els nens et torturaran fins que no siguis més que una massa de carn palpitant demanant pietat i una mort ràpida. Estic de conya. Ser pare és fantàstic. No, seriosament: ser pare és un infern. Té moltes coses positives, òbviament. Del contrari veuríem corrues de pares enfilant el penya-segat més alt de Catalunya, com un ramat de lemmings, cercant un final més digne per a les seves patètiques vides. Fa quatre anys que no dormo. És cert. I en tinc ganes, us ho juro. Quan era jove i eixelebrat i consumia estupefaents tampoc dormia gaire, però aleshores era per voluntat pròpia. Ara vull dormir. Però no puc. És el que té ser pare. No donaré consells a cap futur pare. És ridícul. La paraula paternalisme té una connotació pejorativa precisament per això. Hem de partir de la premissa que ningú té la veritat absoluta sobre res. L’Eduard Punset és molt llest, però la filla se li ha fet de Ciutadans. Einstein potser tenia molt de coco, però els nanos i la dona estaven traumatitzats i volien assassinar-lo. Ser pare no és una ciència exacta. Però més enllà dels consells...