Les vademares del vadepares

Les vademares del vadepares
Mètriques del Vadepares al Facebook, a 4 de maig de 2014

Mètriques del Vadepares al Facebook, a 4 de maig de 2014

El que apareix més amunt, com diu el peu de foto, és la freqüència d’edats i gènere de la gent que ha fet un “m’agrada” a la pàgina de Facebook de Vadepares — no patiu, que l’apunt no va de jo-la-tinc-més-gran.

Fixeu-vos-hi que, tot i que els autors d’aquesta pàgina som tot homes, el tema del que parlem és a grans trets la “paternitat” i amb molta probabilitat tenim més amics que amigues, tenim una audiència clarament esbiaixada cap al cromosoma XX. De fet, molt esbiaixada. També tenim un grans desviacions en el tema edats respecte el que és estadísticament normal  a Facebook. Però aquesta era d’esperar: entenem que el tema paternitat no tingui massa interès entre el tram 13-24 anys: molt millor els One Direction o la Katy Perry, on vas a parar — tot i que sospitem que molt de l’interès que generen els integrants de One Direction o la Katy Perry està relacionat amb la reproducció, però matem-ho aquí.

Tornem al perquè d’aquesta brutal desviació tant en termes generals com en termes esperats.

Al Vadepares tenim dues teories.

La teoria cràpula sensible

La primera teoria que tenim és que els pares sensibles molen. I nosaltres som pares sensibles.

O no. De fet, som uns cràpules, com tots els tios. Ja ho diuen els pares a les seves filles que tots els homes són iguals. No sé perquè nosaltres hauríem de ser diferents.

I per això vam muntar el blog.

Sabem que un dia les mares dels nostres fills se n’adonaran que som uns cràpules i uns calaveres, el fenotip del gen XY per excel·lència. Ho duem codificat a foc al genoma. I quan se n’adonin, i ens fotin fora de casa, hem de tenir un pla B. El pla B és el blog. Som sensibles, som ocorrents, som simpàtics, som manyosos, som bons pares.

Aquest blog és un atrapamosques.

I com mostren les estadístiques a Facebook, funciona a les mil meravelles.

De fet, funciona en quantitat i en varietat. Com va dir algú al Concili Vadepares II, n’hi ha joves i n’hi ha de <acronynm title=”Mothers I’d like to fuck”>MILF</acronym>. Què més es pot demanar? Ah, sí, que ens espereu. Que tard o d’hora n’acabarem fent alguna de grossa i vindrem a demanar-vos… consol.

La teoria dia de la mare

La segona teoria que tenim és que això de la major afluència maternal a un blog — en principi — de tios és el que la literatura universal ha definit com a patriarcat, masclisme, sostre de vidre, relegació de la dona a la vida privada, tòpic de la dona cuidadora i mil altres adjectius i conceptes que vénen a dir el mateix.

Segurament hi ha un atenuant en aquesta percepció. En parlarem un altre dia. Però la idea és que els estils de pares i mares són diferents. I bo i que s’impliquin per igual en la cura dels cadells, els estils els fan més invisibles als uns i més visibles a les altres. Deia un amic meu que la història no oficial del GPS és que els homes preferim muntar una xarxa de satèl·lits abans que preguntar on som o per on es va a un lloc. El mateix amb els nanos: els homes ens ho maneguem sols a base de Google i més Google i les mares infesten els fòrums i la blogosfera de preguntes i respostes. Preguntes i respostes que els pares trobem, llegim i aprofitem quan tirem de Google, tot sigui dit. Però que mai comentem.

Pot ser.

Però també pot ser que no. Que el tema canalla encara sigui un tema de mares més que de pares. En concret, i segons la nostra estadística matussera personal, en proporció dos a un. Ei, i de la nostra generació. No allò de “ui, els nostres pares ni cas de la canalla, pero no parlar dels avis”, no. De la nostra generació (nostra vol dir la dels vadepares) i de la generació que ens trepitja els talons.

Hi ha una frase del José Luis Sampedro que va dir al Singulars fa uns anys i que em va quedar gravada a la memòria. El Jaume Barberà s’esglaiava per la corrupció i el Sampedro li contesta (cito de memòria): “Hombre, Jauma, tiene usted todo el derecho del mundo a indignarse. Pero sorprenderse, a estas alturas, hombre, soprenderse ya no”.

Jo, per una vegada, hagués volgut soprendre’m.

Hem d’eliminar el dia de la mare.

O fer que hi hagi un dia del pare, però no la xorrada de les corbates i els cendrers de fang del dia de Sant Josep.

Mira, he començat de broma i he acabat encès. Deu ser cosa de la crispació.

 

 

Articles relacionats:

1 Comment

  1. Vaig descobrir el vostre blog l’altre dia no recordo ben bé com, googlejant ves a saber què… i precisament em va cridar l’atenció que estigués escrit per homes, és poc habitual en aquest mundillo de la mapaternitat trobo… I m’agrada precisament això, la visió de la mateixa experiència que estic visquent des del prisma masculí. ;)

    Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: