Benvingudes rebequeries

image

Escric aquest breu apunt abans no sigui massa tard, quasi de forma preventiva i abans també que la meva experiència amb les rebequeries, avui relativament recent i a hores d’ara encara poc dramàtica, me’n faci impossible qualsevol defensa o contemporanització. Per tant, fet aquest advertiment, i esperant que les coses es mantinguin raonablement tranquil·les a casa (ai!), aquí van unes poques línies per endreçar quatre pensaments que em corren pel cap avui. 

La rebequeria és en realitat una exploració, un diàleg frustrat que no troba les paraules. No és xantatge, no són ganes de portar-nos als límit, no és, en cap cas, que els que els nostres fills s’hagin convertit en sàdics d’un dia per l’altre… és que creixen, que el seu univers d’emocions esdevé, sortosament, més complex i ric. Aquest creixement interior no té encara els recursos del llenguatge suficients per canalitzar-se o drenar sense provocar nusos i embussos… és, en definitiva, un aprenenatge, un exercici, i encara que sovint no ho sembli gens, un camí… que avança. Benvingudes rebequeries perquè vol dir que el nostre fill o filla es fa gran.

Pel nen o nena, la rebequeria és també la cerca del límit, l’expressió d’una voluntat i la posterior gestió del ‘no’; en la rebequeria veiem reflectida amb cruesa la conformació progressiva de la personalitat social, la manera com la cultura va imposant-se al sentiment en estat pur. Benvingudes les rebequeries perquè els nostres fills hi aprendran el difícil encaix entre plantar-se i deixar passar, i potser d’aquest moment guardaran uns grams de paciència i rebel·lia. Benvingudes també les rebequeries per què en mostrar-nos l’artifici d’algunes convencions ens conviden a repensar-nos, mentre pintem bolquers i canviem llunes i sols (o era al revés?).

Benvingudes les rebequeries, perquè després de l’angoixa, les llàgrimes enormes i els cops… ve la dolça reconcil·liació. I no hi ha res com la calma a casa després d’una… rebequeria. 

  • Informació més útil: Cinc claus per afrontar una rebequeria..

    image

    Articles relacionats:

  • 3 Comments

    1. A mi el que em passa és que, sempre, tinc la sensació de que només els meus nens agafen rebequeries. Els vostres també?, sovint?
      Hi ha moltes teories al voltant de les rebequeries, que si cal deixar-los, que si cal acompanyar-los, que si cal castigar-los, que si…..
      Al final el més efectiu és el de sempre: sentit comú.
      Estic totalment d’acord en que les rebequeries tenen molt a veure amb el desenvolupament del llenguatge del nen.
      Ara per ara, i ja se que la mostra és petita, a casa, la nena parla molt més que el nen, té molt més vocabulari i claredat. El nivell de frustració també és menor.
      Seguirem investigant.

      Reply
    2. Qui ho diria que un espectacle de crits i plors descontrolats sigui un procés de maduració. Mira que es raro l’ésser humà…

      Reply
      • Mira si maduren que després creixen, es tornen polítics i passi el que passi a les eleccions ni ploren ni criden, sinó que riuen i s’abracen de bé que ha anat tot.

        Reply

    Deixa un comentari

    %d bloggers like this: