Voldria explicar-te una cosa

Voldria explicar-te una cosa
Fotograma de la pel·lícula The Wall

Fotograma de la pel·lícula The Wall.

Avui voldria… bé, de fet necessito explicar-te una qüestió important. A cavall entre el pla personal i el pla professional. Potser per això és important. Transcendental, potser, ja que afecta esferes centrals en la vida d’un mateix. N’hem de parlar perquè haig de prendre una decisió… bé, jo crec que és una decisió que hem de prendre a curt, màxim mitjà termini.

Resulta que

— Papaaaaaaaaaaaa!
— Digues?
— Avui, avui, el Marc López ha caigut… ha caigut…
— Ah, pobre!
— El Marc López ha caigut i s’ha fet maaal… al diiiiit… el Marc López ha caigut…
— Oi, pooobre Marc López, eh!
— Síii, pobre. Ha caigut. El Marc López.

Resulta que s’està parlant la possibilitat que

— UAAAAAAAAAAAAAAAAAA!

la possibilitat que s’engegui de nou allò de

— UAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!

que s’engegui

— Un moment, Isma, estigues un moment pel Jofre que no sé què té.
— Joooofre, què teeeeens?
— UAAAAAAAAA!
— Crec que no pot dormir. Vine, Jofre.
— …
— Jastà, així, veus, en braços, veus, jastà.
— …

Bé, sí, on era. Sí, es torni a fer

— NO VUI!!!
— Eh?
— QUE-NO-VUI!!!! NO VUI CROQUETES!
— Muriel…
— NOOO, croquetes NO!
— Bé, doncs deixa-les a
— NOOOO, no vui croquetes. Vui un huevo.
— No, Muriel, un huevo per sopar no. Si no tens gana deixa les croquetes però un hue
— UN HUEVO!
— No hi ha huevo, Muriel. Aquí tens unes croquetes. Si les vols bé, si no, també. Però no hi ha huevo.
— AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAH!
— Muriel, vine amb la Mama. Està cansada. Han anat d’excursió i està petada.
— AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAHHHH!
— Vine, Muriel, jastà, jastà, vine.

Uffffffff. Cag… nono, no dic tacos. Deia: Dayton, Ohio. L’any passat. Recordes? La Fundació aquella que

— El Marc López ha caigut. I s’ha fet mal al dit. I plorava. I li han posat una tirita.
— Clar, per a curar-lo.
— Jo vull una tirita. Del Dodaimon. Les tirites de l’avi del Dodaimon. I de la Kitty. Vull una tirita.
— Muriel, tu no t’has fet
— Una tiritaaaaaa, UAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAH!!
— Vols portar les tirites que li va regalar ton pare?
— Osti, no sopa i ara cedirem amb les tirites?
— La tirita del Dodaimooooon, UAAAAAAAAAAAH!
— Isma: les tirites!!
— Muriel, vols acabar-te les croque
— La tiritaaaaaa, com el Marc Lópeeeeeeez…!
— Ja va, ja va. Aquí, les tirites.
— Les tiriteeees!!! Dodaimoooon!!! La Kittyyyy!!!
— Muriel, vols les c
— No, no vol les croquetes, deixa-ho estar.

A veure… mmmmm… Dayton, Ohio. Juliol. Una setmana. Haig de contestar demà sí o sí. T’hi veus amb cor de quedar-te sola amb els dos o no? Els meus pares són aquí i ta ma

— Papi, vui na durmí.
— Vols anar a dormir?
— Shi…
— Va, nem.
— Tinc pipi.
— Fem pipi abans d’anar a dormir, sí?
— No, plica conte.
— Però no tenies pipi?
— No: plica conte! El dels dindis que caçaven la Lluna.
— …
— Plicaaa!

Hi havia una vegada, uns indis que patien una gran sequera i tenien molta, molta gana. Mira, veus que prims que estan? I això són les tipis: són les tendes on dormien els indis. I aquí hi ha la foguera on cuinaven el menjar. Però no en tenien, de menjar, perquè hi havia una sequera moooolt gran i no hi havia animals per caçar. Caçaven amb arcs i fletxes. Mira, mira, com duen arcs i fletxes els indis. I llavors, va passar que per culpa de la sequera…

Articles relacionats:

1 Comment

  1. Les converses a casa són així! Nosaltres ara per ara, ens escrivim emails. Tenim una relació postal, com al segle XIX

    Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: