Recollida o extracció de les escoles

Fotograma de la pel·lícula Tropic Thunder.

Fotograma de la pel·lícula Tropic Thunder.

Avui donem la benvinguda al Quim Brugué, un nou pare convidat.

Recollir els nostres fills i filles a l’escola és una de les activitats a les quals els pares i les mares dediquem una part important del nostre temps. En el meu cas, amb tres fills (18, 14 i 11), tinc una clara sensació d’haver passat molt i molt de temps al patí de l’escola —esperant, xerrant, manant la presa, repartint berenars o buscant jerseis perduts. Ho fem de manera mecànica, sense donar-hi més importància.

Com que sóc una persona d’ofici estrany i sospitós —professor de ciència política i de l’administració— em va donar per observar els comportaments diferenciats dels pares i de les mares a l’hora d’executar aquesta tasca recollidora. Un mal entreteniment, en sóc conscient. I no voldria ser políticament incorrecte, però vaig establir una taxonomia entre dues formes de recollir els fills i les filles a les escoles: la masculina i la femenina.

Deixeu-me començar amb una afirmació rotunda: els pares som un extraordinaris professionals de la recollida dels nostres fills i filles a les escoles. De tot hi ha, òbviament, però en general els pares saben concentrar-se en la seva feina, no es deixen distreure fàcilment i disposen d’estratègies diverses (com mirar el mòbil o ubicar-se en un racó) per tal d’aconseguir maximitzar l’eficiència amb la qual satisfan un objectiu clarament definit: treure el nen o la nena de l’escola. Són uns grans professionals, uns cracs de la recollida. O potser hauria de dir de l’extracció dels seus fills i filles de les escoles?

Amb una mica menys de rotunditat i amb molta cura de no ser mal interpretat, també he d’exposar que –segons els meus estudis realitzats a través de l’observació participant- les mares … bé … no sé com exposar-ho … en tot cas se’ls podria aplicar la qualificació de “podrien millorar”. Entenc i no discuteixo que cadascú dedica el seu temps a allò que vol; però, des d’una òptica estrictament professional, no puc deixar de notar les limitacions en la seva manera de recollir fills i filles a les escoles. Parlen, es distreuen, ara cap aquí, ara cap allà i, finalment, allò que els pares fèiem amb 5 o 10 minuts, elles acaben fent-ho amb 40 o 45 minuts. Si ho miréssim com una metàfora de servei públic –i entenc que no hi ha cap necessitat de fer-ho- hauríem de concloure que la seva feina no passaria els filtres de qualitat ni satisfaria cap indicador de rendiment. Probablement, després d’avaluar-les, es quedarien sense plus de productivitat. Dediquen molt més temps (un recurs escàs) a aconseguir treure els nens de l’escola, de manera que la seva ineficàcia i ineficiència es fa palesa.

Així doncs, a diferència de les mares, els pares, amb una actitud professional i competitiva, no es distreuen i es limiten a concentrar-se en la seva feina. Encara el nen o la nena no ha tret el cap per la porta, ja l’han agafat, ja han creuat el patí i ja pugen al cotxe. Cap a casa, amb una economia i una eficiència extraordinària. Aquesta professionalitat, però, això també cal reconèixer-ho, provoca que al matí següent el nostre sigui l’únic nen o nena que no porta el xandall: no ens hem assabentat que havien canviat la classe de gimnàstica. També ens obliga, quan per alguna raó no podem anar a buscar el nostre fill, a externalitzar la feina, a pagar a un altre professional perquè ens faci el servei: no disposem de les xarxes de confiança imprescindibles (ni dels telèfons) per demanar-ho a algun altre pare o mare. I explica perquè no sabem res ni de com funciona l’escola ni de qui són els companys dels nostres fills ni què succeeix amb les activitats extraescolars: la nostra concentració en la tasca extractora impedeix qualsevol altre coneixement lateral.

Mentre, les mares continuen parlant. Sembla que no tinguin presa. De vegades quan el nen o la nena surt de la classe passa una estona perdut, jugant amb els companys mentre les seves mares continuen impertorbables amb les seves coses. Si hi ha algun pare pels voltants, s’aprecia com perd la paciència davant de la ineficiència d’unes mares que perden el temps, que es distreuen i no fan la feina. Però sí que fan la seva feina, i de quina manera! No són tant ràpides, és cert, però saben que demà cal portar el xandall, intercanvien informació sobre activitats extraescolars, comenten els problemes vinculats a un ús excessiu dels mòbils, s’expliquen on comprar roba a bon preu i s’ajuden les unes a les altres quan ho necessiten. Són tècnicament pitjors, però el seu servei és infinitament més ric, més sofisticat, més complex, més complet, …. molt millor per als seus fills i filles.

Acabo amb una referència que em torna a delatar com a professor de ciència política. Aristòtil, el savi de la Grècia clàssica, afirmava que mai el més savi dels homes seria tan savi com molts homes. És a dir, que la intel·ligència és quelcom que es cultiva i es genera col·lectivament, a través dels intercanvi i del diàleg. Doncs bé, potser els pares som més eficients, però la nostra intel·ligència és molt precària. A les mares, des de l’estupidesa masculina, les podem acusar de perdre el temps però, en realitat, estan actuant amb intel·ligència. I això, indubtablement, és el que hem d’oferir als nostres fills i filles.

Articles relacionats:

3 Comments

  1. Quim, i ja que parlem de qualitat de servei, no oblidem que des de la perspectiva del client (els fills) la metodologia materna és infinitament millor valorada que la paterna: “La mare sempre ens deixa jugar una estona aquí fora i tu sempre ens fas anar ràpid cap a casa…”. ;-)

    Reply
  2. ja ja ja quanta raó tens! jo sóc mare i accepto amb deportivitat els comentaris del teu post i et felicito. Jo tinc una estratègia personal…..si tinc pressa intento que el meu marit vagi a buscar al Nil, per raons òbvies, però si no tinc pressa hi acostumo a anar-hi jo. El problema greu ve quan tinc pressa i el pep treballa……………………..complicat!!!

    Reply
  3. En resum, s’ha d’escollir entre velocitat i qualitat. Jo també soc de triar velocitat. A vegades es paga, però altres vegades surt a compte.

    Reply

Trackbacks/Pingbacks

  1. The Love I’m Searching For | Va de pares - […] “temes que poden interessa pares de la lalr infants” No veig millor situació en l’àrea de recollida dels infants…

Deixa un comentari

%d bloggers like this: