I sento xiular el tren

Tren reflexat a l'aigua

Listen to the train whistle whine, cortesia de Don McCullough.

Escric aquestes línies assegut en un Euromed camí de València. Quan les publiqui segurament ja seré a la Universitat de València on vaig a fer-hi un curs, o a la residència d’investigadors on m’hostatjaré després, o a l’Euromed de tornada. En qualsevol cas, no ho faré des de casa. L’Euromed, la Universitat de València o la residència d’investigadors no són casa ni res que s’hi assembli, per molt que per tres dies faré veure que ho són.

El Jofre no notarà la meva absència.

La Muriel comença no només a notar-les, sinó a ser-ne conscient, com conscient és ara de quan torno a casa tan tard que ja s’ha allitat o matino i marxo amb tothom encara al llit. Pel matí, o per la tarda, ho recorda. I, d’una manera o d’una altra, ho fa saber.

Des de fa prop de tres anys, els viatges i extres fora del que solem considerar jornada laboral han passat a computar-se en termes de sopars i esmorzars perduts, així com en anars a dormir i llevars entomats. Si haig d’avaluar la possibilitat de fer una cosa, ho faig en relació a si em puc perdre un sopar amb els de casa, o no ser a casa a l’hora del xafarranxo que suposa llevar-se, esmorzar, vestir-se, fer bosses i anar a escola. Recordo amb molta acritud, per exemple, una participació que vaig fer en un mitjà que, a més de totalment inútil i estúpida, va fer que em perdés un dels primers banys de la Muriel. I, a més, va fer recaure sobre les espatlles de sa mare una partida extra al joc de la paternitat — que, aquella nit, va ser només maternitat.

Aquesta és ara la moneda de canvi amb què es mesuren moltes coses.

I, com en els termes de diners metàl•lics, de l’economia domèstica, en aquesta economia dels afectes m’agrada pensar que les decisions sobre extres i viatges — sobretot quan hi ha nits fora — les prenem conjuntament. La major part de les vegades que es planteja la qüestió, ningú no s’hi oposa: confiem, ambdós, amb què el filtrat ha estat fet abans (és a dir, que jo he fet els deures i he passat un primer filtre), i que si el tema arriba a la taula per sopar, entre croquetes i iogurts, entre coberts que cauen a terra i xumets que es desxumegen, és perquè segurament el tema s’ho val. Estic convençut — sigui realitat o miratge — que així és com són realment les coses: són incomptables les ocasions en què he desitjat el desdoblament del cos i l’ànima.

Quan hi ha hagut un “no, no hi pots anar” sabies que, en el fons, estaves buscant externalitzar aquesta decisió: jo ja sabia que no podia ser. Has deixat que el filtratge previ fallés però sabent que fallava, que no feia la seva funció. De fet, sol anar acompanyat de “ja saps que no hi pots anar”.

Dilluns, per primera vegada, li vaig preguntar i demanar el parer a la Muriel. Em va semblar que si fa ja tres mesos que a casa no som tres, sinó quatre, en matèria de decisions col•lectives, ens acostem inexorablement a ser tres. “Muriel, el papa se’n va de viatge. El papa agafarà el tren i marxarà tres dies. Demà no vindrà a dormir i demà-passat tampoc.” “No.” “Sí, Muriel, que el papa marxarà.” “No”. Si escric des de l’Euromed, queda clar el vot de qualitat qui el va exercir.

Cadascú fa els seus dols. Mentre jo acabava les classes i afrontava un vespre i nit amb amics valencians de la feina, sabent que m’ho passaria bé però tornaria a la residència i la trobaria buida en termes afectius, la Muriel li explicava als avis on era jo: “Al tren.” “No, Muriel, el papa està viatjant, és a València.” “No, és al tren.”

Sempre m’ha agradat viatjar (ara parlo aquí de viatjar per feina) i de la mateixa manera sempre m’ha costat fer-ho. Suposo que és un sentiment força estès: els viatges són ocasions úniques d’aprenentatge de la mateixa manera que són aprenentatges que saps que no compartiràs amb qui sempre voldries compartir-ho tot.

Amb la canalla s’hi afegeix la logística: no només no podràs compartir els bons moments amb els de casa, sinó que saps que als de casa els deixes uns moments potser una mica pitjors que els habituals, moments sense tu on, no només se’t troba a faltar, sinó que hi fas més falta en un altre sentit.

Quan ets dos i un viatja i l’altra no, els equilibris són impossibles. Tots dos estan sols, però n’hi ha un que té una certa compensació. Però es fa veure que tots dos hi perden tant, en l’absència de l’altre, que el petit benefici del viatge no compta. Amb la incipient maduresa de la Muriel, aquest fals equilibri, aquesta mena de ficció, salta pels aires. La Muriel no juga a ficcions ni a falsos equilibris ni a impostures. En el seu rotundament egocèntric però radicalment sincer món, no es dissimula. “Muriel, el papa marxa de viatge.” “No.”
Ens ho ensenyaven a mates de 8è d’EGB: els sistemes de dues equacions, amb tres variables, tenen mala solució. O, en el millor dels casos, tenen infinites solucions: a veure quina solució m’espera quan arribi a casa. Entre contenta o ressentida. O una combinació lineal d’ambdues.

Articles relacionats:

3 Comments

  1. bé, com a mínim sempre la podràs trucar per skype, algo es algo…

    Reply
    • Poca broma: per al proper viatge ja estic configurant mitja casa per a poder fer, precisament, això :)

      Reply
  2. Isma, jo també estic preparant la meva maleta, que suposo és la mateixa que la teva, una maleta de plom que s’enfonsa més amb cadascun dels calçotets que afegeixes (que vol dir un dia més fora de casa), amb cada parella de mitjons sense forat (que vol dir que marxes per feina) i amb cada llibre per llegir (que vol dir que te’n vas sense elles). Últimament, només viatjo per prescripció facultativa. Tot i així, la tristor de la mirada de l’Emma en marxar o la il·lusió* d’un petó via webcam em deixen ben clar que no me n’hauria d’haver anat (i que ja és massa tard). Només una cosa ha aconseguit fer-me passar la pena, i ara aquest post es converteix en un “comentari d’autoajuda”: passar hores i hores a qualsevol lloc del món buscant un conte que dur-li a l’Emma. Això assegura diversió compartida a la tornada i una mica de consol per un pare penedit.

    Isma, sort amb la tornada! Jo ja estic fent el compte enrere de viatges a Grenoble i Chicago… aquest estiu serà complicat per a tots.

    * Il·lusió: Error dels sentits o de l’esperit que fa prendre per realitat l’aparença.

    Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: