I sento xiular el tren

I sento xiular el tren

Escric aquestes línies assegut en un Euromed camí de València. Quan les publiqui segurament ja seré a la Universitat de València on vaig a fer-hi un curs, o a la residència d’investigadors on m’hostatjaré després, o a l’Euromed de tornada. En qualsevol cas, no ho faré des de casa. L’Euromed, la Universitat de València o la residència d’investigadors no són casa ni res que s’hi assembli, per molt que per tres dies faré veure que ho són. El Jofre no notarà la meva absència. La Muriel comença no només a notar-les, sinó a ser-ne conscient, com conscient és ara de quan torno a casa tan tard que ja s’ha allitat o matino i marxo amb tothom encara al llit. Pel matí, o per la tarda, ho recorda. I, d’una manera o d’una altra, ho fa saber. Des de fa prop de tres anys, els viatges i extres fora del que solem considerar jornada laboral han passat a computar-se en termes de sopars i esmorzars perduts, així com en anars a dormir i llevars entomats. Si haig d’avaluar la possibilitat de fer una cosa, ho faig en relació a si em puc perdre un sopar amb els de casa, o no ser a casa a l’hora del xafarranxo que suposa llevar-se, esmorzar, vestir-se, fer bosses i anar a escola. Recordo amb molta acritud, per exemple, una participació que vaig fer en un mitjà que, a més de totalment inútil i estúpida, va fer que em perdés un dels primers banys de la Muriel. I, a més, va fer recaure sobre les espatlles de sa mare una partida extra al joc...
The love I’m searching for

The love I’m searching for

Ara que ens apropem als sis mesos de Va de pares, com tot blog ha fet en algun moment, he pensat en trencar el secret de sumari, esquinçar la vostra intimitat i difondre les cerques que han dut visitants al nostre portal en un manipulat ordre de popularitat. Un reflex en frases inconnexes i sovint precipitades del que necessitem els pares i mares quan naveguem per Google a la deriva existencial d’una paternitat plena d’incògnites. Una llista on intentarem ajudar allà on es pugui i que esperem demostri que no estem sols amb els nostres dubtes. NOTA: Totes les cerques són reals i literals (sic).   “sopar ronantic x embarassada” Una cerca feta probablement per un home. Un anàlisi precipitat podria portar a pensar que és un intent de ressituar un ball hormonal o llimar diferències durant el procés de gestació però m’agradaria sortir del tòpic i visualitzar aquesta cerca en clau de comèdia lleugera de Hollywood, amb futura mare soltera que viu en un tercer i veí enamorat que viu al segon i no s’atreveix a convidar-la a sopar cada cop que comparteixen ascensor. Carpe diem. “que fer quant els informes de l’escola sempre son en negatiu” Amb prou feines acabo d’omplir els papers per a matricular l’Emma a P3 però reconec que això m’ha posat en guàrdia. “blog pare separat amb fills” Estadísticament, tard o d’hora, algun dels pares fixes o convidats en aquest blog omplirà aquesta zona de l’espectre que encara no cobrim. “frases per la filla que marxa lluny” – Adéu – Oju amb el que fas. – Oju amb qui vas. – No surtis...
Grans ‘petits’ discos del rock

Grans ‘petits’ discos del rock

¿Cansats d’escoltar una vegada i una altra el mateix disc mentre el vostre petit, convertit en raper/a, rima en bucle des de la cadireta del cotxe: ‘atra vegada, atra vegada, atra vegadaaaaa’? Ningú us pot assegurar que no acabeu avorrint també aquests discos, però almenys us serviran (potser) per renovar una mica la discografia i donaran una mica de respir a cargols, gegants i llunes amb forma de pruna. Són cinc discos que crec que funcionen bé amb un nen, malgrat no ser discos -diguem-ne- infantils. Són grans discos del rock que poden ser apropiats per un públic ‘petit’. Tenir un fill et permet descobrir tresors amagats en discos que ja et pensaves que t’ho havien donat tot. Tornar a escoltar discos estimats com si fos la primera vegada i comprovar que en realitat són discos diferents, perquè allò que fa l’obra no és l’objecte sinó el subjecte… i que, ben mirat, cada vegada mires i escoltes millor, també en família. Tots els que som aficionats a llistar coses sabem del valor necessàriament provisional de qualsevol relació de discos, llibres o pel·lícules. En tot cas, aquí van 5 grans petits discos per a disfrutar en família. Avui, dimecres, 21 de maig, aquest és el meu top5. ;-) – Rockin’ and romance (1985), de Jonathan Richman. L’unplugged abans del marqueting MTV, el rock presentat en forma de kit de felicitat. La millor festa del (meu) món tindria aquesta BSO. – Graceland (1986), de Paul Simon. El disc pop perfecte, llum i color en un calidoscopi inacabable, incontestable i imprescindible. Em quedo amb Homeless, una mini simfonia que arrela en el primer bressol. –...
Recollida o extracció de les escoles

Recollida o extracció de les escoles

Avui donem la benvinguda al Quim Brugué, un nou pare convidat. Recollir els nostres fills i filles a l’escola és una de les activitats a les quals els pares i les mares dediquem una part important del nostre temps. En el meu cas, amb tres fills (18, 14 i 11), tinc una clara sensació d’haver passat molt i molt de temps al patí de l’escola —esperant, xerrant, manant la presa, repartint berenars o buscant jerseis perduts. Ho fem de manera mecànica, sense donar-hi més importància. Com que sóc una persona d’ofici estrany i sospitós —professor de ciència política i de l’administració— em va donar per observar els comportaments diferenciats dels pares i de les mares a l’hora d’executar aquesta tasca recollidora. Un mal entreteniment, en sóc conscient. I no voldria ser políticament incorrecte, però vaig establir una taxonomia entre dues formes de recollir els fills i les filles a les escoles: la masculina i la femenina. Deixeu-me començar amb una afirmació rotunda: els pares som un extraordinaris professionals de la recollida dels nostres fills i filles a les escoles. De tot hi ha, òbviament, però en general els pares saben concentrar-se en la seva feina, no es deixen distreure fàcilment i disposen d’estratègies diverses (com mirar el mòbil o ubicar-se en un racó) per tal d’aconseguir maximitzar l’eficiència amb la qual satisfan un objectiu clarament definit: treure el nen o la nena de l’escola. Són uns grans professionals, uns cracs de la recollida. O potser hauria de dir de l’extracció dels seus fills i filles de les escoles? Amb una mica menys de rotunditat i amb molta cura de...
Viatjar amb fills és possible!

Viatjar amb fills és possible!

Tot i que d’entrada ho pugui semblar, tenir fills no és la millor excusa per anar aplaçant els viatges que fa tant de temps que hem somniat. Viatjar amb nens requerirà algunes adaptacions logístiques i tenir algunes consideracions concretes, però poca cosa més. I en canvi, tot el que ens aportarà a tots (pares, mares i fills) serà una de les millors experiències. Si per mi fer la volta al món durant 16 mesos ja va ser increïble, l’arribada d’un fill no ens limitarà en aquest sentit, tot al contrari. No hauran de passar gaires anys perquè tornem a embarcar-nos en un llarg viatge amb els fills. I com que jo parlo de previsions de futur, millor il·lustrar-ho amb l’experiència real de la Beti i en Joan, que vaig conèixer a través d’una recomanació de la Núria Burgada. Fa mesos que estan viatjant per Sud-Amèrica amb bicicleta amb les seves dues filles (de 6 i 3 anys). Van explicant tot el seu dia a dia al blog Petits Nòmades i hem volgut aprofitar per fer-los una petita entrevista i compartir aquesta experiència que estan vivint. – Com a pares, quan i com us decidiu a dur a terme un projecte com aquest? Sempre hem estat persones actives. Ens agrada la muntanya en tots els seus estats. Esquiar, escalar, caminar, pedalar… Una altra gran passió que tenim és la de viatjar. La gent ens deia que quan arribessin els fills això canviaria. Però la veritat és que, des que va néixer la nostra primera filla, no hem deixat de fer el què ens agrada. Evidentment hem adaptat les sortides a...
Voldria explicar-te una cosa

Voldria explicar-te una cosa

Avui voldria… bé, de fet necessito explicar-te una qüestió important. A cavall entre el pla personal i el pla professional. Potser per això és important. Transcendental, potser, ja que afecta esferes centrals en la vida d’un mateix. N’hem de parlar perquè haig de prendre una decisió… bé, jo crec que és una decisió que hem de prendre a curt, màxim mitjà termini. Resulta que — Papaaaaaaaaaaaa! — Digues? — Avui, avui, el Marc López ha caigut… ha caigut… — Ah, pobre! — El Marc López ha caigut i s’ha fet maaal… al diiiiit… el Marc López ha caigut… — Oi, pooobre Marc López, eh! — Síii, pobre. Ha caigut. El Marc López. Resulta que s’està parlant la possibilitat que — UAAAAAAAAAAAAAAAAAA! la possibilitat que s’engegui de nou allò de — UAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA! que s’engegui — Un moment, Isma, estigues un moment pel Jofre que no sé què té. — Joooofre, què teeeeens? — UAAAAAAAAA! — Crec que no pot dormir. Vine, Jofre. — … — Jastà, així, veus, en braços, veus, jastà. — … Bé, sí, on era. Sí, es torni a fer — NO VUI!!! — Eh? — QUE-NO-VUI!!!! NO VUI CROQUETES! — Muriel… — NOOO, croquetes NO! — Bé, doncs deixa-les a — NOOOO, no vui croquetes. Vui un huevo. — No, Muriel, un huevo per sopar no. Si no tens gana deixa les croquetes però un hue — UN HUEVO! — No hi ha huevo, Muriel. Aquí tens unes croquetes. Si les vols bé, si no, també. Però no hi ha huevo. — AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAH! — Muriel, vine amb la Mama. Està cansada. Han anat d’excursió i està...
A fine day for a parade

A fine day for a parade

Partim de la base de que em costa combregar amb els dies encerclats del calendari. Aquells escollits no sé com a no sé quin despatx per no sé qui on es decideix que hem de celebrar durant un cicle de 24 hores coses tan peregrines com el dia del treballador, el de la pàtria, el d’internet, el de les forces armades, el de la felicitat, el de l’aigua, el dia de l’amor, ja sigui per Sant Valentí o per Sant Jordi, juntament amb el dia del llibre (així, barrejant conceptes) o els que ja són el recopetín (i perdoneu-me els que esteu involucrats en aquesta respectable iniciativa si m’esteu llegint, ja que escullo el vostre cas entre molts altres exemples existents), dies que combinen conceptes com “El dia de la poesia catalana a internet”. Ole. No només celebrem la poesia catalana en exclusiva si no que la geolocalitzem. A internet. Que serà lo següent? “El dia internacional català de la narrativa poètica en Courier 12 al barri de Sants”™ ? Com diria un amic, quan les coses es compliquen així, a mi m’explota un ull. El dia de la mare. El dia del pare. Perdoneu però CADA PUTO DIA ES EL DIA DE LA MARE I EL PARE. I dels fills. Però ho són per a tots plegats, no per separat. Sé que molts ho penseu però voldríem que quedés aquí escrit per a la posteritat. I és que no puc evitar pensar que, amb aquestes “commemoracions”, per molta arrel tradicional que algunes puguin tenir (no comencem ara amb El Corte Inglés), no fem més que accentuar les diferències...
Benvingudes rebequeries

Benvingudes rebequeries

Escric aquest breu apunt abans no sigui massa tard, quasi de forma preventiva i abans també que la meva experiència amb les rebequeries, avui relativament recent i a hores d’ara encara poc dramàtica, me’n faci impossible qualsevol defensa o contemporanització. Per tant, fet aquest advertiment, i esperant que les coses es mantinguin raonablement tranquil·les a casa (ai!), aquí van unes poques línies per endreçar quatre pensaments que em corren pel cap avui.  La rebequeria és en realitat una exploració, un diàleg frustrat que no troba les paraules. No és xantatge, no són ganes de portar-nos als límit, no és, en cap cas, que els que els nostres fills s’hagin convertit en sàdics d’un dia per l’altre… és que creixen, que el seu univers d’emocions esdevé, sortosament, més complex i ric. Aquest creixement interior no té encara els recursos del llenguatge suficients per canalitzar-se o drenar sense provocar nusos i embussos… és, en definitiva, un aprenenatge, un exercici, i encara que sovint no ho sembli gens, un camí… que avança. Benvingudes rebequeries perquè vol dir que el nostre fill o filla es fa gran. Pel nen o nena, la rebequeria és també la cerca del límit, l’expressió d’una voluntat i la posterior gestió del ‘no’; en la rebequeria veiem reflectida amb cruesa la conformació progressiva de la personalitat social, la manera com la cultura va imposant-se al sentiment en estat pur. Benvingudes les rebequeries perquè els nostres fills hi aprendran el difícil encaix entre plantar-se i deixar passar, i potser d’aquest moment guardaran uns grams de paciència i rebel·lia. Benvingudes també les rebequeries per què en mostrar-nos l’artifici d’algunes convencions...