Els pares que pegaven els pares

Els pares que pegaven els pares
Fotografia d'un semàfor i un senyal de desviament per a nens i mares

Women and children first!, cortesia de Boris Brückhäuser

Jo sempre he estat de tarannà pacífic. Covard, diran alguns. A mi m’agrada pensar que sóc com l’Sting. No de guapo — que també, i amb l’afegit de l’innegable magnetisme dels peixos — sinó com el seu Englishman in New York: “confront your enemies, avoid them when you can / a gentleman will walk but never run“.

Aquest tarannà pacífic, covard… o simplement educat fa que a casa la violència… ens posi violents. En la curta etapa — i els romanents que n’han quedat — on a la Muriel li va donar per pegar(-nos) per a demostrar disconformitat, vam patir molt. Per bé i per mal, això et fa pensar no només en com aproximar i tractar aquesta violència, sinó en el seu origen i les seves causes. I, sobre tot, en els seus efectes devastadors.

Ahir anava en bicicleta a la feina. Tot just entrava un carrer que vaig veure que el semàfor del final es posava vermell. I vaig deixar de pedalar per a arribar a cap de carrer amb la inèrcia que ja duia. És un semàfor que dóna pas a tres carrers, així que dura. Darrere meu van començar a tronar un ritme frenètic de clàxons. Vaig pensar que només podia haver-hi dues explicacions a l’enrenou: (1) venia una ambulància amb 200 ferits d’un accident de trànsit multi-mortal o (2) ens perseguien els velociraptors i tyrannosaurus rex de Jurassic Park per menjar-nos.

Va resultar que ni una ni l’altra: el conductor del cotxe vermell s’esglaiava que no el deixés passar i em comminava que sortís d’enmig. No el sentia, pel volum i repetició de les pitades, però els moviments de llavis i mans eren prou explícits. Mentre rodant rodant arribàvem ja al final del carrer, li vaig assenyalar un semàfor vermell com el cul d’un macac fent-li cara de “no t’esveris, que és vermell”. Els improperis que van seguir a continuació són irreproduïbles aquí, blog que llegeixen esperits sensibles, però acabaré dient que l’home va acabar amb mig cos tret per la finestreta i fent referència al meu aparell reproductor: “si tens collons, baixes i m’ho dius a la cara, valent”. Valent.

Jo, que sóc pacífic, o covard, vaig fer el que podem fer les bicis i no els cotxes: vaig pujar a la vorera per a “saltar-me” el semàfor i vaig enfilar cap el passeig marítim, reservat a vianants i bicicletes. “Confront your enemies, avoid them when you can / a gentleman will walk but never run“.

Fins aquí, una història sense història.

O sí, si sumem la petita digressió amb la que introduïa el meu relat amb el relat en sí.

Penso en les conseqüències que podia haver tingut tot plegat d’haver anat diferent.

Penso en què podia haver-me passat a mi si aquell senyor m’atonyina. O, pitjor encara — sí, pitjor encara —, en què podia haver-li passat a la Muriel o el Jofre si aquell senyor m’atonyina. Si m’atonyina i tinc mala sort. I, en conseqüència, la Muriel i el Jofre tenen mala sort perquè pateixen la meva mala sort.

Penso, perquè no, en què li podia haver passat al senyor que volia atonyinar-me. Penso, en concret, si enlloc de trobar-se un pacífic-covard en bicicleta, penso… penso en què hagués passat si s’hagués trobat un atonyinador com ell. Algú que enlloc de dur l’Sting al cap hi dugués Metallica: “only the strong survive / no one to save the weaker race / we are ready to kill all comers / like a loaded gun right at your face“.

Penso si va pensar en tot això. Abans de pitar. O en el moment en què treia mig cos per la finestra. O després, camí de la feina.

Jo sí.

Pensava en què aquell senyor no tenia dret a fer-li això a la meva filla, al meu fill. O als seus fills, fills que molt probablement tenia.

Hi ha una altra cançó de l’Sting (ja em perdonareu la insistència) que sempre m’ha agradat per l’enfocament que tenia sobre la violència. Però ha estat amb la paternitat que el text ha recobrat una força redoblada. Parla de la Guerra Freda i les estrofes, totes, acaben sempre amb un vers com ara “I hope the Russians love their children too“.

Jo sempre he estat de tarannà pacífic. Covard, diran alguns. I m’agradaria pensar que els violents, o els valents (diran alguns) també tenen fills. I hi pensen. Ni que sigui de tant en tant.

Articles relacionats:

3 Comments

  1. Et responc amb un altre bloc on llegia fa poc sobre la por i el valor. Espero que t’agradi!
    http://criatures.ara.cat/canviaelxip/blog/etiqueta/por/

    i un article recent, també, del diari Ara:
    http://www.ara.cat/premium/suplements/criatures/Volem-nens-valents_0_1148285176.html

    Jo no crec que siguis pacífic i covard, crec que ets pacífic i valent. Cal ser valent, per saber quan s’ha de fugir. Cal ser valent, per enfrontar-se al tio del cotxe sense agressivitat i intentar “educar-lo”. Com a professora et diré que no tothom pot ser educat fàcilment. Ho vas fer molt bé.

    Reply
    • Gràcies per les paraules: molt xulo el Volem nens valents de l’Ara :)

      Reply
  2. Matitsar que els que no teim fills (encara ¿?) també tenim els nostres motius per no posar-nos en baralles, el primer d’ells es que segurament perdriem xD

    Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: