Hombre Araña

Hombre Araña

Un amic de la infantesa tenia un calaix ple de cintes de casset que contenien la seva veu. El seu pare havia estat enregistrant moments puntuals d’ell des de que va començar a dir les seves primeres paraules fins als primers diàlegs amb sentit. Malgrat ser aficionat també a la fotografia, havia decidit invertir temps en enregistrar el so ambient al voltant del seu fill en cintes de casset plenes de rialles i frases innocents i involuntàries.

Hombre Araña

La tecnologia actual fa molt accessible documentar fins a l’esgotament mental les nostres vides i la dels demés. La fotografia o el vídeo semblen la solució completa. Però, potser influenciat per aquell record, o potser per compensar l’“austeritat tecnològica” de la meva llar d’origen, tinc certa obsessió amb intentar enregistrar sons ambient significatius de l’Emma des de que va néixer.

I és que, per alguna raó, el departament de documentació i imatge dels meus pares mai va funcionar amb efectivitat. En aquella època, per casa dels meus pares no corrien ni càmeres de fotos ni càmeres de vídeo, i gairebé tot el que es pot trobar del passat del meu germà i meu són quatre fotografies mal comptades de moments inconnexos i no especialment rellevants. Per tant, tot just em queda la meva distorsionada memòria. I silenci.
Els beneficis són clars, per altra banda. Ni fotos comprometedores amb pentinats desfasats i vestits vintage ni vacances a la platja amb banyadors que mostren més del que insinuaven. Res que els amics, la parella o la família puguin fer servir per a fotre-se’n d’un. Que els vuitanta van ser molt durs.

Només quedarà constància del nostre pas per aquella època a la memòria col·lectiva.

I aquest és un de tants detalls que em plantejava quan va nàixer l’Emma. He d’enregistrar-ho tot? Conservar testimoni de cada petit gest per sempre? Que no trobi aquests buits quan vulgui mirar enrere? Un de tants propòsits que després acostumen a quedar en no res, com els de cap d’any.

Però, un cop les tendències maniacobsessives de fer una foto i un vídeo de cada petita gota de baba van quedar superades, he tingut prou èxit fent petites gravacions de veu a l’Emma per a la posteritat. Més per a la seva posteritat que la meva.
I, si d’aquí molts anys, un dia l’Emma es queda paralitzada perquè li venen fragments sonors de la part més posterior del cervell, del racó remot de matèria grisa on es guarden els records més profunds, potser al principi no sabrà què signifiquen ni d’on venen però, després, sabrà que es tracta d’un d’aquells sons que, si vol, pot recuperar.

Ara fa un any quan l’Emma tenia un any:

Articles relacionats:

Deixa un comentari

%d bloggers like this: