10 cites d’Ana María Matute que avui casen bé amb Vadepares

10 cites d’Ana María Matute que avui casen bé amb Vadepares

1. “Tal vez la infancia es más larga que la vida.” Caçada al vol del TL de la Tina Vallès. 2. “Todas las personas crean su propio mundo y viven según los criterios y los rituales de ese universo que se han inventado. Hay que ser muy imbécil para no tener un mundo propio. No tiene por qué ser rico y esplendoroso, puede ser muy pobre y muy pequeño, o vulgar y malvado, pero todos lo tienen.” Excel·lent entrevista de Virginia Drake per a Mujer Hoy publicada el maig de 2013. 3. “Pero por fin en España se empieza a reconocer en el cuento, en el relato corto, el valor y la importancia que merece. Sobre la famosa crueldad de los cuentos de hadas -que, por cierto, no fueron escritos para niños, sino que obedecen a una tradición oral, afortunadamente recogida por los hermanos Grimm, Perrault y Andersen, y en España, donde tanta falta hacía, por el gran Antonio Almodóvar, llamado «el tercer hermano Grimm» -, me estremece pensar y saber que se mutilan, bajo pretextos inanes de corrección política más o menos oportunos, y que unas manos depredadoras, imaginando tal vez que ser niño significa ser idiota, convierten verdaderas joyas literarias en relatos no sólo mortalmente aburridos, sino, además, necios. ¿ Y aún nos preguntamos por qué los niños leen poco? Yo recuerdo aquellos días en Sitges, hace años, cuando algunas tardes de otoño venía a mi casa un tropel de niños y, junto al fuego – como está mandado -, oían embelesados repetir por enésima vez las palabras mágicas: «Érase una vez …» y habían dejado la televisión...
Paripé si, paripé no. Què, com i quan.

Paripé si, paripé no. Què, com i quan.

Ja demano disculpes d’entrada per l’ús d’aquesta paraula, que en català podríem traduir més o menys en “fer el paperot”. En l’anterior entrada parlava del difícil equilibri entre l’ajuda, consells i aportacions que tanta gent et vol donar, parlant de la Tribu i la infoxicació. I continuant amb els difícils equilibris, en aquest cas ja entrem en un terreny més pràctic. A casa, anem aprenent i adoptant uns comportaments, unes “normes”, unes pautes, unes instruccions, unes línies a seguir, que hem pactat els pares i que seguint consells d’altres, llibres, pediatres o familiars, o bé el nostre propi instint, són els que creiem millors pel desenvolupament del nostre fill. Però quan surts de casa i vas a dinar amb uns amics, familiars, etc. amb tota la il·lusió que tenen ells de passar unes hores amb aquesta criatura divertida i que no para de riure, es creen nous moments de tensió. Si de sobte es posa a plorar, salta un dient que això és que vol fer xantatge als pares i que si l’agafes estan responent al seu xantatge (d’un nen de 4 mesos). Si a l’hora de dinar te l’asseus a sobre perquè al cotxet s’avorreix i vol participar, no tens control del teu fill… Si has decidit donar-li xumet o no, si alletament a demanda o no, i totes aquelles altres situacions que ja comentava en l’anterior article. Llavors és quan has de decidir fins a quin punt fas una mica el paripé per rebaixar la tensió del dinar (que amb tanta il·lusió t’han convidat), o si t’has de mantenir ferm a les pautes i línies que havies...
Hombre Araña

Hombre Araña

Un amic de la infantesa tenia un calaix ple de cintes de casset que contenien la seva veu. El seu pare havia estat enregistrant moments puntuals d’ell des de que va començar a dir les seves primeres paraules fins als primers diàlegs amb sentit. Malgrat ser aficionat també a la fotografia, havia decidit invertir temps en enregistrar el so ambient al voltant del seu fill en cintes de casset plenes de rialles i frases innocents i involuntàries. La tecnologia actual fa molt accessible documentar fins a l’esgotament mental les nostres vides i la dels demés. La fotografia o el vídeo semblen la solució completa. Però, potser influenciat per aquell record, o potser per compensar l’“austeritat tecnològica” de la meva llar d’origen, tinc certa obsessió amb intentar enregistrar sons ambient significatius de l’Emma des de que va néixer. I és que, per alguna raó, el departament de documentació i imatge dels meus pares mai va funcionar amb efectivitat. En aquella època, per casa dels meus pares no corrien ni càmeres de fotos ni càmeres de vídeo, i gairebé tot el que es pot trobar del passat del meu germà i meu són quatre fotografies mal comptades de moments inconnexos i no especialment rellevants. Per tant, tot just em queda la meva distorsionada memòria. I silenci. Els beneficis són clars, per altra banda. Ni fotos comprometedores amb pentinats desfasats i vestits vintage ni vacances a la platja amb banyadors que mostren més del que insinuaven. Res que els amics, la parella o la família puguin fer servir per a fotre-se’n d’un. Que els vuitanta van ser molt durs. Només quedarà constància...
L’autoimposat rellotge biològic dels pares

L’autoimposat rellotge biològic dels pares

Un tema recorrent a l’hora de decidir el moment quan tenir un fill és el “rellotge biològic”, que invariablement és de la dona. Els homes anem per la vida sense saber l’hora. Les dones, en canvi, no en tenen un, sinó dos de rellotges: Un rellotge que li diu que cada cop li queden menys òvuls, que cada cop són més febles o donaran peu a embrions inviables i, per fi, que un dia acabarà d’ovular. Del tot. I un altre rellotge que li diu que, bo i amb òvuls, el cos està cada cop per menys aventures, per trastorns hormonals i per esforços físics (el més extrem, el part, però no l’únic). Els homes el segon rellotge ni el tenim ni se l’espera. Bé, alguns s’hi queden en el moment en què papà pone una semillita en la maceta de mamà, però això és una altra història. I la variant de l’anterior — ¿Una disfunción eréctil? ¿Dónde? — es va solucionant a base de… a base de moltes coses. Pel què fa al  primer rellotge, si bé és cert que la qualitat de l’esperma va baixant… sempre hi ha piranyes al riu. Potser el rellotge no dóna l’hora exacta, però és allà. Llegia l’altre dia que, un cop t’has fet la vasectomia, les vesícules seminals contenen armes de destrucció massiva per a ben bé 20 o 30 ejaculacions. El que significa que les 20 a 30 primeres ejaculacions que hom tingui després de fer-se la vasectomia han de ser o bé trets de fogueig (se’m van acabant ja les metàfores) o bé hom ha de tenir cura de...
Els pares que pegaven els pares

Els pares que pegaven els pares

Jo sempre he estat de tarannà pacífic. Covard, diran alguns. A mi m’agrada pensar que sóc com l’Sting. No de guapo — que també, i amb l’afegit de l’innegable magnetisme dels peixos — sinó com el seu Englishman in New York: “confront your enemies, avoid them when you can / a gentleman will walk but never run“. Aquest tarannà pacífic, covard… o simplement educat fa que a casa la violència… ens posi violents. En la curta etapa — i els romanents que n’han quedat — on a la Muriel li va donar per pegar(-nos) per a demostrar disconformitat, vam patir molt. Per bé i per mal, això et fa pensar no només en com aproximar i tractar aquesta violència, sinó en el seu origen i les seves causes. I, sobre tot, en els seus efectes devastadors. Ahir anava en bicicleta a la feina. Tot just entrava un carrer que vaig veure que el semàfor del final es posava vermell. I vaig deixar de pedalar per a arribar a cap de carrer amb la inèrcia que ja duia. És un semàfor que dóna pas a tres carrers, així que dura. Darrere meu van començar a tronar un ritme frenètic de clàxons. Vaig pensar que només podia haver-hi dues explicacions a l’enrenou: (1) venia una ambulància amb 200 ferits d’un accident de trànsit multi-mortal o (2) ens perseguien els velociraptors i tyrannosaurus rex de Jurassic Park per menjar-nos. Va resultar que ni una ni l’altra: el conductor del cotxe vermell s’esglaiava que no el deixés passar i em comminava que sortís d’enmig. No el sentia, pel volum i repetició de les pitades, però els moviments de llavis i mans eren prou...
La tribu, entre informació i infoxicació

La tribu, entre informació i infoxicació

La parella som dos, amb dos punts de vista, dues maneres d’entendre la maternitat i la paternitat, dues maneres d’entendre el desenvolupament i l’educació dels fills, i en general dues maneres de veure el món. Ben a prop hi ha els pares i mares de cadascú, més els germans i cunyats. Seguidament hi hauria els pediatres i altres professionals. A partir d’aquí la tribu s’estén sense límits: amics, cosins, tiets, companys de feina, veïns, etc. I llavors apareix Internet i la situació ja explota! És ja una rutina diària anar consensuant i prenent decisions entre el pare i la mare, cada setmana apareixen noves situacions i cal anar decidint i prenent un camí o un altre. No sempre veiem les coses de la mateixa manera i a vegades cedeix més l’un o l’altre. Mica en mica, amb altes dosis de paciència, anem construint aquest nou castell partint de la base que cada decisió o cada camí escollit serà el millor pel nostre fill. Com deia, ben a prop hi ha els pares i mares nostres (és a dir, els avis i àvies) que ja tenen experiència en això de tenir fills, i també els seus propis punts de vista, els seus coneixements, i la seva manera de fer. Igual que els germans i cunyats que acaben de ser pares recentment, o els que encara no tenen fills però que igualment tenen opinions al respecte. Per tant ja estem parlant d’unes 8-10 persones més cadascuna amb opinions i visions pròpies. També des del principi rebem l’acompanyament del pediatre i altres professionals, i sovint per motius diversos (com canviar de país)...