It’s like a watercolour forming between the pages of a dream

It’s like a watercolour forming between the pages of a dream

El peatge que hem anat pagant per deixar que l’Emma consumís tants clàssics (ballets clàssics, òperes clàssiques, pel·lícules clàssiques de Disney) és que ha assumit perfectament que el seu rol, com a nena, és ser rescatada per un príncep.

El joc simbòlic és per a l’Emma la segona activitat més freqüent quan juga després de fer veure que és primera ballarina del Bolshoi. I ha interioritzat el que veu als ballets i a les pel·lícules Diseny clàssiques, totes filles del seu temps: “Papa, tu ets el Capità Garfio, jo sóc la Wendy, m’atrapes i, un cop atrapada, ets el Peter i em salves”. “Papa, tu ets la bruixa que em dóna una poma, jo me la menjo, i un cop adormida, ets el Príncep, em fas un petó i em despertes”. “Papa, jo sóc l’Ariel, tu em robes la veu i després ets Neptú i em trenques tot i ploro”. “Papa, tu ets la bruixa, jo la Bella Dorment, em punxo i…”. I així fins al infinit.

Aquest rol passiu em rebenta una mica. Ja no és tracta d’estereotips caducs com frega, planxa i cuina o de si una nena sembla marimatxo fent no sé què. No és tracta d’això sinó de que viu impactada per una majoria d’arguments escrits quan a la dóna li donàvem un paper molt poc actiu i reaccionari. Per tant, no em molesta gens que hagi vist ja cinc-centes dotze vegades Frozen o Tangled. Especialment a la primera, el rol de les protagonistes femenines és el més actiu i elles soles generen la crisis i, posteriorment, la resolen. Tant que, fins i tot el meu nebot juga a que ell és l’Elsa. Però quan l’Emma fa jocs simbòlics, o d’acció, m’agradaria veure-la més sovint pensant que pot portar la iniciativa. Ja sé que és difícil aïllar-les de la tirania del color rosa, que és cultural i que ja desenvoluparà més la seva personalitat però de vegades em desespero.

La balança es compensa, però, amb d’altres productes de consum com els contes populars per a nens, com més moderns més adequats, que rarament fan distinció entre sexes. Això i que l’Emma també viu rodejada de super-herois. Però aquests són, en la seva majoria, homes. En un gènere durant moltes dècades desenvolupat per homes per a ser consumit per altres homes, és difícil trobar icones per una nena de 2 anys. Encara i així, ha sabut veure el fet diferencial d’una imatge on la Batgirl es gronxa amb una corda per sobre de Gotham City.
I amb aquest petit raig de llum em quedo.

Astro Girl

Com m’agradaria que Marvel tingués una heroïna a l’alçada dels seus avatars icònics masculins, encara que les de DC siguin simples versions amb pits i minifalda dels originals.

Articles relacionats:

1 Comment

  1. Si et consola, totes les nenes que veig al voltant del meu fill es moren per ser princeses, per molt que als pares els faci ràbia i hagin evitat que s’empassin només els clàssics de sempre. Algú hauria d’estudiar algun dia si hi ha alguna raó genètica darrere… :)

    Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: