Els 100 metres son

Foto d'un pot de maria Usain Bolt.

Usain Bolt Weed, cortesia d’Steve DelVecchio.

Avui donem la benvinguda a l’Adrià Pujol, antropòleg i escriptor.

El món masculí és competitiu. El femení també. I el gremi de carnissers, el de la dansa contemporània i el dels cristal•lògrafs, tots els entorns són competitius. Això no vol dir, però, que aquests siguin uns mons amb límits clars, ni que la competència hi sigui deslleial o cruenta. Hi ha de tot. I jo tinc un peu al gremi literari i un altre peu a la universitat, dos galliners que sense cap mena de dubte són competitius.

Per baixa que sigui la intensitat, entre homes hi ha una competitivitat latent, quan n’ajuntes uns quants. Es competeix en enginy, en físic, en saviesa o en el que sigui, i un sempre pot optar per callar i observar, si aquell dia està cansat o li fa mandra, però restar tothora a l’ombra no és una bona solució, perquè tard o d’hora ens deprimirem. I als grups d’homes també hi ha fraternitat. Per fortuna el masclealfisme, almenys als grups d’homes que jo freqüento, ha anat a la baixa o ha desaparegut, però és que jo no parlo d’una competitivitat del tipus goril•lesc. Més aviat parlo d’estar a l’alçada dels negociats que es donen en cada moment al si d’un grup d’homes. Negociats que finalment són converses, comunions d’interessos, maneres de passar l’estona o projectes i trens que o s’agafen a la primera o ja no hi pots pujar. I des que tinc fills que sovint no puc, no arribo mai a l’alçada que voldria, els trens se m’escapen, quan arribo del repàs només en queden les molles. Fa sis anys i mig que tinc son. Una son panafricana.

Posem per cas que em trobo amb els companys de feina de la universitat. N’hi ha que tenen fills i n’hi ha que no. Alguns tenen fills de l’edat dels meus, d’altres ja els pateixen crescuts, i aquells n’esperen i aquells altres no en volen sentir a parlar. Un popurri, vuit del matí, sala de professors que glopegen cafè de màquina. La competència, latent, però gens malintencionada, passarà per u: l’estat i el tipus de roba que portem; dos: el grau de cura personal que presentem; tres: el nivell de lucidesa i, quatre: la traça per estar a l’alçada dels continguts de la conversa –si ens interessa. Bé: respecte de tot l’anterior, hi ha la possibilitat que ens la porti fluixa, però en general les persones volem estar a l’olla, participar. Començar de bon matí del pal antisocial no és diguem-ne un mètode gaire eficaç. I avui a les vuit del matí es parla del darrer capítol de Braking Bad, cinquena temporada, quan tu encara vas per la primera temporada de Magnum P.I. i de propina la veus pixelada i a un volum tan baix (que no desperti el criaturam) que no saps ni de què va la sèrie. Avui, com sempre, els companys van arreglats, planxats, afaitats, i no presenten la teva cara inflada i oliosa, perquè aquesta nit t’has despertat quatre vegades, i perquè entre una i l’altra has dormit cinc hores mal comptades. Avui a les vuit del matí, els teus companys queden per dinar després a la Plaça Reial, mentre que tu aniràs derrapant a casa, per escalfar els macarrons de la setmana passada, i dinaràs, si dines, a peu dret, mentre la teva companya mira de fer un son que es trencarà de seguida, quan la criatura vulgui pit. Avui a les vuit del matí ja saps que havent plegat a la tarda no aniràs al gimnàs, ni al cinema, ni a prendre res. Aniràs a casa a jugar amb les criatures, a fer berenars i sopars i banyeres i contes i cançons i a provar de veure un capítol de Braking Bad que ja no interessa ningú.

Això no és un plany. Tampoc no és una oda al bon pare, que ningú no en té l’exclusiva, del bonparisme. És una notícia. Tinc son, i tenir son afecta les relacions socials, el rendiment laboral i les eines de flotabilitat. De vegades dono classe havent dormit poc i malament. L’esforç és considerable. Preparar-les és una epopeia, si vols enllestir-les abans de les dotze de la nit. O vaig, molt de tant en tant, a col•loquis on s’espera de mi un mínim grau d’enginy. Però tinc son, i tanmateix no puc dormir. Deixar la feina és impossible. Pagar algú, per jo dormir, també. Evitar conclaves i reunions de societat, vaja, he reduït aquest àmbit a una quota irrisòria, per no morir d’inanitat social. I tinc molta son.
Als grups d’homes que freqüento no hi ha males persones. Es fan el càrrec del meu estat. Em donen consells, m’animen. M’ajuden com poden. I jo els ho agraeixo, però tinc tanta son que no tinc ni l’esma de correspondre’ls. Quan quedo amb ells sóc el que arriba traient el fetge per la boca, suós i esperitat, i sóc el que marxa abans de les sobretaules –quan de vegades s’hi pacta el més important. I si em reuneixo per alguna nova feina, sóc el que no enllaça més de tres frases seguides, s’embarbussa, li tremola el pols dels cafès que porta inoculats. I la son no se’n va.

Estic en un bucle que minva la meva capacitat per a relacionar-me, és a dir per competir en igualtat de condicions amb els altres homes, llevat d’amb els que estan com jo, que en conec ben pocs. I de moment he aconseguit no destarotar-me, però no sé fins quan aguantaré. Els meus nivells d’irritabilitat són raonables, crec, però quan estic amb els homes, cada dia més em costa d’aguantar la competitivitat, però no pas el nivell dels negociats que deia, sinó que em costa de mantenir un mínim de connexió amb què s’hi diu. Em fa molta pujada mantenir les antenes en alerta, per caçar i participar, per fer-me un lloc, per existir. I ja he dit que no sento que em facin el llit. Al contrari! Però amb els altres homes, amb els que no tenen fills petits o sí que en tenen però algú els els cuida caps de setmana i tres quartes parts del dia, tinc la sensació que corro els cent metres llisos al costat d’Ussain Bolt o com es digui el màquina, però descalç, amb ressaca i un braç enguixat. I el resultat és que ells han llegit més, han vist més pel•lícules, han anat a més bars i han fet més viatges que no pas jo. Estan al dia de les coses, poden expressar idees sense gaire esforç, no duen la roba tacada i no tenen aquella urgència, com la meva, de ficar cullerada als assumptes, perquè no els hi va la vida, que ja podran dedicar-hi temps després, o demà. Ells, com si d’una curiosa selecció natural es tractés, perquè aquí qui té fills i son sóc jo, han escalat i escalen posicions laborals a un ritme que no puc aguantar. Aviat els perdré de vista. I no els ho retrec, perquè tinc molta son i no escric aquest post des del rancor. M’agrada constatar coses, això sí.

Espai en blanc per al dubte raonable del lector.

Que no és un plany, joder. És una notícia. No demano res. Tinc son. Em dedico per dir-ho de pressa al món de la cultura. Escric, dono classes, faig recerca. I amb la son que tragino és molt difícil estar a l’altura del que lògicament s’espera de mi. M’imagino que tallar bistecs de pobre, amb son, deu ser perillosíssim. Fer un plié i no trencar-se la crisma també, segur. Però dedicar-se a la cultura, amb son és una empresa complicada. I alguns homes m’han dit que tinc son perquè els meus fills són uns consentits. M’han insinuat que si els educo millor, qualsevol se’n surt, de treballar i marcar gols. També m’han dit que em queixo massa, cosa terriblement falsa. Dir que tens son no és una queixa: és un crit de dolor. No dormir desballesta. La degradació física s’entaula. El raciocini minva. Els nervis suren a flor de pell. La son, no poder-la esbandir, és el motiu que jo no competeixi enlloc, o que ho faci sense veure-m’hi de cap ull.

Però jo volia arribar a un altre lloc. I em sembla que la son és la culpable de tota la marrada anterior. Fa poc un amic em va dir que suprimís totes aquelles estones que dedico a tasques supèrflues, aka escriure. No escriguis i dorm, em va dir. I jo li vaig preguntar si volia que em morís del tot. No només tinc son, sinó que no tinc temps per a cap tipus de tasca supèrflua. Escriure forma part de la meva supervivència emocional, li vaig dir. Ell en dubtava. I aleshores li vaig dir, com una metralleta, perquè no tinc temps i tinc son:

Mira, on tu te la peles mitja hora mirant Internet, jo tinc tres minuts de dutxa per sacsejar-me-la, i això si he passat el llisquet, perquè sinó a mitja dutxa entren les criatures al lavabo i m’haig d’aturar i dissimular, i quan tu tens hores i hores per llegir o per anar a fer el milhomes al partit del bar, jo prefereixo escriure, sense que això vulgui dir que jo sigui millor persona ni res per l’estil, i quan tu vas a dormir a les tres de la matinada un dimarts, perquè ja recuperaràs dissabte i perquè has assistit a qualsevol merda social, jo també hi vaig, a les tres a dormir, perquè he estat escrivint fora d’hores, però de fet vaig a no dormir, ja que la criatura, la petita es despertarà i ens despertarà a tots, plorant, pobreta, i quan tu dediques el cap de setmana i totes les tardes i els estius i Nadal a cultivar cos i esperit i amistats, jo dedico el mateix temps a regar els plançons, una joia, i a perdre amistats i possibilitats de conèixer-ne de noves, i en cap cas no comparo o em queixo del meu fat, que jo l’he triat, i el que de veritat vull dir, i prou, que ja desvariejo, és que tinc una son que em moro. Tanta, que no tinc ni l’energia per corregir aquest post, els castellanismes, els errors sintàctics, res de res.

Articles relacionats:

3 Comments

  1. No es precisament una entrada que recomanaria a qui estigui dubtant sobre tenir fills o no, sobretot si a aquest algú li agrada dormir…

    Reply
    • Tens raó. Tanmateix, jo crec que tenir fills implica una inconsciència. Si escoltéssim els que en tenen, a l’espècie li queden tres telediaris, no?

      Reply
  2. Jo crec que el pitjor de tot, el que ja no entén ningú, és que després d’udolar la son que tenim, la manera com ens descuidem per cuidar-los a ells, etc… admetem que ho fem de gust.
    Almenys a mi, quan sóc a casa, només em ve de gust jugar-hi i passejar-hi. I si ho faig em cau el món a sobre, perquè la feina m’agrada i me’n sento responsable, però… és com estar enamorada de qui no et convé! Li ho donaries tot, te’n demanaria més i, enlloc de sortir cames ajudeu-me, trobaries la manera de donar-li-ho.
    Almenys jo ho visc així!

    Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: