Els pares dels amics dels meus fills

Vinyeta d'A les 6 al pont

A les 6 al pont, cortesia de Jaume Ferrer.

“La teva família no la tries”. Aquesta frase m’ha perseguit — i em persegueix — des que tinc ús de raó. A casa era i és un clàssic. La família no la tries: et ve donada. El que significa que t’hi has d’adaptar, aprendre a conviure-hi, a assumir que hi haurà persones i coses que t’agradaran i d’altres que no tant. No hi pots fer res. La teva família no la tries.

A mesura que et vas fent gran, però, sí tries tu. Potser no tries l’escola, però sí vas destriant amb qui passaràs més estona dels teus companys. Quins romandran a la categoria de companys i quins, en canvi, passaran a ser amics. Aquesta llibertat de triar és per sempre més així, la llibertat de triar amb qui passaràs més temps, amb qui compartiràs intimitats i confidències, amb qui planificaràs aventures i acabaràs, també, passant-les plegats. Sí, hi ha els companys de la feina o la família política o els veïns, que en certa manera tampoc hom els tria. Però, al final, un sempre acaba trobant la manera de passar el temps amb les persones amb les que un té més afinitat, més complicitat, i minimitza sinó en quantitat segur en qualitat el temps que passa amb les persones que vénen donades.

Amb la Muriel hem tornat a la primera casella del tauler: els pares dels amics dels teus fills no els tries.

I com que la teva filla (i no tu) tria — més o menys — els seus amics, i els seus amics tenen uns pares que tu no has triat, i tu vols passar temps amb els teus fills, per construcció tu acabes passant temps amb gent que tampoc no has triat.

I això és bo o dolent? Bé, ni bo ni dolent. O bo o dolent, depèn de les circumstàncies i la sort de cadascú. En qualsevol cas, la reflexió que vull fer aquí és que una quota de llibertat que havíem conquerit poc a poc, es perd de cop i volta.

— Home, sempre podràs decidir amb qui van els teus fills, o de tots els amics dels teus fills amb qui tries anar.

Sí. O no.

Si el Marc i l’Ona conviden la Muriel a la piscina de casa els avis, allà que hi anem tots plegats.

Si el Rafael ens convida pel seu aniversari, a l’aniversari hi falta gent.

Si quedem amb la Pilar i la Maria, tres quarts del mateix i quedem amb tot el paquet, mare i pare inclosos.

Si al parc coincidim amb la Paula i l’Ari o la Martina i la Queralt, doncs a parlar amb… els pares de la Paula i l’Ari o els pares de la Martina i la Queralt.

En moltes ocasions em sento com quan vaig anar a escola per primera vegada i a casa em deien, abans de deixar-me a la porta, que mirés de fer amics. Ara, quan acompanyem la Muriel aquí o allà — i amb el Jofre serà un sant tornem-hi — miro de fer amics. Sé que són persones que m’acompanyaran en aquesta nova etapa, una etapa que és previsible que duri uns quants anys, segurament fins l’adolescència del que ara són éssers humans que tot just s’aboquen al món.

És, però, una sensació estranya. Un estava acostumat a embolicar-se amb gent que s’havia amuntegat al voltant d’un tema. Ocells del mateix plomatge, que en diuen en anglès. El que a tu t’interessava era el tema. Si volies compartir-ho, sabies on anar per trobar gent amb les teves mateixes dèries. I això era garantia d’èxit, ni que fos parcial: com a mínim tindríeu en comú els gustos musicals, les afeccions, les idees polítiques.

Ara és al revés: en principi no coincideixes més que en l’amistat dels respectius fills, i t’obligues a trobar els punts en comú, punts als quals aferrar-te per a desenvolupar-hi, al voltant, una amistat.

Perquè, home, si pot ser, que els pares dels amics dels teus fills, a més de ser un annex dels teus fills, que esdevinguin també amics teus.

De moment estem tenint bastanta o molta sort.

Articles relacionats:

2 Comments

  1. Homeschooling!

    Reply
    • Espera que et demani que li expliquis la segona derivada o la segona declinació i ja em diràs ;D

      Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: