Els pares dels amics dels meus fills

Els pares dels amics dels meus fills

“La teva família no la tries”. Aquesta frase m’ha perseguit — i em persegueix — des que tinc ús de raó. A casa era i és un clàssic. La família no la tries: et ve donada. El que significa que t’hi has d’adaptar, aprendre a conviure-hi, a assumir que hi haurà persones i coses que t’agradaran i d’altres que no tant. No hi pots fer res. La teva família no la tries. A mesura que et vas fent gran, però, sí tries tu. Potser no tries l’escola, però sí vas destriant amb qui passaràs més estona dels teus companys. Quins romandran a la categoria de companys i quins, en canvi, passaran a ser amics. Aquesta llibertat de triar és per sempre més així, la llibertat de triar amb qui passaràs més temps, amb qui compartiràs intimitats i confidències, amb qui planificaràs aventures i acabaràs, també, passant-les plegats. Sí, hi ha els companys de la feina o la família política o els veïns, que en certa manera tampoc hom els tria. Però, al final, un sempre acaba trobant la manera de passar el temps amb les persones amb les que un té més afinitat, més complicitat, i minimitza sinó en quantitat segur en qualitat el temps que passa amb les persones que vénen donades. Amb la Muriel hem tornat a la primera casella del tauler: els pares dels amics dels teus fills no els tries. I com que la teva filla (i no tu) tria — més o menys — els seus amics, i els seus amics tenen uns pares que tu no has triat, i tu vols passar temps...
Els 100 metres son

Els 100 metres son

Avui donem la benvinguda a l’Adrià Pujol, antropòleg i escriptor. El món masculí és competitiu. El femení també. I el gremi de carnissers, el de la dansa contemporània i el dels cristal•lògrafs, tots els entorns són competitius. Això no vol dir, però, que aquests siguin uns mons amb límits clars, ni que la competència hi sigui deslleial o cruenta. Hi ha de tot. I jo tinc un peu al gremi literari i un altre peu a la universitat, dos galliners que sense cap mena de dubte són competitius. Per baixa que sigui la intensitat, entre homes hi ha una competitivitat latent, quan n’ajuntes uns quants. Es competeix en enginy, en físic, en saviesa o en el que sigui, i un sempre pot optar per callar i observar, si aquell dia està cansat o li fa mandra, però restar tothora a l’ombra no és una bona solució, perquè tard o d’hora ens deprimirem. I als grups d’homes també hi ha fraternitat. Per fortuna el masclealfisme, almenys als grups d’homes que jo freqüento, ha anat a la baixa o ha desaparegut, però és que jo no parlo d’una competitivitat del tipus goril•lesc. Més aviat parlo d’estar a l’alçada dels negociats que es donen en cada moment al si d’un grup d’homes. Negociats que finalment són converses, comunions d’interessos, maneres de passar l’estona o projectes i trens que o s’agafen a la primera o ja no hi pots pujar. I des que tinc fills que sovint no puc, no arribo mai a l’alçada que voldria, els trens se m’escapen, quan arribo del repàs només en queden les molles. Fa sis anys i...
La fórmula dels 37,3 euros

La fórmula dels 37,3 euros

5 coses fàcils (i molt barates) per fer bars i restaurants més amigables als nens, sense haver de caure en el ‘clàssic’ local childfriendly. Posar un tamburet sota la pica del lavabo perquè els nens i les nenes arribin a rentar-se les mans sense que el pare s’hagi d’arriscar a agafar un atac de lumbàlgia o els posi en perill frívolament asseient-los damunt el minúscul moble de disseny habitual en molts establiments. Preu, 6,95 euros. Disposar de palletes flexibles… perquè puguin beure còmodament sense haver d’estirar el coll grotescament o haver de fer manipulacions impossibles del got. Portar-les d’ofici. 15 euros el paquet de 200. 0,03 la canyeta. Oferir tovallons de paper quadrats de més d’una capa (desterrar els tovallons dits de ’seda’ amb dispensador), amb capacitat de salvar innundacions sobtades. Paquet de 200 unitats, 7.7 euros. Tenir fulls i ceres per pintar i entretenir l’espera del berenar o esmorzar. 7,65 euros. Servir primer els plats o begudes dels nens. Sense cost. Deixo de banda altres aspectes més estructurals i gens menors, però que potser impliquen majors costos o redefinició d’espais: els imprescindibles canviadors i trones, l’existència de zones infantils i de coberteria adaptada, l’oferta d’una carta imaginativa i variada… Potser poden ser tractats en un altre apunt. De moment, desbordarien la fórmula dels 37,3 euros. * La foto és del Cafè de les Antípodes, a Badalona, un local...
It’s like a watercolour forming between the pages of a dream

It’s like a watercolour forming between the pages of a dream

El peatge que hem anat pagant per deixar que l’Emma consumís tants clàssics (ballets clàssics, òperes clàssiques, pel·lícules clàssiques de Disney) és que ha assumit perfectament que el seu rol, com a nena, és ser rescatada per un príncep. El joc simbòlic és per a l’Emma la segona activitat més freqüent quan juga després de fer veure que és primera ballarina del Bolshoi. I ha interioritzat el que veu als ballets i a les pel·lícules Diseny clàssiques, totes filles del seu temps: “Papa, tu ets el Capità Garfio, jo sóc la Wendy, m’atrapes i, un cop atrapada, ets el Peter i em salves”. “Papa, tu ets la bruixa que em dóna una poma, jo me la menjo, i un cop adormida, ets el Príncep, em fas un petó i em despertes”. “Papa, jo sóc l’Ariel, tu em robes la veu i després ets Neptú i em trenques tot i ploro”. “Papa, tu ets la bruixa, jo la Bella Dorment, em punxo i…”. I així fins al infinit. Aquest rol passiu em rebenta una mica. Ja no és tracta d’estereotips caducs com frega, planxa i cuina o de si una nena sembla marimatxo fent no sé què. No és tracta d’això sinó de que viu impactada per una majoria d’arguments escrits quan a la dóna li donàvem un paper molt poc actiu i reaccionari. Per tant, no em molesta gens que hagi vist ja cinc-centes dotze vegades Frozen o Tangled. Especialment a la primera, el rol de les protagonistes femenines és el més actiu i elles soles generen la crisis i, posteriorment, la resolen. Tant que, fins i tot el...