Pares de l’any, mares panic mode

As the father sees, autor desconegut a partir d'un original de John Mueller.

As the father sees, autor desconegut a partir d’un original de John Mueller.

 

Fa uns mesos, el Quim Brugué ens explicava les diferències amb què pares i mares “extreien” els seus fills de l’escola. Més enllà de l’anècdota, reflexionava sobre models de relació entre pares i mares — no dins la parella, sinó amb pares i mares de l’entorn social del fill.

Després de tres anys de rigoroses investigacions antropològiques sobre una mostra de la població —  a saber: amics i familiars — crec que estic en disposició de fer una nova aportació sobre el tema Els homes vénen de Mart, les dones vénen de Venus: els pares de l’any vs. les mares panic mode.

El tòpic diu que els pares són uns indolents en matèria de seguretat infantil i que les mares són unes exagerades (normalment es fan servir els adjectius “collonassos” i “histèriques”, però aquí som políticament correctes). Després de tres anys de recerca — és a dir, en la meva opinió personal, parcial i totalment esbiaixada — crec que ambdós, pares i mares, es troben al mateix punt en matèria de seguretat infantil. Ara bé, la diferència (i d’aquí que es generi un error de percepció) és que hi arriben per camins diferents: els pares s’hi aproximen per defecte i les mares per excés.

Suposem que el nano va corrents per casa, s’entrebanca i s’estampa contra el terra.

El pare roman tranquil: estadísticament, gairebé sempre que s’estampa mai passa res. Tot molt aparatós però sense danys a lamentar: duia el mòbil a les mans? duia la tableta? N0? No cal patir doncs: la resta, el cos ho regenera tot. A més, total, cridarà la mama: faríem més nosa que servei si ens hi atanséssim. És com quan hi ha un accident  de trànsit, que hem de deixar pas als professionals. De reüll, però, mirem si hi ha sang. OSTI, SANG! Bé, segurament no serà res. Millor que deixem la cervesa a la taula i ens aixequem. Estadísticament, la majoria de vegades que hi ha sang és poca cosa. Tocarà fer petonets, trobar les tiretes del Bob Esponja, desinfectant, bufar una mica… però poca cosa més. Però t’aixeques. Veus que hi ha una quantitat de sang que definiríem com potser-una-mica-massa-de-sang-per-ser-del-tot-poca-cosa. En passar per davant del moble del rebedor, camí de la víctima, sense ni adonar-te’n agafes les claus del cotxe, per si de cas, és un acte totalment reflex. Et pintes un Googlemaps al cap i penses en com deu estar el trànsit si has de sortir ara pitant a urgències. Però segur que no ha estat res. Millor: hores a urgències per res i, després, en tornar, encara et costarà aparcar. Si s’hi ha d’anar, però, s’hi va. Vas a ajupir-te a collir la canalla de terra i penses “això blanc que hi ha escampat a terra són den…” No, són trossets dels guixos de la pissarra (que sempre ho empastifen tot). Uf.

— Has caigut?
— Aaaaaah, síiiiii, aaaaaaaaaaaah!!
— T’has fet mal?
— Aaaaaah, síiiiii, aaaaaaaaaaaah!!
— A la boca?
— M’he mossegaaaaaat!
— Va, que no ha estat res. El pare et posarà una tireta [després haurem de desdir-nos-en, davant la impossibilitat de posar-la-hi a la llengua] i ja estarà.
— Síii…

La mama sent el patapam abans que succeeixi. És com allò de veure el llamp abans de sentir el tro. De fet, el crit d’esglai de la mare arriba abans que el patapam. Mentre el nen cau a slow-motion, la mare ja té al cap un diagnòstic de politraumatisme craneo-isquitibioal i treu de la bossa de mà la T-10 del jet medicalitzat per al Johns Hopkins Hospital. El seu cervell multitasca li permet fer aquest diagnòstic mentre censura la passivitat del pare, que ni tan sols s’ha aixecat del sofà. Mentre es teletransporta (només les mares viatgen més ràpid que la llum) cap al lloc on ha succeït el dramàtic accident reconeix que, si la canalla plora, és que encara no ha entrat en coma. Potser que fins i tot encara està conscient. Descarta, doncs, la reanimació cardio-pulmonar i es tranquil·litza una mica. Com que la sang no ha arribat al riu — literalment — descarta també les transfusions. Mentre segueix censurant la inactivitat del pare, la tranquil·litza, de nou, no haver de trucar mitja família (especialment les iaies, que la culparan a ella) per a demanar-los que vagin a donar sang a l’hospital. Però segur que no s’escapa d’uns quants punts i quatre anys d’ortodòncia. No veu els guixos del terra perquè automàticament els ha recollit i posat a la caixeta especial per a guixos de la Hello Kitty.

— Has caigut?
— Aaaaaah, síiiiii, aaaaaaaaaaaah!!
— T’has fet mal?
— Aaaaaah, síiiiii, aaaaaaaaaaaah!!
— A la boca?
— M’he mossegaaaaaat!
— Va, que no ha estat res. La mare et posarà una mica de pomada màgica que la mare va comprar [un desinfectant i cicatritzant bucal infantil la mera existència del qual el pare desconeixia] i ja estarà.
— Síii…

En resum, el mateix punt d’arribada, diferents camins per a fer-ho. El proper cop que us diguin “collonassos”, o “histèrica”, penseu que la distància que us separa a ambdós és el doble de la distància que hi ha entre vosaltres i la realitat, que és al mig.

Articles relacionats:

2 Comments

  1. Tot just ahir el nen es va “espinyar” al parc. Va fer una bona sangada de llengua, però com que no és la primera, no li vam donar cap importància.
    Al final, lluny de contradir el teu post, l’hem endarrerit: el nen a la nit no podia mamar perquè li feia mal la llengua. No ens la va deixar veure, però sospitem que estava inflamada. Li vam donar paracetamol i avui encara no mama. La mama ha pres el control (que, entre d’altres coses, vol dir que no deixa acabar les frases al papa) i anirem al metge d’urgències. El nen fa bona cara, però si no vol mamar…

    Reply
    • Ugències? Segur que el papa té una mica de loctite a la caixa d’eines i no c… ok, sí, urgències, potser sí ;)

      Que no sigui res :)

      Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: