Pares de l’any, mares panic mode

Pares de l’any, mares panic mode

  Fa uns mesos, el Quim Brugué ens explicava les diferències amb què pares i mares “extreien” els seus fills de l’escola. Més enllà de l’anècdota, reflexionava sobre models de relació entre pares i mares — no dins la parella, sinó amb pares i mares de l’entorn social del fill. Després de tres anys de rigoroses investigacions antropològiques sobre una mostra de la població —  a saber: amics i familiars — crec que estic en disposició de fer una nova aportació sobre el tema Els homes vénen de Mart, les dones vénen de Venus: els pares de l’any vs. les mares panic mode. El tòpic diu que els pares són uns indolents en matèria de seguretat infantil i que les mares són unes exagerades (normalment es fan servir els adjectius “collonassos” i “histèriques”, però aquí som políticament correctes). Després de tres anys de recerca — és a dir, en la meva opinió personal, parcial i totalment esbiaixada — crec que ambdós, pares i mares, es troben al mateix punt en matèria de seguretat infantil. Ara bé, la diferència (i d’aquí que es generi un error de percepció) és que hi arriben per camins diferents: els pares s’hi aproximen per defecte i les mares per excés. Suposem que el nano va corrents per casa, s’entrebanca i s’estampa contra el terra. El pare roman tranquil: estadísticament, gairebé sempre que s’estampa mai passa res. Tot molt aparatós però sense danys a lamentar: duia el mòbil a les mans? duia la tableta? N0? No cal patir doncs: la resta, el cos ho regenera tot. A més, total, cridarà la mama: faríem més nosa...