The last time I saw Paris

The last time I saw Paris

No puc dir que abans de ser pare fos un gran viatger, d’aquells que han trepitjat cada capital, han pujat l’Amazones nedant o travessen la Xina només amb una navalla suïssa. Més del turisme cultural i mitòman, del “ja que estem de vacances, anem a algun lloc que signifiqui alguna cosa totèmica per a nosaltres”, aquestes escapades comportaven llargues caminades per carrers buscant un racó concret, visites infinites a museus i/o cementiris i interminables hores contemplant. Sense consultar el rellotge. Només contemplant.

He de dir que tenim sort i la nostra filla aguanta una quantitat de (segons la que pot ser la seva perspectiva) tortures amb un nivell respectable de paciència i educació.

Però vet aquí petits trucs i experiències per (fanfàrria aquí):

Anar de vacances amb un nen petit per primer cop i no morir d’estrès en l’intent

 

Equipament

Per suposat, el nou membre de la família també necessita equipatge. Una maleta extra per cada membre extra. Sembla que això és tot però no. Un cop ens hem establert al camp base i comencem a recórrer les avingudes de (nom de capital europea de moda aquí) notem les primeres diferències. Ara ens meravellem de l’arquitectura local carregant aigua, galetes, ninos, colors, el peluix, una muda de recanvi, tovalloles humides, paraigües per si de cas, botes de pluja però també crema pel sol, tot penjant del McLaren, el millor cotxet per aquests menesters, que no pesa res i cap a qualsevol lloc.
Asseure’ns en un cafè requerirà dues cadires addicionals plenes de trastos. No hi haurà taquilla on hi càpiga tot el que duem. I això sense haver visitat cap botiga de museu.

Mobilitat

Començant per l’avió, s’ha de partir de la base que a) serà una experiència encara més desagradable del que ja és per si mateix viatjar anxovat en una llauna voladora i b) que serem odiats per la resta de passatge i potser probablement per part de la tripulació. Si després les coses van bé i les armes de guerra preventiva funcionen (paper, colors, iPad, ninos, contes, llaminadures), començarem el viatge reforçats i amb confiança.
Noteu que el cotxet, si el duem com he comentat anteriorment, ens pot estalviar algunes cues a l’aeroport.

Un cop a la destinació, els dies s’escurcen perquè els nens no aguanten com alguns adults. Res de grans caminades o aquestes es basaran en empènyer el cotxet que pesava poc carregat de coses que pesen molt (veure més a dalt per a saber quines coses). Però el cotxet és indispensable a certes edats ja que permet becaines, descansos o que la nena llegeixi un conte perquè, la veritat, aquesta és la cinquena botiga a la que entreu i són només les onze del matí.

Fer el guiri

S’ha acabat allò d’anar fent el turista en parella, de la maneta i “mira quina terrasseta, mira quin jardinet, perquè no travessem la ciutat d’est a oest caminant?”. Ara, la primera atracció és un esquirol i forçar l’estrabisme. Un ull el la geografia i l’altra en el fill que igual creua el carrer quan passa una bici com li dóna per ficar-se a una font.

La capacitat d’improvisació és fonamental. Hem d’estar preparats per a que el nen no faci la migdiada com estava previst però s’adormi just quan estàs a punt d’entrar al lloc on més t’interessava dur-lo. Per a que plogui, que faci massa sol, que nevi o faci vent. O tot a l’hora. I a no menjar ni al lloc ni a l’hora que havíem previst.
Tenir una filla que menja com un adult té els seus avantatges, en el nostre cas. Pots anar a qualsevol restaurant sense patir. A l’estranger, segons el lloc, podem fer servir el comodí de visitar restaurants italians cada dia, el millor amic del turista català en terres estranyes (sempre aplicant les distraccions abans esmentades: paper, colors, iPad, ninos, contes fins a que arribi el plat a taula). I no passa res si, per uns dies, mengen una mica el que vulguin i no ens obsessionem amb que avui tocava crema d’espàrrecs, verdures i porros a la milanesa.

Per últim, aplicar certa rutina crec que funciona. Sortir i tornar a les mateixes hores a l’hotel o l’apartament pot ajudar a que el nen s’acostumi als ritmes diaris. I tot amb calma. Molta calma. #slowlife

The Last Time I Saw Paris

Aquestes són unes petites gotes de l’estrès afegit de viatjar per primer cop amb el teu fill petit però tot queda compensat en els seus records i amb tot l’aprenentatge adquirit, social i cultural.
Però anar a contemplar amb una nena de dos anys al costat? No, això no. És una experiència diferent.

Articles relacionats:

1 Comment

  1. Jo moriria en l’intent.

    Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: