Et trobo a faltar, cada dia més!

vadepares
Passades unes setmanes del naixement d’en Luka, em preguntava aquí quan et comences a sentir pare. I és que pensava que això de sentir-se pare era automàtic en el moment del naixement: tal com sortiria a la llum, totes les teves emocions i sentiments es transformarien i ja et sentiries pare. Però la realitat no va ser aquesta i els sentiments es van transformant i adaptant al ritme de cadascú, no d’un minut a l’altre.

Passats els 3 primers mesos, quan el teu fill ja comença a interactuar més, a participar, a demanar atenció, a riure, etc. el sentiment d’atracció cap a ell i el retorn que et dóna creix exponencialment i comences a notar que el vincle s’enforteix.

Ara acaba de fer 8 mesos i des de fa unes setmanes, quan estem 6 o 8 hores separats el trobo molt a faltar: esperant arribar a casa i veure’l somriure de nou. Encara no parla però ens podem passar hores estirats en una manta a terra jugant i “parlant”. Et reconeix i li encanta que juguis i que estiguis amb ell i són moments que voldries que no s’acabessin mai.

Així que quan estem separats, ni que sigui mig dia, trobo a faltar el seu somriure continu. Com es mira les mans del dret i del revés, fascinat pel moviment i les ombres que produeixen. Com es llepa els peus i fa postures de ioga flexionant les cames per darrera el clatell. Com aplaudeix i es queda sorprès amb el soroll que ell mateix és capaç de produir. Com fa brrrrrrrrrrr amb els llavis i ho esquitxa tot de saliva. Com s’arrossega i rodola pel terra i les estratègies que utilitza per moure’s quan encara no ha aconseguit gatejar. Com aconsegueix agafar petits trossos de menjar amb l’ajuda del dit d’una mà i dos o tres de l’altra. Com prova tot tipus de menjar nou i tot i que només té dues mitges dents, la seva tècnica de rosegar s’assembla a la de molts esquirols de Central Parc. Com regala somriures a desconeguts pel carrer. Com assenyala coses que li criden l’atenció i es comença a fixar amb els altres nens i nenes. Com et mira, et toca el nas i t’estira els cabells. Com es frega la cara quan li agafen atacs de riure i es queda flipant amb tonteries que li fan gràcia. Com mira el terra des de la trona quan li ha caigut una joguina. Com juga amb l’aigua de la banyera esquitxant a tort i a dret. Com utilitza els peus per acostar-se una pilota cap a les mans i poder-la agafar. Com es calma i està atent quan cantem la cançó dels Tres Tambors. I sobretot, com riu quan li dius “ring, ring, què hi ha algú?”

A les nits encara ens anem despertant tots plegats. La planificació de la seva alimentació no et permet distreure’t ni un moment i és difícil evitar aquell moment en que ja sorties per la porta per anar a passar el dia a fora i un pregunta a l’altre: “el menjar del nen ja l’has agafat tu, no?” i has de tornar a casa i improvisar unes verdures per emportar. I moooolts altres moments cansats, difícils i tensos. Però per sobre de tot això, són moltes les coses que trobo a faltar ni que només sigui a l’estar separat unes hores.

Articles relacionats:

5 Comments

  1. En aquest bloc hi ha bastants posts que et mostren situacions de la paternitat que encoratjat poc per ser pare. Evidentment aquest no es un d’ells :D

    Reply
  2. Oh, no volem desencoratjar a ningú aquí, eh? Que quedi clar!

    Reply
  3. A mi me pasara a lo bruto. Candela tiene ahora 6 meses y yo llevo parado desde antes que naciera. El dia que (ojala) encuentre trabajo y me tenga que ir todo el dia, me encontraran llorando en los rincones por la oficina.

    Reply
    • Oscar, tant de bo ploris pels racons perquè has trobat feina!! Molts ànims i ni que sigui de poc consol, aprofita ara el màxim el temps amb la teva filla :)

      Reply
      • Estic aprofitant tot el temps possible amb ella. A mes, la meva dona començara a treballar ara, asi que tindre que agafar mes responsabilitats. Gracies.

        Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: