Et trobo a faltar, cada dia més!

Et trobo a faltar, cada dia més!

Passades unes setmanes del naixement d’en Luka, em preguntava aquí quan et comences a sentir pare. I és que pensava que això de sentir-se pare era automàtic en el moment del naixement: tal com sortiria a la llum, totes les teves emocions i sentiments es transformarien i ja et sentiries pare. Però la realitat no va ser aquesta i els sentiments es van transformant i adaptant al ritme de cadascú, no d’un minut a l’altre. Passats els 3 primers mesos, quan el teu fill ja comença a interactuar més, a participar, a demanar atenció, a riure, etc. el sentiment d’atracció cap a ell i el retorn que et dóna creix exponencialment i comences a notar que el vincle s’enforteix. Ara acaba de fer 8 mesos i des de fa unes setmanes, quan estem 6 o 8 hores separats el trobo molt a faltar: esperant arribar a casa i veure’l somriure de nou. Encara no parla però ens podem passar hores estirats en una manta a terra jugant i “parlant”. Et reconeix i li encanta que juguis i que estiguis amb ell i són moments que voldries que no s’acabessin mai. Així que quan estem separats, ni que sigui mig dia, trobo a faltar el seu somriure continu. Com es mira les mans del dret i del revés, fascinat pel moviment i les ombres que produeixen. Com es llepa els peus i fa postures de ioga flexionant les cames per darrera el clatell. Com aplaudeix i es queda sorprès amb el soroll que ell mateix és capaç de produir. Com fa brrrrrrrrrrr amb els llavis i ho esquitxa tot de...
Cachitos de paternidad

Cachitos de paternidad

Avui tenim en Jordi Tort com a pare convidat, pare de la Candela i que viu a Roquetes, la “zona alta de Barcelona”. Treballa a Correus repartint burofax i es dedica a fer vídeos de primera i de segona, entre els quals els mini-relats Cachitos de...
The last time I saw Paris

The last time I saw Paris

No puc dir que abans de ser pare fos un gran viatger, d’aquells que han trepitjat cada capital, han pujat l’Amazones nedant o travessen la Xina només amb una navalla suïssa. Més del turisme cultural i mitòman, del “ja que estem de vacances, anem a algun lloc que signifiqui alguna cosa totèmica per a nosaltres”, aquestes escapades comportaven llargues caminades per carrers buscant un racó concret, visites infinites a museus i/o cementiris i interminables hores contemplant. Sense consultar el rellotge. Només contemplant. He de dir que tenim sort i la nostra filla aguanta una quantitat de (segons la que pot ser la seva perspectiva) tortures amb un nivell respectable de paciència i educació. Però vet aquí petits trucs i experiències per (fanfàrria aquí): Anar de vacances amb un nen petit per primer cop i no morir d’estrès en l’intent   Equipament Per suposat, el nou membre de la família també necessita equipatge. Una maleta extra per cada membre extra. Sembla que això és tot però no. Un cop ens hem establert al camp base i comencem a recórrer les avingudes de (nom de capital europea de moda aquí) notem les primeres diferències. Ara ens meravellem de l’arquitectura local carregant aigua, galetes, ninos, colors, el peluix, una muda de recanvi, tovalloles humides, paraigües per si de cas, botes de pluja però també crema pel sol, tot penjant del McLaren, el millor cotxet per aquests menesters, que no pesa res i cap a qualsevol lloc. Asseure’ns en un cafè requerirà dues cadires addicionals plenes de trastos. No hi haurà taquilla on hi càpiga tot el que duem. I això sense haver...
Les imatges abans dels mots

Les imatges abans dels mots

Em pregunto què recordarà en Miquel d’aquest feliç estiu que es va acabant. Però la pregunta no té, ja passa, això, una resposta gaire clara. Els records dels nens de la seva edat són un misteri, llegeixo en diagonal en el primer article que Google em serveix al seu sofert cercadors. Estan relacionats – continuo llegint – amb imatges i sensacions, i encara no amb la paraula: això els fa molt vulnerables al pas del temps. Els nens de menys de tres anys no saben dir-se (no saben dir-te, per tant) què recorden. … però això no vol dir que les experiències viscudes abans dels 3 no els deixin una empremta. Potser en Miq no sabrà què va fer l’estiu de 2014 però poc importa. Aquest agost tan ple de llum ha imprimit al seu cor una definició de gran valor, i ho ha fet sense necessitar paraules: l’estiu és un regal. No li caldrà recordar-ho, això, senzillament ho sabrà. I a mesura que es vagi fent gran, l’estiu s’anirà convertint en el que ja és per a nosaltres, la pàtria on sempre vols tornar, cercant sense trobar-les del tot les imatges abans dels mots, el record abans de la...