Out of Time

Out of Time

El setembre és un mes iniciàtic. No només per ser el començament del curs escolar pels nostres fills o pels que encara estudieu. És el veritable principi de molts dels cicles anuals del nostre dia a dia. És el vertader gener costerut. És el retorn laboral pels que parem a l’agost a agafar aire. És quan comprem el primer fascicle de la maqueta el Titànic quan sabem que no passarem del segon número.
I, pel que fa al retorn a l’activitat laboral, és quan comencem a quadrar horaris. Els nostres horaris amb els de l’escola amb els de la feina amb els de les avies amb els dels cosins.

795

Ara que l’Emma ha començat P3, en cap moment ens hem plantejat apuntar-la a una activitat extraescolar. Les activitats extraescolars tenen sentit quan els nens són més grans. Per estimular-los, motivar-los, per a que facin activitats col·lectives (esports, orquestres, etc.) o suplir mancances, tant del sistema educatiu com d’aquells coneixements especialitzats que els pares i mares no podem transmetre. Però per a un nen més petit, el canvi principal de la llar d’infants a l’escola ja és suficient (i pels que no han anat a la llar d’infants encara més). Els dies són més llargs i els horaris menys flexibles. De veritat un nen de dos o tres anys necessita fer anglès de vuit a nou del matí? És necessari que s’arrossegui fins a la piscina a les set de la tarda quan amb prou feines aguanta despert fins a les vuit?

En part és una necessitat. Els horaris escolars i els horaris laborals no són gaire conciliadors els uns amb els altres i sovint recórrer a activitats extraescolars ja és això: pura necessitat.
I en part ens obsessionem. Ens obsessionem amb que els nostres fills facin anglès als dos anys, que toquin el violí als tres, que nedin i facin bàsquet cada tarda que és vida sana. I, quan creixin una mica, hi haurem d’afegir l’absurda quantitat de deures i tasques que les escoles posen per a fer a casa.

Els nens ja passen prou hores a l’escola. Quan la majoria de nens probablement es queden al menjador, vuit hores han de donar sí o sí per a totes les activitats i lliçons del dia.
El temps lliure ja no existeix en les vides de molts nens que al sortir de l’escola fan una espècie de gimcana contra-rellotge fins a l’hora de sopar. Doncs a casa volem que l’Emma jugui, que s’avorreixi, que tingui temps per a divagar, imaginar i descobrir. En el seu nivell, encara podem ensenyar-li anglès nosaltres, gaudir de la música, pintar, saltar i fer tota mena de floritures amb cartolines i gomets, jugar bàsquet amb una paperera i fins i tot cuinar junts. I ja hi haurà temps per tota la resta.

Realment no som capaços, els pares i les mares, de cantar cançons amb ells, escoltar música, ballar plegats, parlar quatre paraules en anglès, jugar a pilota o fer quatre tombarelles? Cal que aquest aprenentatge el traslladem a un altre adult i perdem l’oportunitat d’estar més temps junts?
El que han de fer quan acaba el dia és passar més temps amb els seus pares i jugar més. Jugar més i estar més amb ells mateixos.

Per suposat, això és l’ara. L’any que ve, l’Emma anirà a ballet i a violí [so d’explosió termonuclear].

Articles relacionats:

3 Comments

  1. Es clar que si! Els nens han de tenir temps lliure! Temps lliure per avorrir-se… I inventar-se jocs com en el meu cas que torturava les formigues de mil maneres diferents :D Crec que podria escriure un llibre amb totes les maneres que conec de matar aquests animalets! Sí, de petit ja era una mica psicòpata…

    Reply
  2. Totalment d’acord, cal temps no pautat, temps lliure i creatiu. També ens caldria als adults! Ara bé, la vida, no saps ben bé com, es se’t va complicant mica en mica i acabes fent el que pots amb el que tens.
    Jo tinc 3 fills, una feina i una casa (en termes logistics). He de convinar i atendre aquestes 3 arees (i dormir) en només 24h. Voldria tenir un ritme inferior, poder gaudir d’allò que ara en diuen slow life però tot i els meus esforços, que de veritat que els faig, vaig molt de cul. Amb el meu company i pare de les criatures només tenim una norma, que neix de la nostra escala de valors/prioritats: Cada dia, peti qui peti, dediquem una bona estona a jugar amb ells. Encara que sopem més tard, que no dutxem o que la roba bruta s’acumuli fins a sortir del cubell.

    Reply
    • Súper a favor de reservar un espai per compartir amb ells. De vegades ens deixem emportar per les “tasques” i no pel que importa de veritat.

      Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: