Quatre consells per a semblar una mare

Fotograma de la pel·lícula Tootsie amb Dustin Hoffman pentinant una perruca.

Fotograma de la pel·lícula Tootsie.

Un dels objectius —si no l’objectiu— de perpetrar aquí (ir)reflexions sobre la paternitat era comparar-la amb la maternitat. Ho hem intentat, entre d’altres, quan parlàvem dels diferents estils de recollir els nens a l’escola o de com de diferent ens preníem els riscos i malalties que patien els nostres petits plançons.

Tanmateix, una cosa és el que nosaltres percebem des de la nostra neutral torri d’ivori de la recerca en paternitat, i una altra de molt diferent és el que percep la societat en conjunt. Per algun estrany motiu, com a espècie hem vingut a celebrar competències tradicionalment maternals com dur a la bossa un potet d’àrnica pels cops o un llapis de citronella pels mosquits, mentre que censurem iniciar als petits en l’art de la cervesa o fer-li un tatuatge de regal d’aniversari. Incomprensible.

Per això volem proposar-vos avui quatre consells per a guanyar-vos el respecte i reconeixement de la comunitat reproductora. Seguiu-los fil per randa i teniu el triomf garantit.

Saber l’alçada

Per a un pare saber l’alçada d’un fill té una utilitat molt clara: fardar. “Serà un Tkachenko!” i ja no cal dir res més. Una raça superior. Metre noranta als deu anys “i encara ha de fer l’estirada”. Pim pam. I si vius a la capital del bàsquet, un fill d’alçada pràcticament et garanteix entrar per la porta gran a formar part de la noblesa de la ciutat.

Però les mares han descobert que l’alçada serveix també per a una altra cosa: comprar roba.

— Quant té el nadó?
— Nou mesos.
— Què vol, la samarreta de 6 a 9 o la de 9 a 12 mesos?
— La de 9.
— No pot ser. Digui’m, és grandet o tirant a petitet?
— No ho sé, encara no camina, així que no sé quina alçada fa.
— Més aviat 70 o més aviat 80?
— No, hehe, que és una nena. Però si fos un nen i fos fill meu la tindria de vuita…
— !!!!

Per a matrícula: si us sabeu les talles, sereu els reis del parc, especialment les de les sabates.

— Ha dut una 25 tot l’estiu però de cara a l’hivern serà segur una 26. I ja veurem si acaba la temporada amb elles!
— Ohhhhhh!
— Hiiiiiiii!
— Que monoooooooo!

Saber el pes

És de tots coneguts que els pares veuen molts menys colors que les mares. El mateix passa amb el pes, on els pares tenim tres opcions: tirant a primet, normal, tirant a fortet. Es pot dir de més maneres, però només són tres opcions, on normal abasta el 90% dels casos i les altres dues els respectius 5% dels extrems. Quan el nen pesa molt, dóna molt de joc.

— I quan pesa el teu nano?
— 20 quilos.
— No és molt per a un any i mig?
— És que està molt ben dotat!
— …

(qui no ha sentit mai aquest “acudit”?)

Però les mares han descobert que el pes serveix també per a una altra cosa: la dosi dels medicaments.

— Li has donat l’Apiretal?
— No.
— Com!?
— Esperava que vinguessis. Quant n’hi hem de donar?
— 1,2mm.
— Parabellum?
— !!!!
— Vaaale, vale. Però, ara que hi penso, no eren 2?
— No, això és el Dalsy!
— Que no és el mateix!? Pel mal de cap i la febre, no?

Per a matrícula: trobeu una taula de pesos i dosis, imprimiu-la i pengeu-la a la nevera amb un imant.

Saber quan ha cagat anat de ventre

Tots els pares saben que el millor que pot fer un nen és no cagar anar de ventre: menys caca, menys canviar de bolquers. Elemental.

— I quant fa que no va de ventre?
— Eh?
— Que quan va ser l’última vegada?
— De què?
— De ventre!!!
— No sé, no me’n recordo.
— Com?
— És que fa molts dies!
— COM!?!?
— No sé, fa dues o tres setmanes.
— …
— On vas?
— A urgències!
— Per què!?

Incomprensible.

Però les mares han descobert que saber la freqüència de les deposicions és important per a testar la salut del nen.
La salut física i la mental. És de totes sabut que endarrerir-se unes hores condueix a una peritonitis aguda i que no fer-ho durant més d’una setmana incrementa en un 10.000% la probabilitat d’allistar-se a l’exèrcit de l’Estat Islàmic d’Iraq i Síria.

Saber quan ha anat de ventre ens ajuda a saber el seu estat de salut en general (sobretot si és dolent), (sovint) per què plora, i ens evita l’incomodíssima situació d’haver d’ajudar el cagalló a sortir quan s’ha fet massa gran i dur.

Per a matrícula: si, a més del ritme, coneixeu la consistència, teniu hores i hores de conversa garantida.

— La meva hi va cada dia.
— Aaaai, quina sooooort.
— I la fa tota maca, ben lligadeta, ni massa dura ni massa tova.
— Oooooh, que béeeeeee.

És l’únic moment que pots parlar de marranades al parc sense que t’inflin la cara a bufetades, sinó tot el contrari.

Saber què i com ha menjat

Com amb el pes, el menjar té tres estadis. Es pot menjar com una llima, normal, o de puta pena. L’última opció sol anar acompanyada de tacos i improperis, ja que la simptomatologia inclou sopars eterns per a menjar-se un miserable grapat de llenties, després de rebutjar l’equivalent a la carta de tots els restaurants de Barcelona i comarca.

Saber què ha menjat, doncs, només és útil quan menja com una llima, i va de luxe per fotre els altres pares.

— I el teu com menja?
— Com una llima, tu!
Fill de puta Ostres, quina sort, no?
— No creguis. Quan tenia 7 mesos va trigar gairebé una setmana a agradar-li la vichyssoise de iogurt a la menta.
— Oh, vaja. Sí, quina mala sort, eh?
— Sí, tu. I el teu què tal?
— El meu és aquell d’allà.
— Quin, l’escanyolit que sembla que faci un mes que no menja?
— …

Però les mares han descobert que saber què i quan menja és important (també) per a testar la salut del nen, amb independència de la fila que faci.

Equilibri de proteïnes, greixos i… i… (quina era l’altra? ah, sí) hidrats de carboni. Fruites i verdures, carns i peixos, llegum i cereals. Tard o d’hora t’ho pregunten al pediatre del CAP i et fan pols si no t’ho saps. Per tant, millor saber-s’ho.

Per a matrícula: saber quanta fibra, relacionat amb el tema de l’anar de ventre.

— A casa estem molt contents perque amb la fibra anem molt bé.
— Ui, a casa encara anem amb ADSL normal.

Ja sabeu: feu-vos passar per una mare. No llenceu els nens enlaire, no els mossegueu, no feu veure que els foteu escales avall, no els oferiu cervesa ni alcohol de cap tipus (no, en broma tampoc) perquè la societat no us ho valorarà. Apreneu-vos l’alçada, el pes, la freqüència caguera i la ingesta d’aliments. I a triomfar al parc.

Articles relacionats:

1 Comment

  1. El post d’avui es molt divertit ^^ Va in crescendo, quan he arribat al “Quin, l’escanyolit que sembla que faci un mes que no menja?” Ja he rigut en serio xD

    Reply

Trackbacks/Pingbacks

  1. Vadepares.cat: un blog en català sobre la paternitat | Petits Clicks - […] i sobretot, un punt d’humor que s’agraeix molt, ja sigui en forma d’articles com “Quatre consells per a semblar…

Deixa un comentari

%d bloggers like this: