Et desconec com si t’hagués parit

Et desconec com si t’hagués parit
Fotografia de tres óssos polars.

Polar bear family, cortesia de Travel Manitoba.

Et conec com si t’hagués parit. El conec com si l’hagués parit. El coneix com si l’hagués parit. Et podem declinar en tota la seva combinatòria: és una frase feta que hem sentit a bastament.

I deu ser certa.

I potser, perquè jo no he parit, no directament, a mi no em passa.

Sí, segurament conec millor els meus fills que ningú més… exceptuant-ne qui els ha parit-parit. Però no estic segur si això vol dir que els conec de veres, si els conec-conec.

Créixer és una fugida endavant. I la paternitat és qui panteixa rere els qui fugen endavant. I panteixar, aquí, és fer força curt.

Jo no conec la meva filla, la meva filla de tres anys. No la conec. És desconcertant, però és així. Parlem cada dia, riem cada dia, i també plorem plegats cada dia. I, bo i així, conèixer-la se m’esmuny de les mans com qui vol atrapar un pensament distret: ara és aquí, ara ja no hi és.

Conec, potser sí, la meva filla de dos anys i mig. Sí, crec que la tinc més o menys clisada. Així com la meva filla de dos anys. La meva filla d’any i mig crec que vaig arribar a conèixer-la prou: eren temps de descoberta explícita i extrovertida: una invitació a observar, conèixer i reconèixer. La vaig conèixer, a la meva filla d’any i mig, al menys molt més que la meva filla que encara no havia fet l’any: no hermètica, però sí força més inexplorable i definitivament molt més difícil d’interpretar i de cartografiar.

Sí, he conegut moltes filles. 3, 6, 12, 200. Però quan la meva filla, la d’ara, la que quan llegiu això potser serà a escola o potser al parc o potser dormint rebregada en el manyoc familiar que conformem cada nit, aquesta filla… aquesta no la conec.

Conec encara menys la meva filla de demà. La de demà passat. La del proper cap d’any.

Les filles que vénen després no sé ni on són. Puc garantir, això sí, que no són aquí ni les he vistes mai encara. No sé ni com seran, ni què els agradarà, ni si seguiran essent fidels a la xocolata en totes les seves encarnacions. O si seran de carn. O si seran de peix.

I sé, això sí, que amb tota probabilitat algunes mai les arribaré a conèixer — és més, se’m fa insuportable la sola idea de poder dir que les he conegut totes.

Et desconec com si t’hagués parit.

La proximitat de qui observa, de qui participa d’un teatre de monòleg en primera persona i en temps real és tal que no pots acabar aprenent-te tot el guió, tots els girs dels personatges, tota la pregona complexitat de l’actor en escena.

Et desconec com si t’hagués parit.

Perquè és aquesta totalment extrema atenció al detall, al gest, a la insinuació implícita que ens fa anar endarrerits en la posada al dia de caràcter diari. La velocitat, el caràcter implacable de l’avenç hi contribueixen. Però són els ulls de qui guaita, de vegades de cara, sovint mig amagat, els que no permeten el parpelleig per por de perdre’s aquell significat. I es parpelleja. I el significat es perd.

Desconec els meus fills perquè sóc incapaç de fer una sola pila amb totes les fotografies i mirar a través d’elles com si fossin mig transparents, com si pogués composar i superposar dies, setmanes, mesos, anys de rialles, de rebequeries, de sís i de nos, i composar-los i superposar-los i mirar a través d’ells però veient-los tots alhora al mateix temps.

On és la meva filla? Com va passar d’una fotografia a l’altra? On és ara que ja no és on era fa un moment? On era abans? Cap on va?

Qui és?

Sé — i això és el que més m’està costant — que no és jo: que és ella.

I per això, suposo… admeto que m’és tan difícil conèixer-la.

Articles relacionats:

Deixa un comentari

%d bloggers like this: