Et desconec com si t’hagués parit

Et desconec com si t’hagués parit

Et conec com si t’hagués parit. El conec com si l’hagués parit. El coneix com si l’hagués parit. Et podem declinar en tota la seva combinatòria: és una frase feta que hem sentit a bastament. I deu ser certa. I potser, perquè jo no he parit, no directament, a mi no em passa. Sí, segurament conec millor els meus fills que ningú més… exceptuant-ne qui els ha parit-parit. Però no estic segur si això vol dir que els conec de veres, si els conec-conec. Créixer és una fugida endavant. I la paternitat és qui panteixa rere els qui fugen endavant. I panteixar, aquí, és fer força curt. Jo no conec la meva filla, la meva filla de tres anys. No la conec. És desconcertant, però és així. Parlem cada dia, riem cada dia, i també plorem plegats cada dia. I, bo i així, conèixer-la se m’esmuny de les mans com qui vol atrapar un pensament distret: ara és aquí, ara ja no hi és. Conec, potser sí, la meva filla de dos anys i mig. Sí, crec que la tinc més o menys clisada. Així com la meva filla de dos anys. La meva filla d’any i mig crec que vaig arribar a conèixer-la prou: eren temps de descoberta explícita i extrovertida: una invitació a observar, conèixer i reconèixer. La vaig conèixer, a la meva filla d’any i mig, al menys molt més que la meva filla que encara no havia fet l’any: no hermètica, però sí força més inexplorable i definitivament molt més difícil d’interpretar i de cartografiar. Sí, he conegut moltes filles. 3, 6, 12, 200. Però...
Quatre consells per a semblar una mare

Quatre consells per a semblar una mare

Un dels objectius —si no l’objectiu— de perpetrar aquí (ir)reflexions sobre la paternitat era comparar-la amb la maternitat. Ho hem intentat, entre d’altres, quan parlàvem dels diferents estils de recollir els nens a l’escola o de com de diferent ens preníem els riscos i malalties que patien els nostres petits plançons. Tanmateix, una cosa és el que nosaltres percebem des de la nostra neutral torri d’ivori de la recerca en paternitat, i una altra de molt diferent és el que percep la societat en conjunt. Per algun estrany motiu, com a espècie hem vingut a celebrar competències tradicionalment maternals com dur a la bossa un potet d’àrnica pels cops o un llapis de citronella pels mosquits, mentre que censurem iniciar als petits en l’art de la cervesa o fer-li un tatuatge de regal d’aniversari. Incomprensible. Per això volem proposar-vos avui quatre consells per a guanyar-vos el respecte i reconeixement de la comunitat reproductora. Seguiu-los fil per randa i teniu el triomf garantit. Saber l’alçada Per a un pare saber l’alçada d’un fill té una utilitat molt clara: fardar. “Serà un Tkachenko!” i ja no cal dir res més. Una raça superior. Metre noranta als deu anys “i encara ha de fer l’estirada”. Pim pam. I si vius a la capital del bàsquet, un fill d’alçada pràcticament et garanteix entrar per la porta gran a formar part de la noblesa de la ciutat. Però les mares han descobert que l’alçada serveix també per a una altra cosa: comprar roba. — Quant té el nadó? — Nou mesos. — Què vol, la samarreta de 6 a 9 o la de 9...
Néixer dues vegades

Néixer dues vegades

  Per a aquest apunt he agafat prestat un poema de Kirmen Uribe, un dels referents de la nova narrativa (i poesia) basca. Està inclòs en un llibre inclassificable, mig assaig, mig memòria, mig novel·la, el fantàstic Bilbao-New York-Bilbao, editat dins El Balancí per Edicions 62, i traduït Pau Joan Hernàndez. En els versos en qüestió, l’autor explica la seva experiència com a pare sobrevingut. No he viscut mai una situació d’aquesta mena, però es fàcil empatitzar-hi, en el poema d’Uribe. I l’exercici em sembla útil, i just, també, per un blog com aquest on la paternitat s’ha viscut de sempre en els termes, diguem, que la natura marca de forma convencional. Em quedo amb aquest sol vers, que com un bon vers és també un mirall: “que jo sóc el nen quan estic amb tu”, i que serveix tant per als que van ser pares perquè ho van buscar, com perquè s’ho van trobar. ;-)   NÉIXER   “Vas néixer als meus ulls amb tretze anys. Així, de cop i volta.   Va ser un part molt original, perquè vas néixer mentre sopàvem una pizza. No hi va haver embaràs, ni nits sense dormir, ni bolquers. No et vaig acompanyar a escola el primer dia, agafat de la mà.   No et vaig ensenyar a jugar a cuit ni a la xarranca. No et vaig portar a la platja a veure aquell dofí malalt.   Però et prometo que m’agradaria haver-ho fet, i que ho trobo a faltar cada dia. Però vas néixer amb tretze anys, i així, de cop i volta, amb una pizza.   Sé que...
Out of Time

Out of Time

El setembre és un mes iniciàtic. No només per ser el començament del curs escolar pels nostres fills o pels que encara estudieu. És el veritable principi de molts dels cicles anuals del nostre dia a dia. És el vertader gener costerut. És el retorn laboral pels que parem a l’agost a agafar aire. És quan comprem el primer fascicle de la maqueta el Titànic quan sabem que no passarem del segon número. I, pel que fa al retorn a l’activitat laboral, és quan comencem a quadrar horaris. Els nostres horaris amb els de l’escola amb els de la feina amb els de les avies amb els dels cosins. Ara que l’Emma ha començat P3, en cap moment ens hem plantejat apuntar-la a una activitat extraescolar. Les activitats extraescolars tenen sentit quan els nens són més grans. Per estimular-los, motivar-los, per a que facin activitats col·lectives (esports, orquestres, etc.) o suplir mancances, tant del sistema educatiu com d’aquells coneixements especialitzats que els pares i mares no podem transmetre. Però per a un nen més petit, el canvi principal de la llar d’infants a l’escola ja és suficient (i pels que no han anat a la llar d’infants encara més). Els dies són més llargs i els horaris menys flexibles. De veritat un nen de dos o tres anys necessita fer anglès de vuit a nou del matí? És necessari que s’arrossegui fins a la piscina a les set de la tarda quan amb prou feines aguanta despert fins a les vuit? En part és una necessitat. Els horaris escolars i els horaris laborals no són gaire conciliadors els uns...