There’s a place in hell for me and my friends

There’s a place in hell for me and my friends

Les eleccions arriben cada 4 anys. Sent més precisos, arriben com 4 cops cada 4 anys. I són una immillorable oportunitat per a mostrar als nostres fills com tenir un paper actiu en això que anomenem democràcia. Perquè també està en el nostre to-do list* ensenyar a La Petita Emma que, si vol, tindrà uns drets i unes responsabilitats com a ciutadana. El que es coneix vulgarment com La Festa de la Democràcia™.

Diumenge no va ser la primera vegada que l’Emma ens acompanyà a un col·legi electoral. Ho ha fet cada vegada que ha calgut i fins i tot ha vist a algun dels seus pares darrere d’una mesa. Però el 9 de novembre va ser el primer cop que, per la seva edat, ha sigut mínimament conscient del que estava presenciant.

Com fer-li entendre què estem fent quan participem en un procés electoral no pot ser gaire complicat, pensava jo, innocent de mi. Amb unes poques situacions quotidianes, aplicades al dia a dia, podem obrir un debat bàsic amb un nen sobre política educativa, social o econòmica.

No pot ser gaire complicat.

Fins que diumenge, davant les portes del col·legi electoral, l’Emma va preguntar què votàvem. Que què era allò que estàvem fent. Després de tres onzes de setembre, de les cadenes humanes, les ve baixes i la massa humana del 2012, per fi li va donar per preguntar “on m’esteu portant”, “què coi feu”.
I allà estava jo, amb les subordinades encallades a la gola, intentant que una nena de 3 anys pogués processar què és això del Procés Consultiu Ciutadà Inútil de Costellada No Vinculant Invàlid i Satànic™. Com explicar-li què és un país nou i com es forma. O com es relacionen dos governs que no es relacionen pas. Per ella, el seu país és estrictament el carrer on ella viu.

Reflexionant a posteriori, vaig pensar que era molt més senzill exposar exemples de les funcions bàsiques dels batlles, presidents autonòmics i nacionals i el seu impacte en la nostra vida i que ella ho pogués entendre que no tot El Procès™ actual. I repeteixo que, després de tants onzes de setembres i tantes manifestacions de voluntat, segur que encara no entén cap a on dirigim els seus impulsos emocionals però, com el debat a casa és obert, mirant-se 10 minuts el 324 ja sap reconèixer quin polític agrada i quin no.

I això em genera una mica de vertigen. Com si em sentís culpable de que un nen no arribés als 16 o 18 anys com una tabula rasa fins que pogués escollir les seves afinitats polítiques. Però aquest vertigen es va desinflar ben ràpid. Ni jo tinc les mateixes idees que els meus pares ni ells que els meus avis. Si extraiem de l’equació la política, no és aquesta inoculació d’idees simplement educar?
Els nostres raonaments, les nostres explicacions, són un adoctrinament però no només polític. També ètic i moral. Per què dubtar d’uns i no d’altres?

9N

Al final, no importa què és el que voldran ni votaran en el seu futur. Perquè és el seu futur. Però crec que implicar-se a més o menys intensitat és important i una manera de respectar el nostre passat. Amb aquesta única lliçó esperi que es quedi.

adoctrinar
1 v. tr. [LC] [PE] Instruir (algú) en alguna cosa.

* no us fa una ràbia monumental la gent que cola una paraula en anglès per a explicar-se millor i semblar més cool?

Articles relacionats:

9 Comments

  1. L’Aram no està batejat. I això que jo sóc practicant, però va ser una cosa que vaig decidir quan encara estava poc embarassada (la gent es pensa que és cosa de son pare, l’ateu). No està batejat, no l’hem fet del Barça, no l’hem afiliat a cap partit polític ni l’hem apuntat a classes de ioga, anglès o dansa per a nadons… Però ho deixo ben clar a tothom: sóc ben conscient que tinc pocs anys per adoctrinar-lo, per afaiçonar-lo a prendre les decisions que considero correctes: respectar els altres, estimar l’esport, estimar la cultura, dominar els seus impulsos… Quan serà gran ja decidirà si vol ser cristià o apuntar-se a una ONG, si vol fer running, ioga o arts marcials, si anglès o urdu (o tot alhora). Però faci el que faci estaré orgullosa del meu fill, perquè serà com jo volia: lliure.

    Vosaltres esteu fent el mateix amb l’Emma. No voleu que us avergonyeixi. Ella tampoc. Feu bé, crec, de mostrar-li un camí que us satisfà a tots. I quan sigui gran i discutiu apassionadament sobre els seus ideals polítics, t’adonaràs que, tot i tenir tres anys, t’entenia i t’escoltava.

    Reply
  2. No és el nostre cas però és evident que la religió seria un dels tòpics més polèmics a l’hora de decidir si transmetem les nostres afinitats o no. Gràcies, Roser.

    Reply
  3. Parlant als nens/es de política, mostrant-los la pròpia implicació o buscant la manera que s’hi impliquin en la mesura de les seves possibilitats, el que es contagia és precisament l’interès i el compromís per les qüestions col·lectives. Les ideologies i les conviccions, tot i que influeixen, no tenen una transmissió tan directa, perquè pertanyen al camp de la reflexió i poden canviar al llarg de la vida, però si el virus de la participació no està inoculat des de la infància, és molt difícil despertar-lo. Almenys això és el que crec per l’experiència viscuda en pròpia pell i com a educadora en el lleure. La política és present en les coses de cada dia i afecta directament la vida dels nens i nenes, per tant considero molt lògic i lícit que en siguin partícips. L’aversió a barrejar nens i política des del meu punt de vista és absurda i fa molt difícil educar-los com a ciutadans conscients, crítics i compromesos amb la societat. Uf, ho duia dins. ;-)

    Reply
    • Zona de desfogue aprovada. Estem molt d’acord :)

      Reply
  4. Estic d’acord. Per mi és un tema cabdal i em fa dubtar de vegades. Tot i això evidentment les meues filles viuen el nostre compromís amb el món amb naturalitat. És cert q és un aprenentatge. Però quan veig una xiqueta amb banderes o símbols pintats alguna cosa em fa patir… Els utilitzem?

    Reply
    • Et respondria diferent depenent del dia que em preguntis.

      Reply
    • A parer meu, no més que quan els veus fent servir bastonets en un restaurant japonès, o l’apuntem a hoquei amb l’esperança que li agradi. En el fons, tenim ganes que ens caiguin bé, els nostres fills!

      Reply
  5. *I també la gent que cola una expressió en llatí per semblar més… vaticà? :D

    Reply
    • Aquests són els pitjors!

      Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: