1+1 = 6

Aquest divendres tenin un nou un pare convidat, el Leo Mariño. Home de poques paraules. Amant de l’art. Escoltador de músiques. Dibuixant a temps parcial i pare a temps complet.

Si fa set anys m’haguessin dit que tindria tres nens i una nena, segurament no m’ho hagués cregut. Segons com es miri, és una sentència de mort: bolquers, farinetes i els “terribles dos” multiplicats per quatre. Sort que un se’ls estima, eh?

1+1 = 6

De fet, si fa set anys m’haguessin dit que després de tenir en Teo tindria tres fills més, possiblement m’hagués pixat de riure. I és que el meu aterratge a la paternitat va ser per la porta gran: una cardiopatia congènita no diagnosticada abans del naixement, ensurt terrorífic i sis mesos d’espera mossegant-nos les ungles perquè ens fessin un forat a l’agenda dels cirurgians que van haver d’obrir el tòrax d’en Teo per fer-li un tuning seriós. Bromes apart, l’angoixa amb què vius una situació així no li desitjo a ningú. Se suposa que l’arribada d’un fill la vius amb alegria, emoció i petonets en parella meravellant-te de com de guapo t’ha sortit l’hereu. De guapo, en Teo ho era, però venia amb defectes de fabricació…

De manera que vam seguir intentant-ho, amb més o menys encert: el segon tenia un hidrocele i el tercer una orella disparada fins l’infinit i més enllà. Però ai! La nena. Una santa, que fins i tot ha tret els meus rínxols!

I així m’he de veure, fent mans i mànigues per no caure adormit en qualsevol racó a qualsevol hora del dia, amb un envelliment prematur (bé, potser no tan prematur, que ja tenim una edat…) guanyat a pols per l’insomni acumulat i els maldecaps propis d’una infraestructura de proporcions descomunals: quan va néixer el tercer vam vendre el cotxe (ja no hi cabíem), i quan n’hem de llogar un per les vacances d’estiu ens hi encabim com en un tetris de precisió mil•limètrica entre cadiretes, adaptadors i equipatge. Suma-hi la rentadora diària obligatòria (i alguna extra quan toca canviar els llençols), els paquets de iogurts “tamaño familiar”, el rentavaixelles que treu fum i uns armaris de roba que fan por només d’obrir la porta (per sort, de mantenir l’ordre dins del caos dels armaris se n’encarrega la meva mitja taronja).

Però potser el que porto pitjor és el fet d’haver passat a ser minoria. Si hem de prendre decisions democràtiques, els adults sempre perdem, perquè els petits aprenen abans a fer pinya que a parlar. Intenta perseguir-los perquè es fiquin dins la banyera i et regalen un seguit de corredisses en pilotes passadís amunt, passadís avall. Al final, i mal que et pesi, acabes instaurant un ordre marcial de pa sucat amb oli que no s’aguanta ni amb pinces, perquè no tens ni temps de fer un sistema de punts i recompenses per la feina ben feta. Reforç positiu, que en diuen.

De tota manera, i ara que no em senten, he de confessar que el fet de tenir tants fills també té avantatges: poden ajudar-te a embolicar-te més i acabar d’omplir els pocs minuts lliures que et queden al dia per inaugurar un projecte nou, i fer-ho en família. Així va néixer Garabatisse, roba per a nens estampada amb gargots d’un servidor -ho confesso, acumulo llibretes i llibretes plenes de dibuixos- i dels meus tres mini-jos. I un dia, d’allò que estàs sopant i sents que algú comenta que La Marató d’aquest any està dedicada a les malalties del cor. I no saps ben bé com, però les dues neurones que et quedaven funcionals fan una sinapsi i se t’acudeix la brillant idea de fer una samarreta per col•laborar-hi.

Literalment, vam estar dies i dies amb un brainstorming intens, rodejats de piles de dibuixos de cors forts que els tres grans feien sense parar. Cors petits, cors grans. Cors somrients. Cors amb uns braços llargs com els d’un pop. I entre sopars plens de “no m’agrada” i rentadores diàries, en Teo ens va fer un cor ben fort i musculós, que ara llueix en una samarreta de màniga llarga i que m’agradaria que arribi a tantes cases com sigui possible.

Perquè quan vius un ensurt com el d’una cardiopatia congènita, tota la resta són mals menors. Unes dècimes de febre; haver de donar una mica d’antibiòtic; una intolerància alimentària; un percentil baix o si ha de dormir vint minuts més o menys són preocupacions ridícules i benvingudes. Haver de deixar el cor del teu fill en mans d’algú que l’obri i l’apedaci fa molta por, però tenim la immensa sort de viure on vivim i de tenir els recursos mèdics que tenim. No tothom pot dir el mateix, i no totes les cardiopaties són iguals – per això, la investigació en aquest camp és imprescindible; perquè nens com en Teo puguin seguir fent corredisses pel passadís abans d’entrar a la banyera.

Així que, si voleu ajudar-nos a difondre el projecte, repiulant-lo o comprant una samarreta, o explicant als vostres fills què són les cardiopaties congènites, us ho agrairem molt i molt. #FemelCorFort!

http://www.garabatisse.com/

El cor fort – Samarreta de Garabatisse per a La Marató de TV3 from cleateclea on Vimeo.

Articles relacionats:

Deixa un comentari

%d bloggers like this: